Argos, el gegant dels cent ulls

Hombre fragmentado de Rafa Núñez



Finalment el jove s’adormí. Del tot.
Era la primera vegada que ho aconseguia
durant la seva breu i peculiar existència.
Aquest cop, el son va marcar el seu destí.

El fill d’Arèstor havia nascut diferent,
amb un do inversemblant i únic, inexpressable:
el seu rostre –o, tal volta, el seu tors colossal–
posseïa cent ulls, incapaços de cloure’s tots alhora.
Aquest fet meravellós l’havia convertit
en el vigilant perfecte, el millor del món conegut.
Quan agafava el son, per cada ull adormit
sempre en restava un altre de despert.
Per això, la filla de Saturn, la poderosa Hera,
l’havia captat per vigilar la seva mansió
i, de passada, el seu marit, tan propens a l’adulteri.
Fet i fet, un gran honor per la família argiva
malgrat la desgràcia d’un fill deforme.

Per cert, aquella tarda de maig el sol mostrava
tot el seu esplendor enmig d’un cel sense màcula.
El pare Zeus, més vagarós que aqueferat,
havia acudit a un dels seus amagatalls predilectes,
una cova que li permetia d’observar de molt a prop
la intimitat del bany de les nimfes, les filles d’Ínac.
De seguida, va notar l’arravatament del desig
més enllà del que li és llegut a un home casat.
Io, la més bella i carnal de les noies, fou l’elegida.
Les donzelles, en veure el déu, nu i erecte,
van fugir totes, espaordides, bosc endins.
Zeus, llavors, abusant un cop més del seu poder,
féu caure una espessa boira que envaí l’indret.
Enmig del caos provocat per la sobtada foscor,
el déu encalçà la jove i li profanà la virginitat.

Hera, la reina dels grans ulls, descobrí l’insòlit núvol
des del tron daurat i, de seguida, malpensà.
S’apropà amb molt de compte al paratge boirós...
allí hi pasturava, tan sols, una bellíssima vedella blanca
–quina angoixa, la pobra nimfa, quin desesper
quan contemplà la seva testa als miralls del riu
i quan, en parlar, sorgiren mugits de la seva gola!
De continent, la deessa intuí l’argúcia del marit adúlter.
Mirant de dissimular la seva còlera, el féu cridar
i amb afalacs fingits li exigí que li regalés l’animal.
Dit i fet, tot i les queixes d’un Zeus molt poc convincent.
Aleshores, Hera lliurà la vaca, és a dir, la seva rival,
al perspicaç Argos perquè la custodiés nit i dia.
–Que ningú s’hi atansi, ni que sigui el rei dels déus!

El zel del jove vigilant i els seus ulls múltiples
la sotjaven incessantment i li impedien qualsevol tracte
que anés més enllà dels hàbits d’un cap de bestiar.
Ella plorava i plorava, i bramulant cridava son pare.
Compadit, Zeus, de qui fou objecte del seu amor,
maquinà la revenja juntament amb son fill i acòlit,
l’implacable Hermes, el més astut i picardiós dels déus.
Primer de tot, el missatger de les sandàlies alades
visità Pan, el déu silvestre, per manllevar-li la flauta de Siringa
i, al captard, es presentà a Argos, disfressat de pastor.
Aquest el va rebre sense cap reserva, ans al contrari,
fins a tal punt confiava en la vetlla perpètua dels seus ulls.
L’hoste no va trigar gaire en fer gala d’una gran eloqüència,
així com d’una suprema capacitat d’ensarronar qualsevol.
Amb veu monòtona, musical i cadenciosa, lligava narracions
i contes insulsos, sense alts i baixos, l’un darrere l’altre,
com qui s’afanya a portar els infants al país dels somnis.
Era tan gran la força de persuasió i d’encantament
que els ulls del jove argiu s’anaven tancant sense remei,
primer l’un, després l’altre... fins que s’adormí, del tot.
Hermes, llavors, el decapità d’un cop sec i precís d’espasa.
Els cent ulls s’obrien i tancaven frenèticament
mentre el cap rodolava i rebotava costa avall.
Finalment restaren immòbils, opalins, inexpressius,
com perduts en un buit ple d’obscuritat.

Aleshores, segons explica Ovidi, la deessa de les altures
va fer recollir tots els ulls del seu fidel guardià
i els col·locà d’un a un i per memòria perpètua de l’avenir,
en el ventall iridescent de les plomes del paó reial.
I com que el pitjor mal de la reina dels déus era la gelosia,
va condemnar de per vida la desventurada vedella
a sofrir les fiblades d’un tàvec irritant i turmentador.
Novament, el gran adúlter es compadí de la infeliç
i li va facilitar la fugida i l’exili a l'obscur i remot Egipte,
a la cort de la divina Isis, la coronada de banyes.

Oh malanat Argos, sortós tu, malgrat l’infortuni,
per haver merescut la glòria de versos eterns
i per subsistir en les històries de llenços admirables
i, ara mateix, en el trencadís d’un home de vidre.