Ascens?

És possible que aquests nens estigui millor amb qui en té cura que amb uns pares com aquests. No cal que expliqui el per què, oi?
Un bon relat, que essent teu, no es sorpresa que ho sigui.
Amb total cordialitat

Ho expliques tan sanzillament que es nota la bona professionalitat està al mig de tots. L'important de tot en la vida són els diners, està clar.
Bé està, en general un relat per a fer forta la situació de la vida.
M'ha agradat molt.
Una abraçada.
Cordialment...

Per apujar fills d'aquesta manera val més no tenir-los. Hi ha gent que els tenen per vestir-los de vint-i-un botó, amb marques de roba cares, dur-los a escoles d'élite, i el que és més greu ....abandonar-los a la tutela de gent aliena. Conec un cas d'una família molt catalana i fina que el fill li va sortir un nen amb gestos i parlar de dominicà. Cridaner i gesticulaire al màxim! La mainadera era provinent d'un l'ambient molt humil i analfabet. Això si! amb un cor i uns valors que no s'adeia amb llurs pares... Excel·lent relat i molt ben plantejat.

et diré el que et manca. Qui narra la situació familiar repeteix com un mantra que els nanos estan bé, però qui ho llegeix sospita que, entre línies, hi fa falta alguna cosa. Els fills, quines referències tindran dels seus pares si només els veuen a través de pantalles? Un relat on s'exposa molt bé la realitat d'algunes famílies i el tema de la conciliació familiar com un dels problemes ben actuals. Enhorabona, Magda!

És cert que tenir el privilegi de poder tenir una feina ben remunerada dona molta tranquil·litat, però també és cert que si de petits no hi ha pràcticament contacte físic amb els pares, a causa de la distància, la relació no és la més adequada. Pot ser sí, com ha dit el Sr. Garcia, l'última frase ho resumeix tot. És una balança que d'una manera s'ha d'intentar equilibrar, tot i que és de difícil solució.
Un excel.lent relat, i una bona reflexió.

Una abraçada Magda, i gràcies per llegir els meus relats.

Rosa.

Un relat irònic que mostra una profunda insatisfacció sota l'aparença de benestar.

El problema de la conciliació entre la vida professional i familiar és molt gros i difícil de resoldre. El narrador sembla que dona la preferència a la seva carrera, però alguna cosa per dins seu sembla que li digui que potser no fa el millor. Ho vol apanyar tot amb diners, així la seva consciència restarà ben tranquil·la. Però els diners no ho poden tot.

L'última frase: "Està clar que no els hi falta de res", ressona amb una ironia poderosa. Potser sí que els falta alguna cosa, però no ho vol reconèixer.