Amb el mànec d’olivera

Un relat de: Teodor Bonaplata
Un núvol de vapor espès li enterbolia els ulls aquella tarda. En un vaivé monòton, passava la planxa per sobre d'una de les peces de roba que havia acabat de treure de la pila. Era una de les samarretes de cotó d'en Pol i la repassava, tan a poc a poc, que semblava voler eliminar, centímetre a centímetre, cada plec, cada arruga, sense deixar-se ni un petit detall. Feia poc, molt poc, que el nano havia deixat enrere l'adolescència, però, ella, encara s'aferrava amb dents i ungles a aquell paper de mare que havia justificat la seva condició durant els últims vint anys. Aquell mateix dia ella en feia cinquanta.
Aïllada en aquell quefer hipnòtic es trobava millor, es deixava gronxar i semblava no patir, de fet, se sentia útil. Ni tan sols no recordava a quina hora s'hi havia posat. Només sentia que aquella rutina la mantenia absent, a recer. Amb prou feines s'havia permès una lleugera pausa per endreçar-li la roba. A mitja tarda ho havia provat, però el desànim l'havia vençut aviat. L'armari d'en Pol es mantenia en un equilibri precari, a mig camí entre el desordre i el caos, d’on només hi vessaven els records, tants que no s'havia vist en cor a afrontar-los. En silenci, havia deixat la pila de samarretes sobre el llit i havia tornat a la planxa.
El dia, però, s'acabava, i, pam a pam, la darrera llum daurada de la tarda començava a tenyir la cuina de groc. Fins llavors no s’havia adonat que el temps se li acabava. En Pol l’havia avisada amb un dels seus missatges de veu habituals: “no vindré a sopar, mare, he quedat amb els de la facultat”. Però ell, en canvi, no. No li havia dit res. Probablement no trigaria. L’enyorava. Havia d'afanyar-se. Encara tenia les seves camises per repassar.
En topar-se amb una de les primeres arrugues, la planxa va deixar de lliscar. Un petit bony, a l'altura de la butxaqueta del pit, destacava per sobre de l’estela que l'estri havia deixat enrere en la darrera passada. Neguitosa, va plantar l'aparell sobre la post i va burxar amb els dits a dins fins a trobar-ne el motiu. Una petita targeta de cartolina, rebregada en quatre plecs, la va sobresaltar. Que hi feia allà aquell trosset de paper? D’on havia sortit? Encuriosida, va desfer-la de seguida.
Un nom retolat d’impremta “Laia Ferran”, i una nota manuscrita “Pots passar-te per casa quan vulguis!”, li van caure a sobre com una llosa. De sobte, havien tornat els ofecs. Mentre el cor li començava a bategar desbocat contra el pit, desenes de preguntes l’abordaven a borbollons. Un altre cop no, no s’ho mereixia. Qui era aquella Laia? Per què hauria de voler que ell passés per casa seva? Per què no li havia dit res d’aquella targeta? No tenia cap resposta, només velles sospites que havien tornat. Les mans li tremolaven. A consciència va decidir regirar, una per una, la resta de camises de la pila. Allà no hi va trobar cap més senyal. Potser al seu armari, va pensar, i d’una revolada va aixecar-se. Va córrer cap a l’habitació que els dos compartien des de feia trenta anys. Dins els prestatges que va buidar a grapats, tampoc no hi va trobar res. Va remenar els calaixos. Va despenjar les jaquetes. Va sacsejar les sabates, però no, cap més nota, cap més detall. A la cuina tampoc no va topar-se amb res que l’ajudés a calmar-se. No podia seguir. Embogia. Només va semblar aturar-se en obrir el calaix dels coberts. Enmig de tots, un ganivet de fulla curta amb el mànec d’olivera, la va temptar.

Feia hores que la tarda s’havia acabat quan ell va aparèixer. Un silenci fred va ser l’únic que el va anar a rebre. El passadís era en penombra i a la cuina només hi va trobar una taula de planxar i un garbuix de camises. Una nit més hauré de sopar tot sol, va pensar, ella ja no m’espera mai desperta. Abans d’anar a acotxar-la, va deixar les claus i un paquet embolicat amb paper de seda de color vermell sobre la taula. A l’habitació, però, només hi va trobar foscor. Els ulls van trigar uns segons a acostumar-s’hi. Va ser llavors, just en el moment en que les formes apareixien de nou al seu davant quan, tot d’una, un retret a crits i el reflex metàl·lic d’un ganivet de cuina el van fer esgarrifar. Tan sols un instant després el sentia, esmolat, cremant dins el seu pit fins a ofegar-lo. A només unes passes, sobre la taula, el paquet vermell esperava amb una targeta al seu damunt. Era una petita postal, retolada d’impremta i amb les traces d’una nota manuscrita: “Laia Ferran. Joiers des de 1980”, “Per molts anys, estimada. Feliços cinquanta!”.

Comentaris

  • amazing[Ofensiu]
    tonny ken | 12-11-2020

    Your article is very useful, the content is great, I have read a lot of articles, but for your article, it left me a deep impression, thank you for sharing. basketball legends

  • amazing[Ofensiu]
    tonny ken | 12-11-2020

    Your article is very useful, the content is great, I have read a lot of articles, but for your article, it left me a deep impression, thank you for sharing. basketball legends

  • amazing[Ofensiu]
    tonny ken | 12-11-2020

    Your article is very useful, the content is great, I have read a lot of articles, but for your article, it left me a deep impression, thank you for sharing. basketball legends

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Teodor Bonaplata

1 Relats

3 Comentaris

70 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor