AVUI NO ÉS DIVENDRES TRETZE

Una diada em crida cap al calaix dels records que encara s’agombolen dins meu i m’entendreixen l’ànima en uns temps incerts en que ja tot és del color del fons d’un pou. Però aquells dies encara guarden el sabor acolorit de la llaminadura eterna, la textura emotiva d’un sentir que cavalcava desmarxat en el laberint desconegut de la vida, l’aroma intens de la descoberta d’uns ulls verds que m’han marcat a foc viu el caminar. I cap de les sotragades ha aconseguit d’esborrar les hores compartides, les distàncies d’enyorança, les il·lusions que vam gestar, els viatges de la mà, la llavor que va esdevenir fruit i la creença de que ens vàrem perdre. Ara sé, ara conec, que els orgulls ens van ferir, o potser només a mi. Malaurada desconfiança que ens va guanyar la partida, maleits els dubtes que van ensorrar el nostre castell, desgraciada paciència que va fugir de l’enteniment. El penediment es baralla per tenir la raó que no serveix per a res. El penediment que no hi ha pels sentiments que ens van acompanyar i el penediment que sí hi ha per esbotzar els anys d’estimació.
Els dies passats pesen i no curen res de res, les llàgrimes es van esgotar i assecar en mocadors de paper sense perfum. Les angoixes es van amagar sota la catifa de la desesperació i la mentida es va disfressar d’escombra per aixecar, només, un grapat de pols. L’enganyifa de les promeses de futur va ser la vena, que sobre els ulls, van enfosquir la resta. La saviesa, si n’hi ha, em diu fa dies que ja és tard i que el mai és tard és una altra fantasia de les que no s’escriuen enlloc. El record sempre tindrà els ulls de color verd i aquell somriure que em feia viure.