Avui toca sortir de casa

Quina mandra monumental. Fa fred, d'aquell fred que no és agressiu però sí persistent, i jo estic tan bé al sofà, amb el gos a sobre, convertida en una estructura immòbil de pell, pèl i felicitat. El seu pes calent encaixa exactament amb el meu cos, com si estigués dissenyat per això.
A més, hi ha aquesta maleïda manta que em van regalar. Maleïda perquè no ajuda gens: és tan suau, tan perfecta, que escalfa el punt just i necessari. No passes fred, però tampoc calor.
El problema és que t'atrapa. T'absorbeix. Et promet una vida millor si no et mous mai més.
Però he de sortir algun dia. La nevera és buida i a mi m'agrada menjar. M'agrada molt. Sobretot els dies que estic tan feliç, estirada al sofà, amb el gos fent de manta viva, sense cap altra responsabilitat que respirar i no molestar-lo.
Així que em llevo —amb una traïció silenciosa— i agafo la motxilla. Jo no soc de bolsos; amb crocs no combinen bé i no penso negociar això. Sempre va buida quan surto de casa, cosa que em fa sentir lleugera, eficient i una mica optimista, com si avui pogués passar alguna cosa bona.
Obro el segon calaix de l'armari fet a mida (un petit luxe domèstic que encara em fa somriure) i agafo una bossa de tela per si de cas el botí és més gran del que preveig. Ja estic a punt.
Fora, el fred em confirma que la logística ha estat la correcta. Camino ràpidament. Tinc una llista mental, però també deixo espai per a la improvisació dolça. Perquè si surto, és per guanyar.
A la tornada, el pes és diferent. A la bossa de tela hi porto el futur: tardes de sofà, mans plenes de sucre, xocolata que es desfà lentament mentre el gos dorm a sobre meu, completament aliè a l'esforç logístic que ha costat tot això.
A l'interior de la motxilla hi van les coses serioses. Les que no fan olor, les que no prometen felicitat immediata, les que pesen. Les que recorden que tornaré caminant. Però el contingut de la bossa de tela és el que fa soroll: plàstics que xiuxiuegen secrets dolços, regalèssies que fan olor d’infància.
I torno cap a casa més ràpid, amb aquella urgència íntima de qui sap que la felicitat l'està esperant exactament on l'ha deixada, sense moure's. Un cop davant la porta, busco dins la butxaca interior amb cremallera, l'obro, agafo les claus. Obro la primera porta. La segona.
El gos em ve a rebre supercontent, com si hagués estat fora mesos i no vint minuts. Com si m'hagués salvat d'alguna cosa molt perillosa. També li he comprat un detallet, perquè soc així i perquè ell s'ho mereix tot, fins i tot el que no necessita.
Buido les bosses, endreço cada cosa al seu lloc. Les claus es queden al pany. L'equipament, buit altra vegada, descansa a la cadira, orgullós d’haver complert la seva missió.

I jo torno al sofà. El gos amb mi. La manta fent la seva feina, sense fer soroll.
Felicitat