Aposiopesi: Victòries que són condemnes

A Dionís I de Siracusa


Pyrgi en fumeroles cremava i es diluïa,

Una Astarte perlada silent,
desfent-se entre cendres, cridòries i la xiscladissa,
i l'enfoscament del macul marbre argent de carrara

Guarda’t, mortal, de glòries tacades…
Car qui venç profanant els déus..
Alça el trofeu, sí..…

Vers la seva imminent derrota…
 
















.-Dionís I de Siracusa atacà el santuari de Pyrgi, on es venerava Astarté (assimilada pels etruscs amb la deessa Uni). El temple fou saquejat i cremat, i Dionís s’endugué un gran botí. Tot i la victòria militar, molts autors antics la veieren com una profanació sacrílega que tacava la seva glòria.

Anys després, el tirà participà en un concurs de poesia tràgica al món grec i va guanyar el premi. Segons la tradició, l’emoció i l’excés de celebració li provocaren una malaltia sobtada i morí poc després de la victòria literària.

Així, la història sovint s’explica amb un aire tràgic:
la victòria amb el ferro a Pyrgi i la victòria amb les paraules acabaren convertint-se, paradoxalment, en el preludi de la seva fi. La victòria amb sang. És realment victòria??