La sal de les ferides 17/60

Em desperto. Obro els ulls lentament i els torno a tancar, perquè em pesen. Tinc el cap ple de boira espessa i em torno a dormir a sobre de la funda nòrdica blava durant hores. No somnio. No puc crear imatges. Tot és obscur i relaxat.

El sol de migdia se’m deposita a les parpelles, em vaig oblidar de baixar la persiana. Els obro, m’enlluerno i m’aixeco lentament del llit. Està fet, quan vaig arribar, em vaig tombar tal qual sobre ell i he acabat tenint fred.

Em noto la gola inflamada i em fa mal al tragar. Un moc em rellisca pel nas, merda, m’he constipat! M’aixeco lentament, tinc el cos ressec, raspós i veig que estic plena de sorra fina, per les meues cames, els braços, la meua roba i el cabell que s’ha tornat a encrespar. Miro les meues sabates de tacó, sí, allí també n’hi ha, per les soles i inclús dintre d’elles. No m’apeteix dutxar-me tal i com estic, però ho he de fer.

Vaig cap al lavabo, em baixo les calcetes i pixo. M’adono que les tinc tacades de sàvia blanca i espessa. Oh, cels! Nasi! No me’n recordo de res, el cap em dona voltes i sento nàusees, que pugen per la meua gola. Intento fer un esforç mental: el bar de la cantonada, les seues paraules, les meues emocions, les seues, el bes humit i suau... Sí, fins aquí recordo! Després, res més.

Patètic. Vam anar a la platja? El rastre que he deixar pel cobrellit no em deixa cap dubte. Follarem? La taca de les meues calcetes és més que evident. Obro l’aixeta de la dutxa i el giro cap a l’esquerra per a què arribi l’aigua calenta. Poc a poc el vapor va entelant l’espill, que mostra la meua imatge penosa. Mai vaig deure beure, em maldic. Em poso baix del xorro d’aigua i em cremo, perquè no he graduat bé la temperatura. Dono un crit i giro una mica l’aixeta cap a la dreta.

L’aigua arrossega la sorra, m’ensabono amb el meu gel i em rento el cabell amb el xampú de Sandra, perquè el meu no el trobo.

Baix de la dutxa, me’n recordo del Lluis... Oh, cels!

M’eixugo amb el barnús ràpidament, corro pel passadís cap a la meua bossa de mà, que està tirada pel terra, l’obro i trec el telèfon mòbil. L’encenc, escric el pin amb la meua mà dreta tremolosa, es connecta i no tarden en arribar-me missatges del Lluis i infinitat de trucades perdudes: «On estàs?», «T’ha passat alguna cosa, Elisa?», «T’estic esperant», «Dona senyals de vida, cony». I per últim: «No feia falta que jugares amb mi d’aquesta forma, Elisa, fins mai».

Oh, la caseta rural, les nostres mini vacances es van ofegar amb els gots de Martini que em vaig beure. Tinc ganes de plorar i així ho faig, l’últim missatge escrit des de la ràbia del plantó que li vaig donar, m’ha traspassat. El crido per a disculpar-me, malgrat sé que no tinc perdó, però no me l’agafa. Insisteixo, però res. Ho he tirat tot per la borda i sento que el cap m’explotarà en qualsevol moment.

Em prenc un ibuprofè amb una mica d’aigua que està massa freda. Com trobo a faltar que no estigui la Sandra, però ella també se n’ha anat a un hotel amb el Jaume i crec que no és convenient molestar-la amb els meus mals rotllos! Per què va haver d’aparèixer el Nasi a la meua vida precisament ahir per la tarda? I penso, que el destí és capriciós i cruel, que només està jugant amb mi amb un malèfic pla que em porta a la deriva.

Em vaig deixar portar... «Elisa, ets massa impulsiva», em renyo. No hauries d’haver-te gitat amb el Nasi. Tu havies d’estar amb el Lluis, a l’escapada romàntica, perdent-te entre els seus braços. Però l’alcohol, que tot ho tenyeix de gris, ha tornat a aparèixer al teu camí i t’ha portat a la perdició. «Això no era el que jo volia», em dic, mentre les llàgrimes m’estan relliscant per les galtes.

Em trec el barnús, el penjo de la perxa i em poso el pijama de franel·la. Tinc fred interior i encenc la calefacció. Van a donar les tres, no tinc gens de gana, m’assec al sofà i encenc la televisió. «Titulars, notícies, comencem...». Tanco els ulls i intento relaxar-me, perquè em fa mal tot el cos i estic molt tensa.

Faig zàping, però no posen res del meu interès i torno a posar les notícies. La crisi, la prima del risc i la mare que la va parir! Però aviat, una imatge d’una platja irromp al saló. Aquest matí uns esportistes han trobat un cos sense vida al mar de la ciutat. Pujo la veu de la televisió. Res interessant, encara no han identificat el cos. Només saben que es tracta d’una dona i la policia ha obert una investigació.

Apago la televisió i em poso a pintar una estona. Ghat, que encara no ha menjat, em reclama i jo li dono un tros de pernil que es menja amb ansietat.

Preparo les pintures i espero que elles em relaxin del meu mal dia. Avui estic realista i intentaré pintar una marina des de la meua memòria. Traço les primeres línies i continuo. El llenç em provoca infinitat de sensacions i perdo la noció del temps. Al cap d’una bona estona, noto les meues galtes molt calentes i penso que tinc febre, vaig a buscar un termòmetre i me’l poso. Uf, trenta-vuit. Paro de pintar.

M’escalfo un got de llet amb una mica de mel i em gito al sofà. Torno a encendre la tele, quasi les nou de la nit. Tornen a donar les notícies, a la meua memòria només veig la caseta rural, que m’he perdut per la meua culpa. El Lluis no m’ha retornat la trucada i crec que deu estar molt enfadat amb mi.

Una imatge a la tele, han identificat el cos de la jove: Llum Casas Ribes. Posen la seua foto i m’entra el major calfred, que he sentit a la meua vida. Pujo la veu quasi al màxim. La policia està investigant el seu entorn, malgrat no descarta cap hipòtesi. El cos l’han traslladat per fer-li l’autòpsia. Les notícies canvien de cas, faig zàping per si en algun altre canal també diuen la notícia.

Així és, la Llum impregna amb la seua foto distints canals, en un escolto que si es tracta d’un altre cas de violència de gènere. El cap em va a mil i penso en el Nasi. Oh, no! Ell no seria capaç... No sé per què, però em miro les mans, tinc encara sorra a les meues ungles, vaig al lavabo per tal de tallar-me-les i raspar-me amb un raspall.

Em fa mal tot, m’arromango les mànigues del pijama i veig que als braços tinc esgarrapades i algun que altre blau que, quan m’he dutxat, no me n’he adonat. No recordo res, no tinc ni una simple imatge de la platja. Vaig caure? També em fa molt de mal l’esquena, em giro i em miro a l’espill amb el pijama aixecat, tinc un altre blau a les lumbars molt més gran.

Que va passar ahir? Un altre calfred em sacsa. Miro fixament a través de l’espill, perquè una idea ha aparegut de cop a la meua ment, li vaig fer alguna cosa a la Llum?

Truquen a la porta i no reacciono, m’he quedat quieta mirant-me a l’espill. Vaig a obrir i desitjo que sigui el Lluis. No miro per l’espiell i quan obro la porta, em trobo amb una parella que no he vist abans.

—Senyoreta Mejías?

—Sí —dic jo.

L’home, que és bastant alt, parla:

—Queda vostè detinguda per l’assassinat de Llum Casas Ribes.

Mentre la dona em llegeix els meus drets, l’home m’esposa les mans i sento que tinc el cor en un puny amb els cinc dits marcats, que m’estrenyen al seu capritx.