Cercador
ADRENALINA
Un relat de: Neòfit- Compartir:
Els motors bramen esperant el llum verd. En Gianluca, a la pole: ell, la volta més ràpida durant els entrenaments oficials. S’encén el llum i els vint-i-dos homes surten embogits a menjar-se els tres-cents quilòmetres d’asfalt en dues hores. El públic, excitat, vibrant. Al primer revolt, dos corredors derrapen i patinen -ells i màquines- damunt la gespa. En Gianluca, amb bons reflexos, evita una topada que altres dos aprofiten per avançar-lo. Les posicions es mantenen durant les primeres voltes. Al passar per tribuna, l’afició crida els seus déus. La potència de les màquines, l’olor del carburant i dels pneumàtics calents densifiquen l’ambient i segresten les voluntats. El soroll de les bèsties de ferro ho envaeix tot. Les pulsacions dels pilots creixen, l’adrenalina concentra tota la seva atenció en els altres. S’acosten revolts i cal reduir. Els velocímetres marquen 130. Compte! Et volen avançar. Has de controlar bé i vigilar els contrincants. Tot a l’hora. En ple revolt es veu passar lliscant per terra un altre corredor. De lluny, alguns creuen que és Gianluca: mans al cap. Bufen. Es posen dempeus, com volent allargar la vista.
Dos minuts després, gairebé tots tornen a passar, com un llamp, per la recta de tribuna. La velocitat és de bojos. Les veus aclamen, mans enlaire, el corredor que creien caigut. Els ànims s’estenen per les grades. Salts i abraçades. La cursa continua i els corredors segueixen cavalcant els seus ginys infernals. La gent viu la seva passió entre crits, soroll i baf de benzina. Ja ha passat una hora i mitja. Només queden vint voltes.
S’ha girat vent i un cap de núvol esquitxa quatre gotes sobre la pista. Els pilots més atrevits ho aprofiten per a guanyar distància. Des de boxes, els seus equips donen instruccions. En Gianluca saluda aquell ruixim com una oportunitat: li agraden els reptes i, a la gran recta, desafia l’aigua donant més gas. La pluja agafa més entitat. Al proper revolt haurà completat la volta trenta-dos. La seva mare es tapa els ulls amb un esglai, en veure com el fill separa les aigües del circuit. És un bòlit!
La gent espera el final de la cursa, perquè la pluja sempre fa moure la gent del seu lloc. Però aquest cop guanya, de les grades estant, la immòbil frisança per veure com queda la classificació. Queden tres voltes. En Gianluca ha anat escalant posicions i en aquest moment va primer. La seva gent exulta. Els seus pares s’abracen. Bravissimo! Tu sei Dio! proclamen els seus. Tot el circuit és una festa. I les rodes aixequen cortines d’aigua. L’espectacle és complet.
Això s’està acabant. Última volta. El de Monza segueix primer i entra a la recta. Li queden nou-cents metres per veure abaixar la bandera blanca i negre. La gent, dreta. Crits, l’eufòria es desborda. En Gianluca es dirigeix, imparable, a la meta.
Es veu un fum sortint del seu carburador, afluixa. Què li passa? No ho entèn. Perd velocitat i, quan només dos-cents metres el separen del triomf, el seu etern rival entra a meta dinou centèsimes abans que ell, mentre una immensa exclamació de decepció col.lectiva li arriba a l’oïda. Final de campionat.
* * *
Dos minuts després, gairebé tots tornen a passar, com un llamp, per la recta de tribuna. La velocitat és de bojos. Les veus aclamen, mans enlaire, el corredor que creien caigut. Els ànims s’estenen per les grades. Salts i abraçades. La cursa continua i els corredors segueixen cavalcant els seus ginys infernals. La gent viu la seva passió entre crits, soroll i baf de benzina. Ja ha passat una hora i mitja. Només queden vint voltes.
S’ha girat vent i un cap de núvol esquitxa quatre gotes sobre la pista. Els pilots més atrevits ho aprofiten per a guanyar distància. Des de boxes, els seus equips donen instruccions. En Gianluca saluda aquell ruixim com una oportunitat: li agraden els reptes i, a la gran recta, desafia l’aigua donant més gas. La pluja agafa més entitat. Al proper revolt haurà completat la volta trenta-dos. La seva mare es tapa els ulls amb un esglai, en veure com el fill separa les aigües del circuit. És un bòlit!
La gent espera el final de la cursa, perquè la pluja sempre fa moure la gent del seu lloc. Però aquest cop guanya, de les grades estant, la immòbil frisança per veure com queda la classificació. Queden tres voltes. En Gianluca ha anat escalant posicions i en aquest moment va primer. La seva gent exulta. Els seus pares s’abracen. Bravissimo! Tu sei Dio! proclamen els seus. Tot el circuit és una festa. I les rodes aixequen cortines d’aigua. L’espectacle és complet.
Això s’està acabant. Última volta. El de Monza segueix primer i entra a la recta. Li queden nou-cents metres per veure abaixar la bandera blanca i negre. La gent, dreta. Crits, l’eufòria es desborda. En Gianluca es dirigeix, imparable, a la meta.
Es veu un fum sortint del seu carburador, afluixa. Què li passa? No ho entèn. Perd velocitat i, quan només dos-cents metres el separen del triomf, el seu etern rival entra a meta dinou centèsimes abans que ell, mentre una immensa exclamació de decepció col.lectiva li arriba a l’oïda. Final de campionat.
* * *