A l'alba, mirant Montserrat

Exterior, interior... què amaga aquest poema? Sense saber-ne l'autoria, mai l'hauria assignat a un kefas, un vessant més intimista que no et deixa indiferent. Pensem, pensem què ha volgut dir.

M’imagino que la inspiració del poema ha vingut d’un viatge amb tren als voltants de Montserrat .Un viatge actual o bé d’un record.
El tren, el camí, el paisatge sempre han sigut metàfores de la vida.
No sé si qual descobreixes l’exterior, que tot continuï igual, et fa sentir millor o bé et crea desassossec. Perquè no és Un viatge sinó el viatge de cada dia el què fa preguntar-te com camuflar-te del teu veritable jo.
Un poema diferent del què acostumes a escriure i m’agrada per la profunditat que hi he trobat.

Ho dius mot bé i ho interpretes a la teua manera, tot això del costum.
Un poema que dona per a molt, des de l'alba per a veure Montserrat. Cada matí pot ser millor.
Gràcies per compartir els teus pensaments.
Bona vesprada.
Perla de vellut.

La bellesa de la natura, embolcallada de fets quotidians i un contingut emocional, que li dona forma. Un bell poema que convida a la reflexió.

Rosa.

Aquesta trobo que és una poesia introspectiva, malgrat que parla tant de l'exterior, de les coses que es veuen del tren estant.
Li dona força la dualitat interior-exterior. Sovint ens trobem nosaltres mateixos en allò que és exterior, en la naturalesa, en allò que no canvia (ho fa a un ritme que no podem copsar).
La naturalesa no canvia, l'anima sí; a la naturalesa tant li fa que la mirin, l'ànima té un cert pudor i es vol amagar de mirades indiscretes.
El món extern et pot reconfortar; veus que segueix igual, lliure de les sacsejades que experimenta l'interior voluble de la persona que el contempla.

He fet el que he pogut per entendre la poesia, si no l'he encertada ja me n'aniré a rabiar a un altre lloc.