Cercador
A la musa dels cabells blancs
Un relat de: Mireia Balasch- Compartir:
Palma, 11 de març de 2013
Estimada iaia,
Les teves telefonades sempre se’m fan curtes. I estranyes. Sento que no és la manera de comunicar-nos, que la distància ens roba la complicitat de la presència, de les paraules afectuoses, dels gestos, dels silencis tranquils. És bonic, veritat? Crec sincerament que això ens passa quan estem juntes.
Iaia, ets màgica. Sé que t’incomoden les meves alabances contínues, però… no hi puc fer res. Em surt de molt endins l’impuls de comprar-te flors de colors alegres quan et visito, fer-te fotografies que no dissimulen les arrugues de les teves galtes, enviar-te postals per recordar-te que habites en el meu pensament molt més sovint del que potser voldries. T’estimo així.
Sovint em rosega l’evidència que els teus fills no et veuen amb aquests ulls, sinó que t’observen des de la finestra del rencor. És llei de vida? Tots els pares pateixen el judici constant de la seva descendència? Per què som tant violents amb les persones que ens han donat la vida i l’amor? Estic convençuda que en tens la resposta. Ets sàvia.
Mentre llegia una novel·leta titulada Deixa’t portar pels somnis, sobre un nen de 9 anys a qui se li mor la mare de càncer, pensava en l’egoisme que exhibim envers els pares i que es converteix en veneració quan es tracta dels avis. Ho has pensat alguna vegada? Resulta que algunes persones som tan ruques que ens saltem una generació. Malgrat tot, jo tinc molta sort. T’he conegut a tu.
A aquestes alçades de la carta et demanaràs què carai estic fent, per què he decidit escriure’t sobtadament i de coses profundes. La contesta és simple: ets l’amor de la meva vida. No l’amor romàntic fruit de la química i la necessitat de reproducció de l’espècie, que tinc la sort d’experimentar diàriament, sinó l’amor constant, discret i càndid de la comprensió absoluta. Un sentiment, iaia, pel qual no he trobat cap nom més concret ni bell.
Vull que sàpigues que les estones que he viscut amb tu al pis de la Gran Via o al carrer Calàbria estan gravades a la memòria, envoltades de cotó fluix. Les tardes de pa amb xocolata, els caps d’any que esperava amb delit per ajudar-te a fer els canelons, els capvespres d’abans d’anar a coral quan em feies un sopar esplèndid, els regals dels aniversaris assenyalats, les cançons de Nadal que ningú canta amb tanta passió, el calaix dels estris de pintar, els dinars amb l’oncle, sempre tant misteriós i senzill, les visites dels familiars de sud-Amèrica, les xocolatades amb la teva amiga Conxita, els pans de pessic, els cafès dels dimecres amb la mama, que calla i observa, les converses sobre el cinema que es feia abans… Tot un món que m’has brindat sense reserves i has amanit de bons consells.
Ai, iaia! Què inconscient vaig ser quan vaig decidir posar el mar entre nosaltres per allunyar-me de la casa dels pares en la qual em sentia oprimida! No vaig valorar els sacrificis que hauria de fer. I de tots, la pèrdua de la teva escalfor és el més difícil d’assimilar.
Acabo aquesta carta com l’he començada, amb la certesa que una telefonada no és suficient per tranquilitzar el nostre esperit.
Ens hem de veure més. He de venir. He d’agafar el vol. He de fer l’esforç.
T’abraçaré, et duré flors, vindré ben mudada i ben pentinada, com a tu t’agrada. No enviaré aquesta carta fins que no sàpiga que seré al teu costat poques hores després de rebre-la. I serà aviat. Molt aviat. Potser aquest cap de setmana…
Mentre arriba el moment de la retrobada, sàpigues que et sento en el meu cor. Sempre.
Amb afecte i melanconia:
Mireia
Estimada iaia,
Les teves telefonades sempre se’m fan curtes. I estranyes. Sento que no és la manera de comunicar-nos, que la distància ens roba la complicitat de la presència, de les paraules afectuoses, dels gestos, dels silencis tranquils. És bonic, veritat? Crec sincerament que això ens passa quan estem juntes.
Iaia, ets màgica. Sé que t’incomoden les meves alabances contínues, però… no hi puc fer res. Em surt de molt endins l’impuls de comprar-te flors de colors alegres quan et visito, fer-te fotografies que no dissimulen les arrugues de les teves galtes, enviar-te postals per recordar-te que habites en el meu pensament molt més sovint del que potser voldries. T’estimo així.
Sovint em rosega l’evidència que els teus fills no et veuen amb aquests ulls, sinó que t’observen des de la finestra del rencor. És llei de vida? Tots els pares pateixen el judici constant de la seva descendència? Per què som tant violents amb les persones que ens han donat la vida i l’amor? Estic convençuda que en tens la resposta. Ets sàvia.
Mentre llegia una novel·leta titulada Deixa’t portar pels somnis, sobre un nen de 9 anys a qui se li mor la mare de càncer, pensava en l’egoisme que exhibim envers els pares i que es converteix en veneració quan es tracta dels avis. Ho has pensat alguna vegada? Resulta que algunes persones som tan ruques que ens saltem una generació. Malgrat tot, jo tinc molta sort. T’he conegut a tu.
A aquestes alçades de la carta et demanaràs què carai estic fent, per què he decidit escriure’t sobtadament i de coses profundes. La contesta és simple: ets l’amor de la meva vida. No l’amor romàntic fruit de la química i la necessitat de reproducció de l’espècie, que tinc la sort d’experimentar diàriament, sinó l’amor constant, discret i càndid de la comprensió absoluta. Un sentiment, iaia, pel qual no he trobat cap nom més concret ni bell.
Vull que sàpigues que les estones que he viscut amb tu al pis de la Gran Via o al carrer Calàbria estan gravades a la memòria, envoltades de cotó fluix. Les tardes de pa amb xocolata, els caps d’any que esperava amb delit per ajudar-te a fer els canelons, els capvespres d’abans d’anar a coral quan em feies un sopar esplèndid, els regals dels aniversaris assenyalats, les cançons de Nadal que ningú canta amb tanta passió, el calaix dels estris de pintar, els dinars amb l’oncle, sempre tant misteriós i senzill, les visites dels familiars de sud-Amèrica, les xocolatades amb la teva amiga Conxita, els pans de pessic, els cafès dels dimecres amb la mama, que calla i observa, les converses sobre el cinema que es feia abans… Tot un món que m’has brindat sense reserves i has amanit de bons consells.
Ai, iaia! Què inconscient vaig ser quan vaig decidir posar el mar entre nosaltres per allunyar-me de la casa dels pares en la qual em sentia oprimida! No vaig valorar els sacrificis que hauria de fer. I de tots, la pèrdua de la teva escalfor és el més difícil d’assimilar.
Acabo aquesta carta com l’he començada, amb la certesa que una telefonada no és suficient per tranquilitzar el nostre esperit.
Ens hem de veure més. He de venir. He d’agafar el vol. He de fer l’esforç.
T’abraçaré, et duré flors, vindré ben mudada i ben pentinada, com a tu t’agrada. No enviaré aquesta carta fins que no sàpiga que seré al teu costat poques hores després de rebre-la. I serà aviat. Molt aviat. Potser aquest cap de setmana…
Mentre arriba el moment de la retrobada, sàpigues que et sento en el meu cor. Sempre.
Amb afecte i melanconia:
Mireia
l´Autor
20 Relats
28 Comentaris
6113 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Les històries em persegueixen des de fa quaranta anys i, quan les vaig trobar a faltar, vaig decidir estudiar periodisme. Escric per a mi, per als altres, invento per als meus fills i cerco més enllà de les estrelles el sentit d'una vida plena de màgia i misteri. En un debat etern entre ment i cor, sovint les imatges ajuden més que els mots. Com tothom, respiro per transcendir i estimar.Gràcies per llegir i dir.
Mireia