Aquell home insòlit

  AQUELL HOME INSÒLIT
 
                                                               

 Un dia per altre faig el recorregut habitual per la sendera d'una muntanya que es dirigeix cap al monestir de la ciutat on visc.
 Em recolzo de tant en tant en algunes pedres enormes que hi ha allí al camí i em delecto del paisatge impecable i ple d'aire pur. 
 
 M'entretinc plàcidament immergit entre els murs d'aquest monestir i busco alguna excusa per a no parlar amb ningú, perquè la sensació que em dona aquest paisatge és inhabitualment meravellosa.
 Comprenc que l'actitud meva no és gens comunicativa, però; tanmateix, l'escassesa de gent per aquests contorns és absolutament agradable; així que em quedo amb la impressió de la vista aquella per a tota la vesprada i la resta de la nit.

 Encara que assuavit per aquesta diligència tan especial i tan determinada en què em posa a to amb l'objectivitat del meu interior, el meu ésser no sabia que aquest dissabte m'hauria de passar alguna cosa que em confondria per a la resta de la vesprada.
 
 El privilegi de què parlo en aquests moments és la situació social normal o no normal de les persones en què estem envolts. La naturalesa de cadascú sembla una cosa gratuïta, perquè sense adonar-nos la gent fa de la seva doctrina el que vol.
 Això és la pura realitat de la civilització. La civilització no consisteix en el fet que jo o vostè fem a cada moment el que ens donem la gana, perquè per alguna raó està l'ordre i la capacitat de raciocini; i a més la lògica i els costums. 


 La hipocresia tampoc la tolero, a més que no és gens agradable, no porta enlloc. La societat exigeix unes normes i sobretot la sinceritat amb l'altre.
 Quan em vaig adonar i en tornar d'aquell passeig vespertí, allò em va semblar una mica increïble, però a la vegada deslligat dels costums propis de l'ésser humà.


 Així, doncs, després de baixar aquella esmentada muntanyeta i envellit més o menys més per la tranquil·litat d'una altra vesprada, quasi que enumerava els carrers que veia al fons de la meva ciutat inconscientment.
 El meu ànim estava serè i just quan vaig entrar amb bon equilibri al primer carrer. Després d'observar amb indiferència la diagonal de tot aquell carrer vaig veure un home que portava els folres de les butxaques fora del seu lloc, cosa que em va cridar l'atenció aquest detall tan estrany. 


 Aleshores, jo pensava si allò era una devoció, un infortuni o cosa fora dels costums normals; poc natural, poc atractiu i, tanmateix, allò estava així, les butxaques eren totes fora i fins i tot la de darrere del pantaló. 


 Què passava? Era un pobre infeliç? No ho sabia, però la cara que tenia aquell home informal, semblava de contrarietat, de despistament, de submissió, esgotat per una tristesa d'allò més inexpressable.

Aleshores, quasi que el meu instint estava dispost a demanar-li una explicació sobre allò que havia vist, però, no; no em vaig animar a fer-li cap comentari, i tan sols li mirava de reüll.
Ell, és a dir aquell home que es mostrava més aviat insòlit, prosseguia el seu camí recte. Després de creuar-se amb mi, em vaig fixar d’allò més en la seva cara i aleshores li vaig reconèixer el seu semblant.

Era un individu que viu a l’altra part de la ciutat, però que no l’havia tractat mai i em vaig sorprendre d’aquella acció tan sortosa.

De tota manera m’havien dit que era un home sord o almenys ho dissimulava molt bé, perquè atenia a qui volia i al qui no, no li feia cas.

Jo pensava que tres són curtes i quatre són llargues, anava cap a la direcció contrària d’aquell home. Aleshores, quan vaig arribar a la primera cantonada, la qual estava al voltant dels cinquanta metres, vaig entrar en un bar, el qual era d’un home, prou amic meu i així quasi sense adonar-me’n parlava amb ell. No parava d’explicar-li a Dídac, l’amo del bar, que havia vist a aquell home insòlit ple dels folres per tot arreu.

Canviava impressions amb Dídac, cosa que em facilitava el perquè de l’acció d’aquell home que anava amb el cap baix.

De tota manera Dídac, em va dir:
-Això que a tu t’ha sorprès tant, no es pot afirmar que sigui habitual, però no crec que es pugui considerar un fet excepcional. El perquè exacte d’aquell fet provoca una contrarietat a la civilització, però aquell home en realitat el que vol demostrar és que no té ni un duro a les butxaques, perquè el pobre ja ha passat molt mala ratxa en aquesta vida.

De fet, has de tenir en compte, que almenys li han atracat quatre o cinc vegades pel carrer, aleshores no és qüestió de pensar que és una mala acció ni un mal costum.
-Cert, amb això portes tota la raó, Dídac, no te’l puc contrariar. –Li vaig assegurar.

A la fi, amb aquesta qüestió que m’havia proposat Dídac, em vaig quedar més satisfet, i li donava les gràcies perquè, al cap i a la fi, cada u és com és i no per això se li havia d’imposar una lògica fora del seu abast.

Tanmateix, em vaig mossegar els llavis l'endemà, quan el vaig veure de nou passejant per la plaça del poble, a aquell individu, el qual portava tots els folres de les butxaques alegrement per l’aire, la qual cosa no li molestava gens ni mica fer el pallasso. Pobre home!