A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA.

A començaments de desembre, al petit port de l’Escala, on els pescadors feia mesos que tenien les barques amarrades, perquè tot semblava conspirar contra ells, les quotes, els preus del gasoil, les prohibicions,.... En Joan, en Miquel i la Montse ja pensaven a vendre la barca i provar sort a la ciutat, com tants altres.

El mar semblava adormit, buit de vida i d’esperança. Cada matinada que sortien per mirar l’horitzó, només hi trobaven silenci i brisa freda. “Potser s’ha acabat”, deia en Joan, amb la veu cansada i els ulls clavats al moll.

Però tres dies abans de Nadal, un canvi de llum i un aire suau van fer olor de promesa. Ho van comentar entre ells com qui no gosa creure’s la bona nova, i van decidir sortir un últim cop. “Si no pescarem res, almenys celebrarem l’adéu al mar”, digué la Montse, carregant la mànega d’aigua amb un mig somriure.

Quan els primers raigs van tenyir la badia, les xarxes es van omplir com mai: llobarros, orades, lluernes, tot saltava brillant, com si el mar volgués acomiadar-se amb un regal. No donaven l’abast, i entre riures i crits, l’aigua semblava una festa.

Aquell vespre, al port, les llums de Nadal es reflectien a la superfície tranquil·la. Els pescadors, asseguts sobre les caixes, compartien pa, vi i un silenci ple de gratitud. Cap d’ells no parlà de vendre la barca. Sabien que el mar, com la vida, sempre torna quan menys t’ho esperes.