Amic meu

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

Amic meu. Benvolgut amic. ¿Per què no et quedares per sempre a la vall, a la
nostra vall? La vall que exploràrem junts quan érem uns xiquets.
Tu vas ser qui m'ensenyà a estimar eixe lloc, el lloc on jo vaig nàixer i on tu renas-
queres. Aquell lloc que et va captivar tant i que, arrossegant-me amb el teu entusiasme,
feres que també em captivara a mi.
Tu, amic meu, tens la culpa de què, durant estos últims mesos, haja estat recordant
totes les nits el meu poble, enyorant els seus camps, tornant a viure les nostre aventures
en el bosc, sense arrimar-nos massa al territori on estaven els llops, per si de cas.
Si m'haguesses deixat ser un xiquet com tots els demés, ara no m'importaria ser
lluny de la vall. Però no, el destí va fer que ens coneguérem i la meua vida va canviar
per complet.
Recorde la primera vegada que et vaig veure. Em semblares massa flac i pàl·lid. És
clar, la malaltia que va fer que vingueres al poble no deixava amb molt bon aspecte als
pocs que aconseguien sobreviure.
Si no t'hagués conegut, segur que seria feliç per estar lluny del meu poble. Però això
ara és impossible. Des d'aquella ocasió que t'acostares a mi i, per dir alguna cosa, parla-
res sobre el bon dia que feia, començares a obrir-me els ulls i a fer-me veure l'encant de
la vall. Recorde que, quan contava als altres xiquets el que em deies, em responien amb
un to despectiu: "Eixe senyoret està com una cabra".
I, en realitat, cabres pareixíem quan ja havies recuperat les teues forces i volies que
jo et mostrara tots els meus amagatalls. Ara em sembla divertit que al principi descon-
fiara de tu, però aquest amarg moment és el menys apropiat per a divertir-me, després de
fer-te el que t'he fet, amic meu.
Les tenebres estan envaint totes estes ruïnes. Sé que haig de tornar amb els meus
companys, però no vull separar-me més de tu. No, no vull.
M'agrada recordar-te ple d'energia, com en els estius següents als de la teua recupe-
ració.
L'estiu era l'època de l'any que més m'agradava, no perquè hi havia més faena i més
menjar, sinó perquè l'estiu feia que tornàrem a estar junts. Però estos dos estius que no
has vingut al poble han sigut estius de melangia. Jo estava trist perquè enyorava la teua
presència, les teues rialles, la teua peculiar forma de veure la vida, que anares mostrant-
me estiu rere estiu, fins que ja no et vaig tornar a veure més.
I ara, amic meu, estàs ací immòbil. El teu cos inanimat està quedant-se fred, gelat.
No crec que puga suportar més el teu contacte, però els meus braços no volen abandonar
el cos del meu amic. Perquè ara tan sols ets un cos. Tu ja no ets aquell a qui jo vaig en-
vejar, secretament, al principi, quan encara no et coneixia de veritat.
Contemple el teu cos i no em crec que la teua vitalitat i il·lusió davant la vida s'haja
quedat en no res, s'haja esvaït. Deu seguir existint, però... ¿on?
En l'obscuritat que està envoltant tot, encara puc distingir les faccions del teu rostre,
contretes. És molt expressiu, però ¿què expressa? ¿Dolor? ¿Sorpresa? ¿La mateixa sor-
presa i impotència, que he experimentat jo en veure't en terra, als meus peus?
És com si l'última sensació que has tingut s'haja congelat en el temps. Però, ¿què
ocorre? ¿Ja no tens més sensacions? ¿On estàs? Perquè... aquest que estic contemplant i
abraçant no ets tu. És una beina. No em puc creure que tot s'haja acabat per a tu. Però, si
sols és una beina, ¿on estàs, amic meu? ¿Em pots sentir? ¿Em pots contestar?
M'has deixat sol, amic. Mai més trobaré una altra persona com tu.
Mai més em regalaran un llibre de poesia. ¿Recordes quan te'l vaig tornar perquè no
l'entenia? No han passat molts estius des d'això, però ara l'entenc tot perfectament. No,
no l'entenc. El sent. Tu m'ensenyares a sentir: el meu poble, la vall, la poesia...
Mira, el duc sempre amb mi. No està molt espatllat, com té eixes tapes roges tan
bones. M'ha fet menys insuportable tots estos mesos de destrucció.
Ah! Ací està el poema que tracta sobre els jóvens guerrers. Com fruíem recitant-lo
en veu alta! Com ens agradava!
I com l'odie ara! Si el seu autor sapigués què és la guerra...
Aquesta maleïda guerra! Per què ens hem de matar uns a altres? Perquè ho diguen
quatre ninots? Que es maten entre ells, si volen, però que a nosaltres ens deixen en pau.
El pitjor de tot és que anàvem a la guerra tots il·lusionats. Anàvem a defensar la
pàtria!
Ara veig que defensar la pàtria significava destruir-la, matar als nostres germans i
amics.
Per què hem de lluitar? Per què ens ho pintaven tan bonic? Per què no m'has dit que
eres tu?
Jo tan sols he vist un uniforme enemic. Per què vivies en l'altra zona?
T'ho jure, amic, no he sabut que eres tu fins que m'he acostat a veure el cadàver
d'aquell que intentava agafar-me per sorpresa, voltant les ruïnes. Ara que ho recorde...,
he notat una sensació estranya quan he disparat, i crec que ha sigut això el que m'ha fet
anar a veure a qui havia matat.
Si almenys t'hagués vist la cara! Segur que t'hagués reconegut!
Tu sí que m'has reconegut, amic meu. A pesar de la teua agonia m'has reconegut. El
teu rostre fred m'ho testimonia cada vegada que el mire, cada vegada que el toque.
Déu meu! Per què t'he hagut de matar?
He matat a molta gent, de vegades xiquets, i també he vist morir a molts companys
del batalló. Però fins avui mai havia experimentat una pena tan amarga i profunda, un
intensíssim dolor que em gela l'ànima, despullant-me de tota esperança, i em mostra la
gran cruesa de la soledat.
T'he matat a tu, amic meu. Eres l'única persona que m'havia ensenyat a viure la
vida, i jo, en canvi, tot el que he fet per tu ha sigut donar-te la mort.
No meresc ni tocar-te. Tornaré al batalló i ja no pensaré mai més en tu. No sóc
digne ni de recordar-te.
Oh! Déu meu! Per què ho hauré fet? Per què m'obliguen a disparar? Per què he ma-
tat a totes eixes persones al llarg d'estos mesos? Per què t'he matat a tu, amic meu?
Sé que haig de tornar al batalló..., però no tinc ànims. No vull que em vegen
plorant.
On estaran els meus companys? No distingisc res, hi ha tanta obscuritat envoltant-
me...
Eixa figura que es mou... ¿serà dels nostres? Prepararé el fusell per si de cas. Però
em dona fàstic haver d'empunyar un arma després del que t'he fet, amic meu. No sé si
tindré prou forces per a prémer el gallet si és dels enemics.
Oh! M'ha sentit!
Encara no sé si és dels nostres. ¿Com vaig a disparar-li?
I si em dispara ell primer?
Sols tinc forces per a apuntar amb el fusell, però el meu dit està com paralitzat, no
vol disparar. I jo tampoc. Però sé que si no el mate jo, ell acabarà amb mi.
Així i tot..., ho he decidit, ara sé que ja no dispararé mai més. Seguisc apuntant amb
el fusell a eixa figura que ve cap a mi, però ja he llevat el dit del gallet.
Amic meu, ho faig per tu. No tornaré a matar a ningú en tota la meua vida.
Oh! Veig moure's unes ombres projectades sobre les ruïnes.
Acabe de perdre a la figura que estava apuntant. Crec que m'ha descobert. Segur
que no és dels nostres.
Ara se sent xiuxiuejar on s'han mogut aquelles ombres. Definitivament no són dels
nostres. I crec que m'han envoltat.
Les ombres s'estan acostant. Prompte arribaran ací.
Continue apuntant amb el fusell. No sé cap on fer-ho. Ho faig d'esma. En realitat, jo
voldria tirar el fusell i deixar-ho tot estar. Però no puc. La por m'impedeix que òbriga
les mans i llance a terra l'arma, la maleïda arma amb la qual t'he matat, amic meu.
Eixes ombres... continuen acostant-se a poc a poc. Tan sols desitge que disparen ja
d'una vegada. Espere que no es prolongue molt la meua mort, així prompte podré reunir-
me amb tu, amic meu.



























Joanjo Aguar Matoses.
Sueca, a 22 de setembre de 1994.


3


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225580 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).