Amigues?

- “M’agrada la teva discreció i la diversitat de punts de vista que transmeten les teves ones. Sones bé en ambients de feina, fluixeta, fent bromes, despertant algú pel seu aniversari, o a tot drap amb els èxits musicals del moment. Però el més important és la companyia que fas”.

- “I tu, sàpigues que quan vas aparèixer, primer en blanc i negre i després en color, vaig patir. Vas generar-me ansietat. Em pensava que desapareixeria oblidada per tothom, com el tocadiscos o les cintes de cassettes que ara són per col•leccionistes. I el cert és que em vaig sentir deprimida. Però ara trobo que hem aconseguit conviure donant-nos vida l’una a l’altra, veritat?”.

- “Si, ara som més fortes que abans, tant tu com jo. Les nostres diferències han contribuït a fer-nos més versàtils i originals i trobo que enlloc de fer-nos ombra ens hem reforçat mútuament”.

- “A mi el que més m’agrada de tu, estimada Tele, és que em distreus molt, sobretot les pel•lícules romàntiques. Són la meva debilitat, m’encanten, els diumenges a la tarda”.
- “I a mi, el que més m’agrada de tu és quan soc a la cuina preparant-me un cafè o fent-me el sopar. No hi ha res millor que tenir-te engegada al meu costat. La veritat és que em fas molta companyia, m’acarones. T’estimo molt, de debò”.

- “Bé, doncs aleshores, després d’aquestes confessions que ens hem fet, crec que tant tu com jo tenim moltes més coses en comú del que em pensava i tenim corda per anys”.

- “Amigues?”, preguntà la Tele.

- “Amigues!”, brindà la Ràdio.