Cercador
ARRAULIDA
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
No va ser pas entre els verds càlids del bosc on les meves passes es perden sovint i tampoc pels asfalts sorollosos de cap ciutat on em costa d’arribar. Va ser en una platja de sorra blanca clapejada de brillants, solitària i banyada de silenci per la bondat d’una mar plana on la vaig trobar.
La passejada mandrosa, despreocupada pels rellotges que havien vessat tots els temps sota els meus peus descalços, era plaent, era alliberadora en un estat d’abstracció que ratllava l’aïllament en un món que no volia. Mans a les butxaques buides d’il·lusions i passes descuidades i absents per les petjades que deixava enrere. I allà era ella. Arraulida a la vora d’on les ones es rendeixen, es llepava les ferides que fugien dels meus ulls. Era d’una bellesa sobrehumana i el meu caminar es va congelar penjat d’un fil d’inconsciència per uns instants. Ella, en un espai sense moviment, va aixecar el rostre cap allà on jo era mentre amb una mà retirava el floc espès de cabells que l’entorpien la mirada. Els seus ulls em van traspassar l’ànima i em va abduir sense paraules per acostar-me lluny de les pors del desconegut. Lentament, com si la sorra fos trencadissa, em vaig apropar sense recança pel color dels ulls que em parlaven de pau i em vaig deixar caure de genolls en un coixí de natura viva que ens feia de bressol.
A tocar d’ella, tan a prop que podia escoltar com del seu cor emergia una melodia dolça que s’impregnava del salnitre que voleiava translúcid, em vaig quedar mut de pensaments, em vaig submergir en un cabàs de vímet on només hi havia un desig sense embolicar. Els seus llavis silents eren de la carn que hom vol mossegar en un petó i el seu somriure amb un esquitx petit, molt petit, de tristor, m’il·luminava el que passaria.
Podia veure en ella l’esperit d’una sirena abatuda per l’esgotament que les crestes blanques mar endins poden tatuar, podia sentir com el vent de marinada xiulava entre el plomatge de les ales que la vestien, ales de colors inexplorats que es pentinaven amb els efluvis de la costa, podia escoltar el batec sonor del seu magí lletrejar paraules de fetillera en terres llunyanes, podia qualsevol cosa en aquell segon etern. I el podia, ella el va batejar amb una mà estesa, una mà gràcil i suau, que només va estendre al meu davant amb el palmell encarat al cel que ens contemplava. Un gest que ho deia tot, un gest amb les pàgines en blanc per escriure la nostra història que tots dos descobríem, en aquella dimensió, que ja havíem viscut. Ens vàrem fondre tots dos agafats de la mà mentre ens aixecàvem per seguir el camí.
La passejada mandrosa, despreocupada pels rellotges que havien vessat tots els temps sota els meus peus descalços, era plaent, era alliberadora en un estat d’abstracció que ratllava l’aïllament en un món que no volia. Mans a les butxaques buides d’il·lusions i passes descuidades i absents per les petjades que deixava enrere. I allà era ella. Arraulida a la vora d’on les ones es rendeixen, es llepava les ferides que fugien dels meus ulls. Era d’una bellesa sobrehumana i el meu caminar es va congelar penjat d’un fil d’inconsciència per uns instants. Ella, en un espai sense moviment, va aixecar el rostre cap allà on jo era mentre amb una mà retirava el floc espès de cabells que l’entorpien la mirada. Els seus ulls em van traspassar l’ànima i em va abduir sense paraules per acostar-me lluny de les pors del desconegut. Lentament, com si la sorra fos trencadissa, em vaig apropar sense recança pel color dels ulls que em parlaven de pau i em vaig deixar caure de genolls en un coixí de natura viva que ens feia de bressol.
A tocar d’ella, tan a prop que podia escoltar com del seu cor emergia una melodia dolça que s’impregnava del salnitre que voleiava translúcid, em vaig quedar mut de pensaments, em vaig submergir en un cabàs de vímet on només hi havia un desig sense embolicar. Els seus llavis silents eren de la carn que hom vol mossegar en un petó i el seu somriure amb un esquitx petit, molt petit, de tristor, m’il·luminava el que passaria.
Podia veure en ella l’esperit d’una sirena abatuda per l’esgotament que les crestes blanques mar endins poden tatuar, podia sentir com el vent de marinada xiulava entre el plomatge de les ales que la vestien, ales de colors inexplorats que es pentinaven amb els efluvis de la costa, podia escoltar el batec sonor del seu magí lletrejar paraules de fetillera en terres llunyanes, podia qualsevol cosa en aquell segon etern. I el podia, ella el va batejar amb una mà estesa, una mà gràcil i suau, que només va estendre al meu davant amb el palmell encarat al cel que ens contemplava. Un gest que ho deia tot, un gest amb les pàgines en blanc per escriure la nostra història que tots dos descobríem, en aquella dimensió, que ja havíem viscut. Ens vàrem fondre tots dos agafats de la mà mentre ens aixecàvem per seguir el camí.