Al·lèrgia, alegria

Quan ens fem grans ens adonem que sabem masses coses i potser no en sabem cap. Però...
“Tanmateix remoc, remeno, bufo,
m’esbargeixo, demano, ric i em torno nen”

M’ha agradat aquest poema que em fa reflexionar i em quedo amb la combinació de la mirada esgaliada i amb el regal de l’alegria.

M’agrada molt llegir-te.

d'algú que està perdent les facultats cognitives? Ja no recorda, comença oblidar coses que sabia i, a fi de compensar aquesta pèrdua, s'aferra a l'alegria per continuar amb ganes de viure. Hi he notat algun punt d'amargor que es combat amb una actitud de joia per l'existència. Perquè jo considero que el coneixement, si t'interessa, ni avorreix ni cansa, aprendre vivifica, però en el cas en què aquesta facultat es vegi impossibilitada, aleshores s'entén que es busquin d'altres maneres de nodrir la vida. Enhorabona, aleshores!

meditativa profunda. Un contrast entre l'avorriment, i el desig d'una vida més plena, o l'esperança i el temps, tenen una importància rellevant.

Rosa.

És que la pols està on mires, i per això t'ha inspirat en aquest poema, que m'ha intrigat de principi a la fi.
Sí, és així aquest poema em fa sentir més o menys surrealista.
M'ha fet gràcia com l'has fet, perquè no ho entén.
Gràcies per compartir.

Ah, sí! Et done les gràcies per comentar-me el meu relat "Alça't i posa't en camí".
Bona nit i fins a l'altra.
Cordialment.

Em sembla que és una constant a les teves poesies la descripció dels canvis que provoca el temps. En recordo una on vas dir que de jove menyspreaves la tendresa i no la vas descobrir fins que vas ser avi.
Aquí et passa una cosa semblant amb el desig de saber : excel·lent començament: "Ja en sé massa de coses...", una sensació que m'ha passat moltes vegades també a mi; arriba un moment que te n'avorreixes de ser platònic i prefereixes la contemplació.
Al nivell del bon començament hi ha l'esplèndid final: "...rebo a canvi,/ el preciós regal de l’alegria." Que duri aquest regal, que duri, no és poca cosa.