Aquell Melcior

Algú l'intentava anomenar Ció(r) escurçant. Però com que ell no era cap Assumpció ni cap Concepció, sinó en Melcior, per l'expressió de la seva cara en sentir-ho, no hi tornaven. De fet, ben poques vegades havia succeït i, de totes elles, cap havia estat derivant a una burla perquè en Melcior, baixet i escanyolit, calbejant i amb unes ulleres enormes de cul de got amagant-li més de mitja cara d'un to un pèl lletós i de forma d'oliveta de vermout, inspirava, sobretot, certa compassió. Per la seva grisor, es podia endevinar o suposar, abraçava una soledat tal volta avorrida que omplia amb una feina de tasques fàcils al restaurant de la germana i el cunyat, que era cuiner en un hotel d'estrelles poc brillants, i que volia prosperar, alhora, amb un establiment propi que, petit, humil i servil, l'home ansiava que creixés, que pugés com l'escuma. El local, la 'Gurmandeta', estava ubicat en una part dels baixos d'un bloc de pisos llisos sense gràcia -ni desgràcia- arquitectònica, un parell dels quals els ocupaven unes professores d'EGB, totes sorianes, que treballaven a les monges i que no tenien punyetera idea d'impartir una classe de dibuix artístic ni no artístic ni amb cap tècnica. "Página 26, copiad el jarrón, pintadlo con colores". Els bons i cars, els Carandache, esdevenien motiu de 'jo també els vull' entre l'alumnat en afirmar, la senyoreta, que es tractava dels millors amb diferència. Les de Sòria s'anirien casant i rebent de les nenes de les seves aules jocs de cafè per fer maco que dècades més tard acabarien en mercadillos vintage a cap preu. La neboda d'en Melcior havia dut, en una bossa de plàstic lligada amb un nus, la quantitat exacta de pessetes per al regal grupal nupcial. En Melcior l'havia ajudada amb un duro.

En Melcior vestia pulcrament planxat, clàssic i sobri, i del cinturó li sobraven tots els forats menys el que havia calgut fer-se fer.

En Melcior passava força desapercebut entre la gent del carrer, del barri i del poble (d'on només sortí per ser ingressat a l'hospital i adéu). Homenet tímid i evasiu com l'ombra d'una rata, persona d'estalviar paraules. Havia nascut en dia 11 a les 11:11 i ignorava que en una data idèntica (llevat de l'any) el gat del 'Gurmandeta' també. El gran gat blanc amb un nom que no hi lligava: Bambú. Abandonat per una madam que havia estiuejat en aquella comarca i que esdevindria una de les primeres en mantenir les galtes fortes (àdhuc les del cul) mitjançant cirurgia d'elevat cost que l'empenyé a desfer-se de la despesa irrisòria de mantenir el felí. Galtatibada, galtes alçades, quasi li assolien l'intent de cervell.

En Melcior contava a en Bambú curtes històries que s'empescava mentre el gran blanc li feia pessigolletes amb les dents quan, després d'acariciar-li cap, coll i nas, feia parada a la mandíbula. Narracions d'uns minuts, en Bambú roncava feliçment tot i traguent un xic les ungles sense por a cap inesperada manicura. Confiança i adoració, Bambú i Melcior.

En Melcior portava la roba bruta del restaurant a una tintoreria de la zona. La duia dins un cistell quasi més voluminós que ell. Quan l'anava a recollir se la mirava, immaculada i ben plegada, i la tornava a dipositar al cistell amb cura. La tintorera, coneguda com la Calamara Popa, mai deixava de sorprendre's amb la increïble destresa d'aquell home menut i poc parlador de repetida, justa i sabuda ni-conversa, endreçant tovalles i tovallons. Si per algun motiu els mateixos mots que dos cops per setmana es deien requerien variacions, ell, neguitós, cercava una fugida si era possible amb monosíl.labs o amb comptades paraules.

-El detergent s'ha encarit, senyor Melcior, per això a partir del mes vinent el preu serà un altre.
-Sí.
-Serà el total com sempre, més cinquanta pessetes més.
-Cinquanta, ah.
-Això mateix.
-Sí. Adéu.
La Calamara Popa l'observava caminant carrer avall amb ganes de descobrir-hi algun moviment diferent. Mai, ni amb sol, ni vent, ni pluja (amb el paraigua inclòs) cap canvi d'hàbits. Desil.lusionada, la tintorera abaixava el coll fins al pitram enlairat i més pronunciat que l'amen al final de les oracions de les missaires de la casa del davant i feia que no, que no, coi de Melcior, és invariable!

Fins que arribà un any i un dia i una hora. Un 22, a les 22:22. La nebodeta seria coneixedora de la notícia el 24, quan tornés del viatge de fi de curs, havent acabat la bàsica amb un grapat de lliçons per, amb el temps i la vida, desaprendre. Tornaria, a més, escandalitzada (per imitació): la germana Abelina s'havia alliberat d'una existència religiosa casta per entregar-se a l'amor passional amb el conductor de l'autocar, casat i amb dues bessonades. La nebodeta cercaria en Bambú...i no. El gat havia traspassat alhora amb en Melcior, les seves ànimes s'enlairaven cap a la llum de la felicitat eterna (així ho va captar la nena i així és).

Quan en Melcior s'havia trobat indisposat, prou sobtadament, el malestar s'allargà tarda i nit. No va voler destorbar el funcionament òptim de la 'Gurmandeta', ple de les reserves per sopar, ell que,,sense reserves, vetllava pel seu èxit i continuïtat.