Aquell desig...

És un desig que l'acompanya des de sempre.
Ja de petita, quan anava a escola, passava per davant d'una pastisseria. No anava sola. Eren tres germanes. Tres nenes que vetllades per la germana gran feien quatre viatges diaris.
Al matí per arribar a les nou... millor una mica més aviat, que així podien xerrar amb les amigues abans que la "senyoreta" encarregada les fes passar.
Al migdia cap a casa a dinar. Calia no torbar-se que no tenien massa temps.
A les tres cap a escola de nou fins a les sis. Eren jornades llargues plenes de continguts diversos que anaven aprenent entre jocs al pati, confidències amb les companyes, nervis per les notes dels exàmens i admiració per alguna professora.
De tornada a casa ja era hora foscant durant quasi tot l'hivern.
Ara bé mai deixava d'aturar-se davant el vidre de la pastisseria on sempre lluïen, entre altres llepolies, les merengues.
Merengues de tots colors, formes i mides. Sembla que n'eren especialistes.
Només acostar-se a l'aparador, entrellucava els ulls i fixava la mirada a les plàteres d'aquell bé tan desitjat.
La boca se li omplia de saliva que semblava dur el gust i textura del dolç. A la pell sentia una frisança i li entrava un neguit suau, petit, imaginant què seria mossegar una d'aquelles merengues.
Aquest estat acabava amb l'apressament de la germana gran per no fer tard i li deixava una melancòlica anticipació de quan tornaria a aixafar el nas al vidre de l'aparador i admirar aquell Bé de Déu.
De tant en tant la mare li donava diners per a poder menjar-ne una. Era festa gran que gaudia a poc a poc. Volia que durés aquell plaer tan intens que sentia quan cada mos es fonia a la boca.
Han passat molts anys, però el desig de merengues no l'ha perdut. Ara no en fan a tot arreu ni són com les d'abans, però és molt capaç de fer quilòmetres si coneix un lloc on trobar-ne que li facin tornar a sentir la seva infantesa a la boca!



Presentat al RepteClàssic Desig en estat pur