Cercador
Aquell temps perillós
Un relat de: aleshoresVeig la mare sempre enfeinada i l’àvia que es posava sempre en segon pla (quin talent que tenia l’àvia, malgrat ser analfabeta) Formaven una pinça. L’autoritat seva sobre el fill, el meu pare, era indubtable.
Enfeinada, però encara tenia una estona per seure i sentir la ràdio havent dinat i escoltar, no sé, a Maria Matilde Almendros fent volar coloms. Coloms que volaven molt alt i lluny de la mare, però tot i així, malgrat les seves renúncies a gairebé tot, s’escoltava i en part creia en una pregonada superioritat masculina.
Li agradava, també, conèixer els detalls tècnics de les coses, fer roba, hauria volgut una altra vida sens dubte, ser filadora, qualsevol cosa que dones independència. El seu pensament religiós, no era de monja, no concebia que aquests principis es poguessin arribar a contradir allò raonable: quin deu voldria alguna cosa insensata? Em penso que no li devia passar pel cap. No acceptava en certs temes consells de cèlibes.
Era forta, lluitadora, per defugir la depressió, com bona òrfena de mare; es mossegava el llavi de baix quan corria cap a tu volent fent veure que et fotria dues bufetades, una de cada mà i juntes. S’apropava amb passes petites. Però això mai no arribava, per sort (o gairebé mai, no exagerem)
Li hauria agradat ser algú, però es va quedar, com era obligat, en la dona que no marxaria de casa, sobretot si havia de perjudicar a tercers. La llàgrima furtiva que deixà veure en un moment de debilitat només va ser això: un moment d’impotència, de mostrar un indici, poc franciscà de Francis, de la realitat d’aquell temps monstruós. I que jo, dolorosament, sabia, sense saber-ho, malgrat la meva curta edat, perquè es vessava. No podem recular en el temps, ni podem refer la nostra història. Ni acontentar-nos, tampoc, amb aquell discurs infantilitzador.
Per això, quan em miro al mirall i reconec el meu pare em demano què dec haver fet malament.
Comentaris
-
Relació pare i fill. [Ofensiu]PERLA DE VELLUT | 25-12-2024 | Valoració: 10
El protagonista se sent molt identificat amb el seu pare, perquè es reconeix amb ell.
Té un punt essencial i la semblança com a persona que ha de seguir vivint.
Molt intens el teu relat.
Jo em semble prou a mon pare, i per això no ho deixaré de recordar.
Gràcies per compartir.
Que passes una bona setmana.
Cordialment.
-
Identitat[Ofensiu]SrGarcia | 24-12-2024
Un relat sobre la identitat personal, que mai no és exclusiva de l'individu, sempre es construeix en relació amb els altres.
Molt ben descrit aquest "temps monstruós", especialment pel que fa a la manera de viure de les dones i la seva relació amb els hòmens.
Tot i que racionalment el narrador reconeix els mals de tot allò, no pot deixar de pensar que la seva personalitat s'ha forjat amb aquests models. Allò que aprens de petit no ho oblides mai, malgrat que ho rebutgis des d'un punt de vista racional.
Un bon relat sobre la història tant personal com familiar i sobre la construcció de la identitat individual. -
Records[Ofensiu]Xavier Valeri Coromí | 24-12-2024 | Valoració: 10
El nus del relat és el pas del temps que es mostra davant del protagonista i narrador. Aprofita la imatge per recordar la família que havia tingut en una llunyana infantesa. Un relat ple de lírica.
-
l'àvia[Ofensiu]Atlantis | 24-12-2024
El record de l'àvia, com a dona forta i amb criteri, que no va poder desenvolupar per les circumstàncies que li va tocar viure, perquè descrius molt bé en aquest relat.
Si, i no hi ha més, cada vegada quan ens mirem al mirall ens assemblem més als nostres avantpassats. Al pare, però potser també tens alguna cosa d'aquesta àvia.
Bones festes, aleshores.
-
Catarsi[Ofensiu]llpages | 24-12-2024 | Valoració: 10
Un exercici de purificació anímica, valent i ben narrat, amb detalls que ben segur identificarà qualsevol lector en la seva pròpia experiència vital. M'ha agradat perquè costa no caure en elements superflus. Com dius, no hi podem fer res de tot el que fa referència al passat, però reflexionar-hi amb encert, com tu fas, és altament recomanable. Bones Festes, aleshores!
-
Semblança[Ofensiu]Rosa Gubau | 24-12-2024
La genètica hereditària, forma part dels nostres gens, de vegades, no és del nostre grat, un acte de superació que en toca treballar a nosaltres.
Molt bones festes aleshores.
Rosa.
Valoració mitja: 10
l´Autor

294 Relats
743 Comentaris
148240 Lectures
Valoració de l'autor: 9.87