Alumar, el magnífic. Alumar, el boig.

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

Mentre Rauga, el jove artista, estava conferint els tocs definitius a l'obra en la qual
havia estat absorbit durant tant de temps, el vell Matzevaald, l'experimentat artista amic
seu, s'endinsà en l'estança sense fer cap soroll. A poc a poc i amb cura es va col·locar en
una posició que li permetia contemplar amb plena llibertat el procés d'ultimació de
l'obra i l'evolució dels moviments i expressions del jove artista durant
esta etapa tan delicada i sublim.
El transcórrer del temps va fer passar algunes hores i, finalment, en els llavis de
Rauga aparegué un somriure de satisfacció quan es va fer unes passes enrere i contemplà
la seua obra acabada, a pesar de què probablement sabia que més avant hauria de tornar
a retocar-la, en descobrir aspectes que no el convencerien per complet, com solia ocórrer
amb les altres obres.
Solament aleshores fou quan es va adonar de la presència del seu amic, que encara
romania en la penombra.
Matzevaald, en veure que Rauga per fi havia acabat, no pogué contindre's durant
més temps i, en compte d'esperar-se a les usuals salutacions, exclamà:
- ¡Esplèndida! ¡És una escultura admirable! Està plena de força i dinamisme.
Sembla increïble que de la dura i rígida roca es puga emanar tal sensació de vigor i
vitalitat, tanta vida. Digues-me, Rauga, ¿com has sigut capaç d'aconseguir tanta bellesa?
Rauga vacil·là al contestar, i simplement digué:
- No ho sé. Jo senzillament volia fer esta escultura, i l'he feta. Ara..., que també
m'ha costat molt, i m'he esforçat en gran mesura.
- Doncs eres un escultor excel·lent- li assegurà Matzevaald.- I un gran poeta. Preci-
sament, d'aquest tema havia vingut a tractar amb tu, quan m'he quedat extasiat contem-
plant la teua obra i el teu feinejar. Ahir per la nit vaig llegir els poemes que em deixares
fa cert temps enrere, i puc dir-te que m'han agradat molt. Mentre els llegia, el meu gaudi
va ser immens i, en recordar-los, torne a experimentar una sensació semblant. Et felicite
per les grans dots d'artista que posseeixes. Espere que sàpigues aprofitar-les bé.
Tals paraules, Rauga les escoltà amb satisfacció, més no amb vanitat.
Ell sabia que era molt bon escultor i poeta, però no volia adormir-se en el bany de la
seua pròpia glòria i morir ofegat. Rauga estava completament decidit a esforçar-se tant
com pogués per a continuar millorant en l'art, perseguint una meta molt ambiciosa,
quasi (o del tot) desmesurada, com li explicà al seu amic:
- Sí, Matzevaald, jo note que puc expressar tot allò que pretenc mitjançant
l'escultura i la poesia, i cada dia lluite amb tot el meu esperit i totes les meues forces per
a què continue d'esta manera, i també li pregue a Déu per a què així siga. Però, a més,
aspire a un objectiu molt més atrevit: No em contente simplement amb l'escultura i la
poesia, sinó que desitjaria arribar a la perfecció en totes les arts, ja siga en les que exis-
teixen hui en dia, com en altres possibles arts de les quals encara no tenim coneixement.
I vaig a esforçar-me per aconseguir-ho, tant com ho he fet en l'escultura. En la
poesia note que encara em resta camí per a abastar el meu ideal, més també vull fer-ho
en la tècnica de la narrativa, és a dir, en tota la literatura. En el teatre, m'agradaria ser un
bon dramaturg, escrivint grans obres, però també participant en la seua representació jo
mateix, amb la destresa d'un bon actor, i (anant més lluny) endinsant-me en el terreny
de la dansa i el ball.
En definitiva, també voldria dominar les arts escèniques. Més, per a
tal empresa, hauria de d'incloure el bell cant en les meues pretensions. De forma
que així arribem a la música. Aquest és un art celestial, és aquell que jo
trobe més difícil i més sublim, perquè pot arribar a fer que l'ànima passe a un estat eteri,
a l'èxtasi. Anhele ser compositor i, alhora, intèrpret de les meues partitures.
¡Ah! Un art que m'he deixat per enumerar i al qual em trobe més a prop, per estar
(com l'escultura) dins les arts plàstiques, és la pintura, en la qual ja he començat a
aventurar-me una mica i que també aspire a dominar.
Però el repte no acaba ací, sinó que, de la mateixa manera, voldria endinsar-me en
el món de l'art arquitectònic i urbanístic. A més, i açò ja és un somni (si el que he dit
fins ara no ho era), desitjaria poder
expressar-me plenament també amb qualsevol art que puga sorgir més avant, i que per
ara no podem ni imaginar.
Ja sé que les meues paraules són molt pretensioses i que segurament estic ambicio-
nant coses impossibles o inabastables per a una persona. Però no ho he dit per vanitat i
supèrbia, sinó que totes estes aspiracions van nàixer dins de mi ja fa molt de temps. Des
d'aleshores he cavil·lat molt al respecte, i hui ha sigut el primer dia que li ho nomenat a
algú. I no penses que ho dit per dir-ho. Estic profundament decidit a intentar aconseguir-
ho, a pesar de què em coste molt.

Matzevaald es quedà pensarós i una mica preocupat. Aleshores li digué a Rauga:
- Em complau molt la teua animació i les teues ànsies de fer coses. Potser pel temps
aconseguisques una gran destresa i arribes a dominar algunes de les arts que m'has dit, i
pugues expressar-te amb elles tan bé com ho fas amb l'escultura i la poesia. Al llarg del
temps ha hagut (i hi ha) artistes que ells sols han enriquit els tresors de diverses arts amb
les seues obres, i es tracta d'obres mestres, les quals ens han permès, amb la seua
percepció, delectar el nostre esperit en gran mesura. Però tin en compte que d'açò a
dominar per complet i aconseguir la perfecció en totes les arts dista un abisme, que en
poques ocasions ha sigut salvat per alguna persona, i en molt més pocs casos eixa per-
sona ha pogut sobreviure a l'altra banda de l'abisme. Es tracta d'una cosa certament
perillosa i inquietant. ¿No coneixes la història d'Alumar, el boig, un artista que en un
temps va ser anomenat "Alumar, el magnífic" ?
- No, no la conec- li contestà Rauga, interessat.- Crec que mai he sentit parlar de tal
artista, ni tampoc recorde haver vist en cap ocasió alguna obra seua.
- Ni la veuràs mai. I, a pesar de tot, la seua influència ha arribat fins als nostres dies,
mitjançant les obres d'altres artistes contemporanis a ell que intentaren imitar-lo o que
reberen el seu influx.
Doncs bé, ara seguidament et referiré la seua història. Molts diuen que és un simple
conte, una mera invenció. En canvi, altres opinen que es tracta d'una llegenda, amb una
possible base real, però també amb gran part d'exageració, deformació i alteració, i amb
molta fantasia. Però jo pense que és molt probable que la història d'Alumar siga total-
ment certa, o que almenys ho siga en la major part, perquè he trobat moltes proves i
m'he adonat de diverses coses que em fan creure en la realitat i veracitat d'eixa història.
De totes maneres, siga conte o veres, haja ocorregut o no, supose que et resultarà
interessant conéixer-la.
La història d'Alumar data de molt de temps enrere, alguns parlen de segles, però no
diuen quants. La qüestió és que se situa en èpoques antigues, però la seua vigència és
molt actual, en realitat és eterna, o és atemporal, perquè perfectament podria tornar a
succeir en el nostre temps o d'ací milers d'anys.
Conten que Alumar era un artista al qual li agradaven molt les arts i s'esforçava en
arribar a la perfecció en totes elles. I pregava a Déu que li donés el do de dominar totes
les arts que es coneixien. I tant es va esforçar per a aconseguir-ho, i tant li va pregar a
Déu, que Déu, en veure quant havia fet, li va atorgar el do que li havia demanat tan
fervorosament.
Alumar es sentí molt feliç quan s'adonà que per fi dominava a la perfecció i podia
expressar tot allò que pretenia en qualsevol de les arts conegudes per aquells temps.
Aleshores, la seua activitat s'incrementà considerablement. Volia dur a terme tots
els projectes i totes les idees que li acudien a la ment, i en realitat podia fer-ho.
Començà a crear obres d'art fabuloses, a cadascuna més prodigiosa i impressionant.
Totes eren obres mestres i la seua producció abastava totes les arts.
La gent, meravellada de tals fets, referint-se a Alumar, començà a qualificar-lo de
magnífic. I, en poc de temps, tothom el coneixia i l'anomenava amb eixe sobrenom:
"Alumar, el magnífic".
Però a ell no li interessava la fama ni les coses que pensaren sobre ell. Senzillament
volia continuar treballant en les seues obres d'art, i així ho feia.
I, quant més s'esforçava Alumar en dur a terme tots els seus projectes i en expressar
totes les seues idees, moltes més idees per a expressar i molts més projectes per a dur a
terme li sorgien en la ment, i, aleshores, més encara s'esforçava per a acabar-ho tot.
Cada vegada volia fer, i feia, més coses. La font que naixia en la seua ment
augmentava contínuament de cabal, però arribà un moment en què començà a
desbordar-se. Les idees i projectes no paraven d'acudir a Alumar, i ell seguia posseint
l'habilitat de realitzar-los, però ja no podia abastar tan gran quantitat i diversitat d'obres
com pretenia fer, i, damunt, a mesura que transcorria el temps, aquest enorme cúmul de
projectes encara s'incrementava més.
La desesperació penetrà en Alumar i va anar envaint-lo a poc a poc. Alumar amava
l'art, no podia viure sense expressar-se artísticament. Volia plasmar totes les idees que
tenia en la ment. No volia deixar-se'n ninguna, perquè totes li semblaven molt
importants i sentia que necessitava expressar-les. Per tant, dia i nit estava ocupat en les
seues obres. Només acabava una, seguidament començava una altra o retocava alguns
defectes que havia descobert en altra que creia acabada. Li furtava moltes hores al somni
i al repòs, i també a les menjades i a altres necessitats físiques, i fins i tot mentals i
espirituals. D'esta forma aconseguia dur a cap més obres. Però, així i tot, seguia tenint

pendents de realització moltíssims projectes, i cada vegada el seu nombre augmentava
més.
Alumar continuava volent expressar totes les idees que li venien a la ment, perquè
eren idees molt bones i ell volia comunicar-li-les a tots, perquè resultarien de gran profit
i sabia que a la gent li agradarien i les rebrien amb goig i entusiasme.
I era cert. Però Alumar, a causa de tan grans esforços i privacions, anà debilitant-se
de cos i de ment, i la seua activitat començà a disminuir. Ja no podia fer tantes coses
com abans, però veia que encara li quedaven moltes obres per fer (la major part encara
sense haver sigut ni tan sols esbossades), i, a més, encara continuaven sorgint moltes
idees noves en la seua ment.
Alumar sentí que la seua desesperació arribava a límits insospitats, així que intentà
rebutjar moltes idees i quedar-se amb les que considerava imprescindibles, per a
plasmar-les en les poques obres que podia fer.
Però, hi havia tantes idees importants per a expressar, que finalment decidí que allò
que hauria de fer seria simplement esbossar-les, d'esta forma podria plasmar-les totes.
Quan es donà compte de què, ni tan sols esbossant-les, aconseguiria plasmar totes
les idees més importants que tenia, aleshores la desesperació el conquerí per complet i
es tornà boig.

En arribar a aquest punt, el vell Matzevaald va interrompre la seua narració i es
quedà abstret amb els seus pensaments.
Rauga, intrigat, i amb inquietud i preocupació, el mirà expectant. Com Matzevaald
no feia cap reacció, el jove artista inquirí amb impaciència:
- ¿I com s'acaba la història? Conta'm, ¿com aconseguí curar-se Alumar?

- Alumar mai es curà. Des d'aleshores, fins el moment de la seua mort, la gent
l'anomenà "Alumar, el boig" . I, després de què morís, alguns encara continuaren par-
lant d'ell amb eixe sobrenom, però altres tornaren a anomenar-lo amb el qualificatiu que
li havien donat en un principi, "Alumar, el magnífic" .
Esta és la història d'Alumar, un geni, un boig. Es guanyà i li fou atorgada la seua
genialitat, però no va ser capaç d'evitar que la bogeria s'apoderés d'ell, i açò acabà amb
la seua vida, el seu cos, la seua ment, la seua voluntat, la seua genialitat, la seua creativi-
tat i, fins i tot, amb les seues obres. En la seua bogeria, Alumar destruí tot allò que havia
fet en totes les arts existents per aquells temps, des de les obres completament acabades,
fins el més mínim esbós que havia realitzat. Per tant, mai podrem admirar cap de les
seues creacions, en cap art. Almenys, per a consolar-nos, com ja t'he dit abans, ens
queda la seua influència, que ha sobreviscut fins a nosaltres.



















Sueca, a 3 d'agost de 1997.
Joanjo Aguar Matoses.
A Moisés.


4


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225441 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).