Cercador
Anant al Llac Petit
Un relat de: Joan_S- Compartir:
El dia s‘ha aixecat mandrós. Poc a poc els colors anaven prenent el lloc als grisos blavosos de la nit que es deixaven endur sense oposar resistència a aquesta invasió silenciosa del nou matí clarejant.
Comença el primer acte de la història. Tot a punt per fer el de sempre amb la il·lusió de sempre, que no per ser de sempre vol dir que aquesta il·lusió estigui esmorteïda o descolorida per la rutina. Com sempre, em calço les sabatilles (ara noves i resplandents) per enfilar ruta cap a Mossèn Homs. Però un cop calçades les sabatilles, un cop que les primeres passes pel carrer es fan efectives, sobtadament una sensació envaeix primer el meu cos, i després el meu cap: no arribaré a temps! Decideixo no fer cas al rellotge, no fer cas al pas dels minuts i seguir amunt confiant en que pot ser alguna cosa passarà que obrarà el miracle de fer-me córrer més que el temps. I el miracle s’ha fet i una ànima caritativa estimada em recull i fa possible l’impossible.
En el segon acte em trobo corrent amb tota la colla. Noto que ells i elles corren molt i que jo no corro tant com elles i ells. Però no importa, vull seguir el ritme de manera que miro de no perdre’ls i no perdre-les de vista. Per sort la filosofia de la colla de companys i companyes que van a bon ritme es compleix i van i venen cap a la cua i així no ens perdem ningú. Comença la pujada cap al Llac Petit, ara no tan petit perquè està ple d’aigua fins dalt, a vessar. Un Llac Petit que ara és un llac que vol ser gran, i de tanta aigua que té en deixa anar per rierols que donen alegria al bosc fins fa poc assedegat.
En el tercer acte arribem al llac, reagrupament general i reunió general davant les aigües d’un Llac Petit que reflecteixen els colors verd i blau del bosc i del cel. La satisfacció brolla en l’ambient, però especialment en el meu cap ara que l’objectiu s’ha acomplert.
Comença el primer acte de la història. Tot a punt per fer el de sempre amb la il·lusió de sempre, que no per ser de sempre vol dir que aquesta il·lusió estigui esmorteïda o descolorida per la rutina. Com sempre, em calço les sabatilles (ara noves i resplandents) per enfilar ruta cap a Mossèn Homs. Però un cop calçades les sabatilles, un cop que les primeres passes pel carrer es fan efectives, sobtadament una sensació envaeix primer el meu cos, i després el meu cap: no arribaré a temps! Decideixo no fer cas al rellotge, no fer cas al pas dels minuts i seguir amunt confiant en que pot ser alguna cosa passarà que obrarà el miracle de fer-me córrer més que el temps. I el miracle s’ha fet i una ànima caritativa estimada em recull i fa possible l’impossible.
En el segon acte em trobo corrent amb tota la colla. Noto que ells i elles corren molt i que jo no corro tant com elles i ells. Però no importa, vull seguir el ritme de manera que miro de no perdre’ls i no perdre-les de vista. Per sort la filosofia de la colla de companys i companyes que van a bon ritme es compleix i van i venen cap a la cua i així no ens perdem ningú. Comença la pujada cap al Llac Petit, ara no tan petit perquè està ple d’aigua fins dalt, a vessar. Un Llac Petit que ara és un llac que vol ser gran, i de tanta aigua que té en deixa anar per rierols que donen alegria al bosc fins fa poc assedegat.
En el tercer acte arribem al llac, reagrupament general i reunió general davant les aigües d’un Llac Petit que reflecteixen els colors verd i blau del bosc i del cel. La satisfacció brolla en l’ambient, però especialment en el meu cap ara que l’objectiu s’ha acomplert.