ARA NO HI CAIC!

Aquest relat és dels que es podrien dir dels més pur estil auroramarcoarbonesià, és d’aquells escrits que sempre em deixa un bon regust i amb un somriure als llavis quan acabo de llegir.
Gràcies, una vegada més, per escriure Aurora, gràcies!
—Joan—

moltes gràcies Aurora, per seguir compartint i pels teus comentaris tan encertats i enriquidors !
petonets
joan ;-)

que no t'hagin comentat ja. Que m'encanta com presentes les situacions i que, en aquest cas, el toc d'humor i constatació de un fet que es veu amb freqüència i, que fins i tot, de vegades en som protagonistes esdevé un relat encantador i que posa una rialla als llavis.

Moltes gràcies per fer-nos-en particeps i pels teus, sempre benvinguts, comentaris.

Jordi

Quin relat tan divertit, en el fons potser hauria de dir trist, però és tan corrent sentir converses aquesta mena que no pots evitar riure.

Una forta abraçada

Aquesta conversa la sento dia sí i l'altre també entre gent del barri, coneguts i família. És real i absolutament divertit! I la...dallonses...de cirereta del pastís...ara no em facis dir si de nata o crema catalana. Tens molta gràcia, i agilitat, i sobretot una alegria que em contagia. Magnífic! Una abraçada, crack

silvia

Davant situacions així, l'humor sempre és un bon amic. Cal riure, cal saber acceptar les realitats de la vida. I si elles dues es diuen que estan magnífiques, no seré jo qui les desmenteixi. Felicitats Aurora per aquest exercici de literatura tan fresc. Una abraçada.

Aleix

Diàleg de... ves, ara no em ve el nom. Amb la referència al Baratillo ja ho has dit tot. Aquestes dues desmemoriades no en tenen menys de seixanta. I, potser, em quedo curt.

Fet i fet, has confegit un diàleg d’allò més divertit. I te n’has sortit amb la solvència d’una gran mestra en l’observació de la realitat. El tema de la memòria a mesura que s’amunteguen els anys provoca situacions com aquesta, si bé no tan exagerades, però que s’hi atansen molt. Edat en què no serveix de gaire menjar cues de pansa.

M’ha agradat la variació que ens presentes en la descripció dels lapsus de memòria: bé, tant se val, d’això, com es diu ara?, ara no em surt, davant de l’..., ostres!, ara no m’ho facis dir, que treballava a..., codonys!, alguna cosa que comença per “c”, ai renoi!, ostres, quina memòria!, al... d’això, com se’n deia?, què sé jo..., ves tu ara!, ni que em matessin me’n recordaria del nom, records al... al... al teu marit, adéu... dallonses.

Realment una lliçó de quotidianitat i de bon humor. Em remeto a la descripció que fas de tu mateixa declarant-te una dona amb sentit de l’humor.