ANNUS HORRIBILIS

El Nadal de l’any 2025 no cantaven els àngels, no es veia brillar l’Estrella de Betlem al firmament , per arreu hi havia un fum gris, com un sudari, cobrint les ciutats del Reino, que havia oblidat què volia dir la paraula “república” i també la paraula “responsabilitat”.

La memòria inevitablement incloïa Torre Pacheco, on el vent encara portava olor de cendra. Les flames havien devorat els camps i els somnis d’uns jornalers que cobraven amb promeses i silenci.

Era la mateixa olor que s’escampava pels passadissos dels hospitals, on la gent esperava, hores i hores, que algú recordés que la sanitat havia estat, un dia, un dret.
Els metges però, havien marxat, o havien callat, i el sistema només respirava amb respiració assistida.

A l’estiu, els resultats de la consigna “ el que puede hacer, que haga “ es traduïa en una munió d’incendis, tothom va recordar allò de "Un home dolent és capaç de cremar la seva pròpia nació fins als fonaments per poder governar sobre les cendres".

En l’àmbit de la justícia, la sentència contra el Fiscal General de l’Estat, confirmava – si calia - la pràctica del lawfare

El summum però, el posaria Badalona, la Baetulo romana que havia vist passar gent de totes races i colors esclatava contra 400 migrants als que llençaven al carrer de forma immisericorde, el Nadal deixaria massa ferides al descobert. Més enllà de l’arbre fàl·lic de l’alcalde – que havia costat un dineral - , no hi havia pastorets, no hi havia portal amb bou i mula, sinó rostres negres, trencats pel fred i la por. Els uns miraven els altres amb desesperança. “migrants contra migrants”, deien les cadenes. I el món, que abans ens mirava amb curiositat, ara ens mirava amb pena i àdhuc amb fàstic.

Mentrestant, els diaris anunciaven que l’any nou seria pitjor. Els resultats electorals d’Extremadura havien obert la porta als fantasmes antics, els mateixos que sortien cada cop que la pobresa s’acostumava a l’oblit i l’odi trobava un micròfon.

En una casa humit , com la de los SANTOS INOCENTES , una nena dibuixava un naixement diferent: el nen Jesús no naixia a Betlem, sinó dins un hospital tancat per retallades; la mare no una era verge “ blanca “ , sinó una migrant; el pare no portava bastó, sinó la notificació que l’empresa presentava un ERE. I sobre el pessebre hi escrivia, amb llapis tremolós:

“Que aquest any no neixi un altre Déu, sinó una mica de vergonya.”