Au pair

Vull sortir a fora, necessito respirar! va cridar la noia. Ho deia a ningú. Era un crit a l’aire.
Se sentia empresonada en aquella casa de luxe tan diferent del que havia deixat enrere en marxar de ca seva buscant oportunitats…
No la tractaven pas malament. Es consideraven família d’acollida. Tanmateix, li pagaven un salari. Podia estalviar diners, ja que menjava i dormia a la casa on treballava.
Era una d’entre moltes noies que havien arribat de Filipines per fer de mainaderes, au-pair, en deien la gent molt benestant que les contractava.
No totes estaven contentes. S’ho explicaven en sortir de la missa dels diumenges. Catòliques ii devotes no hi faltaven mai. És clar que poder xerrar una estona amb les amigues era un gaudi. Eren molt solidàries entre elles i s’ajudaven molt, especialment amb les nouvingudes que se sentien acollides al grup.
I així doncs, per què aquesta sensació d’empresonament?
Abans, mai havia treballat per a ningú. Al poble eren pobres, però tenia una llibertat que, aquí, creia perduda. Tret de la missa dels diumenges, tot era estar a disposició de la família, amb bona cara i diligència.
Tenia sort, sobretot amb la mestressa que es comportava quasi com una germana gran i els bessons que cuidava eren un nen i una nena de tres anys que no li donaven cap mal de cap acostumada com estava a tenir cura de cinc germans petits i del seu fill.
Sí, un fill havia deixat al poble i un promès que l’esperaven. Encara que allò que sí que esperaven amb candeletes eren els diners que els enviava regularment.
Bé, avui, com cada tarda, aniria a buscar els bessons a l’escola, a una escola on només poden anar els nens de casa bona, pensava mentre caminava amb pas viu per l’avinguda franquejada de mansions.
Els nens estaven contents de veure-la. S’havien fet a ella i li regalaven la seva alegria d’infants.
Els va dur al parc. Hi tenien amiguets i, mentre jugaven, ella seia en un banc sense perdre’ls de vista ni un instant.
Això no obstant, podia pensar i recordar. L’enyorament del seu fill era molt punyent especialment quan tenia cura dels bessons. No podia deixar de pensar en com era de diferent la vida segons on t’havia tocat néixer. Habitualment, es considerava afortunada malgrat tenir moments de molta tristesa i avui en sentia molta de pena…
No va veure venir una dona que se li va plantar al davant i l’escopinada que li va etzibar la va agafar per sorpresa. No va poder reaccionar ni, tampoc, al reguitzell d’insults xenòfobs i inhumans que va rebre en pocs instants, perquè la dona va marxar de seguida malparlant “d'aquesta gent que ve a treure’ns la feina”.
Se li van negar els ulls i els nens van córrer cap a ella i la van abraçar tot fent-li petons a les galtes mullades per les llàgrimes.
Els va somriure i agafant-los de les mans va dir-los: — Vinga! Anem cap a casa, que heu de berenar, això no ha estat res.