Anhel de mar

Mira el cel de la finestra estant i el veu d’un blau esmorteït gairebé grisós, pensa. En aquell poble de terres endins l’hivern sempre té aquest color.
Creu, està segur, que el color del cel a mar és diferent. Per força ha de ser ben blau, ja que es reflecteix damunt d’aquell immens llençol d’aigua que li fa de mirall, pensa.
El nen que somieja tot mirant per la finestra té vuit anys i mai ha vist el mar. Mai n'hi ha estat a prop. Mai ha sentit les petites onades llepant-li els peus. Mai s’ha amarat a les seves aigües.
I, sempre ha desitjat tot això. Bé, sempre no. De fet, el desig va néixer quan un company de classe li va explicar que havia anat d’excursió amb el cau a la platja i n’havia tornat ple d’entusiasme que va compartir amb el seu amic.
En Robert, que així es diu el nen que mira per la finestra, va començar a niuar un desig, cada vegada més intens, de veure el mar. I va buscar fotografies, i mirar a les enciclopèdies i explorar mapes de costes properes i llunyanes. I el desig convertit en anhel creixia i creixia.
Van passar els mesos de l'hivern i a mitjà primavera un dia els pares li van dir que li havien d'explicar una cosa. Com que mig somreien va pensar que no l’havien de renyar per res i que seria cosa bona.
— Escolta fill, els avis ens han dit que enguany volen passar l’estiu amb els nets, que encara se senten amb prou ànims i que la teva cosina Roseta que ja té catorze anys pot donar un cop de mà.
— Ah! Quina il·lusió! Fa anys que no estem els quatre cosins junts. I on anirem al poble dels avis, a ca seva?
— No, Robert, els avis volen fer-la grossa i han llogat una casa de pescadors, ran de platja, a un poble de la Costa Daurada.
En Robert es queda de pedra, els ulls esbatanats i s’aixeca saltant i cridant veuré el mar, veuré el mar.
— Escolta fill, que no hem acabat. Marxareu tots junts i hi estareu dos mesos i encara que, la casa no és molt gran ens hi podrem enquibir tots, quan els tiets i nosaltres puguem fer uns dies de vacances, quan les feines del camp ho permetin, quan…
El Robert ja no escolta ni sent què més li expliquen, només pensa a dir-ho al seu amic.
Bé, arriba l’estiu i el somni s’acompleix i, davant del mar, el Robert es promet que quan sigui gran deixarà el poble i viurà davant per davant d’aquella meravella.

Han passat els anys i, en jubilar-se, aquell que va ser un nen que anhelava el mar, ha complert la promesa que es va fer aquell primer dia davant de la immensitat del cel i del mar, quan trasbalsat no podia deixar de contemplar “aquella meravella”.
Ara viu amb la dona, a una caseta davant per davant de la platja, a tocar de la sorra. Els fills han quedat al poble menant les terres.
De casa estant sent la remor de l’oneig i, al vespre, els crits dels pescadors quan arrosseguen les barques a l'aigua per tal de calar els sardinals.
Després contempla els llums dels fanals cap a l’horitzó. Semblen estels donant-se un bany.
A la matinada o a la tarda, segons va la pesca, veu com arriben i descarreguen les caixes plenes de peixos platejats.
Aquesta és la vida que volia i la té. En Robert sap què és un privilegiat i se sent feliç.