AUTOFECUNDACIÓ

AUTOFECUNDACIÓ

Ell era un home meticulós, d’aquells que pengen les claus al mateix lloc cada vespre i pleguen el diari en quatre plecs abans de llençar-lo. Vivia sol en un pis amb persianes de llibrets i testos on només creixia la pols. Fins que un dia, sense voler, va concebre’s.

Va passar un dimarts, mentre pelava una taronja. La pell va descriure una espiral perfecta, gairebé matemàtica, i ell va tenir la certesa estranya que alguna cosa havia començat a bategar-li al ventre. Al principi ho va prendre per indigestió. Però la cosa creixia, i no era un virus.

Al tercer mes li sortia panxa. No una panxa de cervesa sinó una panxa rodona, tensa, com de dona embarassada. Els veïns ho notaven. “S’ha engreixat”, deien. Ell no deia res, només somreia discretament mentre es passava la mà pel ventre i sentia moviments. Moviments interns, com si dins seu algú busqués la posició per dormir.

Efectivament, es va prenyar a si mateix una tarda de pluja, escoltant Brahms. No va ser conscient del moment exacte, igual que no som conscients del segon en què ens enamorem. Simplement, va passar: una llavor metafísica, un poema no escrit, una idea que en lloc de quedar-se al cap va baixar fins al ventre i va decidir germinar.

Al cap de set mesos ja no sortia al carrer. Es mirava al mirall i es parlava en veu baixa. De vegades discutia amb el que duia dins. Altres vegades s’explicava contes, i notava com l’altre reia amb una vibració suau dins del líquid amniòtic.

La nit del part va ser tranquil·la. Es va estirar a terra, sobre la catifa persa, i va empènyer cap enfora el que havia estat empre a dins. No va cridar. Només respirava a poc a poc, amb la dignitat dels que pareixen sols, sabent que el fill seria fill del pare i de la mare, tot en un.

Quan va obrir els ulls, l’altre era allà.

I era ell mateix, però més jove, amb la mirada neta, sense les arrugues del desengany. El nounat el mirava fixament i va somriure.

L’home va entendre llavors el discret encant d’haver-se parit: ja no estaria mai sol, perquè a partir d’ara seria dos. I alhora, sempre seria un.

Va aixecar el fill en braços, el va embolicar amb una manta, i van seure junts a veure ploure, mentre a fora el món encara no sabia que a dins d’aquell pis, un home havia aconseguit allò que cap déu havia intentat: donar-se la vida a si mateix, en silenci, discretament.





tap26pc