ABANS DE LA ROBA ESTESA

Mentre fèiem la bugada setmanal al safareig del poble, sota la porxada de Bessons, l’Imma, íntima amiga i aprenent al teler de la fàbrica dels Puig, era al meu costat garlant pels descosits. M’explicava com la Teresa, la fornera, l’havien trobat enfarinada sobre l’obrador amb en Miquel, el carter, mentre el seu home dormia. Amb les mans molles i vermelles del fred ens va interrompre del no res l’aparició d’un vailet, que coneixíem de Ca la Madrona, que tot esverat escridassava, sense parar de córrer, que la parella de la guàrdia civil era a la taverna del Xullat, emmanillant al Cinto de les ovelles. Les tafaneres de la vila van llençar la roba molla al damunt la pedra i cames ajudeu-me carrer amunt. Nosaltres dues que mai ho hem estat, de tafaneres, vàrem restar mudes mentre observàvem a la Quimeta, amb els seus noranta anys i la gaiata, remugar per dessota el nas. Ens vam eixugar les mans com vam poder i li vaig oferir a la Imma una cigarreta clandestina ara que no hi havia ningú, estava mal vist que una mossa fumés, però moltes ho feien amb la picadura d’estraperlo que en Manel, el fill dels Puig, venia a les esquenes de son pare. A nosaltres ens en regalava un saquet sempre i quan li deixéssim fer una ullada sota la brusa descordada. No el permetíem tocar la mercaderia, això ja ho feia la Ramona, que es deixava fer de tot, deien. La Ramona era la minyona de la família Puig a la casa gran i, deien, també s’ho feia amb el patriarca. Alguna cosa en deuria treure quan pujava sola el seu fill sense pare reconegut, però del cert que havia de ser un Puig bastard, pel que deien. L’Imma i jo, pensant que la tafaneria no feia amb nosaltres, ens apropàrem a la vella Quimeta que ens xerrés del que sabia d’en Cinto. Ara tocava passar bugada.