La sal de les ferides 15/60

Enfront la mar, oloro la sal que hi ha a l’ambient i penso que les meues ferides ja han cicatritzat completament gràcies a ella. Sé que el Lluis ha hagut de veure bastant en aquest canvi en mi.

Encara no he pogut oblidar del tot al Nasi, però el dolor ja s’ha dissipat, l’estic oblidant poc a poc i, la calor dels ulls enamorats del Lluis m’ajuden a passar pàgina i a replantejar-me la meua vida de nou. Lluny de l’alcohol, lluny del Nasi i de la Llum, lluny de tot el que significa negatiu per a mi.

Hem anat a pintar, perquè tenim permís de l’ajuntament. Clavem els cavallets a la sorra i començo amb una mica de teòrica. Vull que els meus alumnes captin la força que té la naturalesa: la força de la mar al mes de novembre, que es fixin amb les llums, en la textura que ho composa. Avui pintarem una marina realista. Després, un altre dia, intentarem fer un quadre abstracte i més personal, a partir del realisme que aprecien els nostres ulls.

Malgrat que estem en plena tardor, avui fa un bon dia. El sol fa estona que ha sortit i enmig del cel clar ens calenta amb els seus rajos tímids. Tots anem abrigats amb abrics o jaquetes gruixudes. La brisa que corre és una mica fresca, és la que m’embriaga i em fa notar la sal, que es cola cap al meu nas entrant per les meues fosses nasals, que l’esperen amb impaciència. Els dic als meus alumnes que, si mostren sensibilitat a l’hora de crear, un altre dia els portaré a pintar vaixells als port.
Mentre miro la mar, torno a sentir la força de la inspiració, que m’engola i m’arrossega a agafar un llenç i a pintar de nou vessant la meua pluja d’idees sobre ell.

I així ho faig, mentre els meus alumes ja han analitzat l’entorn i l’han enfocat, em poso en un extrem amb un llenç i deixo que el meu pinzell es mogui ràpidament i expresso el que sento en aquest precís instant. Una imatge val més que mil paraules.

És difícil explicar-me amb elles, desxifrar el remolí que em va agafar a l’hora de pintar aquest quadre, que ara ja està acabat, li vull regalar a la meua amiga, la Sandra, per a què el pengi al menjador. L’altre quadre, “Sensacions màgiques d’una cova” reposa finalment al capçal del meu llit i, poc a poc, faig fent més personal la meua habitació.

Els dies passen ràpids, perquè em dedico plenament al que m’agrada, a la sortida del treball normalment m’espera el Lluis i, si no és així, agafo l’autobús cap al seu pis. Ens veien pràcticament cada tarda i els caps de setmana m’he instal·lat a casa seua, per a assaborir els dies que no treballem, fent activitats diferents, que normalment la rutina diària ens impedeix fer.

Parlem molt de nosaltres i, entre tots dos, hem dibuixat un vincle de complicitat que ens uneix. De quan en quan, com avui, anem a casa del Toni a jugar als seus videojocs o a fer una partida al futbolí.

També ha vingut el Jesús que ja ha acabat la seua jornada laboral del bufet d’advocats on treballa, i la Maria que ha agafat uns dies de vacances i continua estant una mica decaiguda malgrat que ens digui que està bé.

Rebe és l’única que falta avui, perquè té una visita amb l’assistent social per a veure si, per fi, pot aconseguir estar amb els seus fills.

—Què li passa a la Maria? —pregunta el Toni.

—Res, que el Víctor la segueix pressionant per a què torni amb ell —respon amb veu molt baixa.

—No es cansarà mai! Què pesat!

—Doncs sí, la va a buscar al treball, la segueix on va... La està assetjant bastant i, Maria s’angoixa bastant. Per això ha vingut amb nosaltres avui, perquè sap que no s’atrevirà de seguir-la fins aquí.

Miro a la Maria des d’on estic. Ha començat a jugar sola a un joc d’estratègia de la PSP. S’ha aïllat completament de nosaltres i quasi no parla. S’ha tornat a tancar en sí mateixa com quan era adolescent i la Llum, la seua germana, destacava i la deixava a les ombres.

La Maria passava desapercebuda a les aules i suportava en silenci l’assetjament, que li feien els seus companys de curs i el buit que sentia a l’arribar a casa seua. Tinc ganes d’apropar-me a ella, però alguna cosa interior, m’ho impedeix. No sé com s’agafarà que intenti entrar a la seua vida.

Per això, de moment, em quedo on estic, asseguda amb un got de suc de pinya entre les meues mans, amb el Jesús i el Lluis al meu costat. Veig que el Toni s’aproxima a la Maria i, mentre parlen d’alguna cosa que no puc escoltar, el Jesús ens pregunta al Lluis i a mi:

—Per cert, que fareu per al pont de la Constitució?

—Doncs no hem pensat en res —responc sincerament.

—Jo me n’aniré amb la família al poble per a què els nens vegin al seus iaios, que fa molt de temps que no coincideixen —ens explica el Jesús.

El Lluis s’ha quedat pensatiu. Crec que el Jesús li ha donat una empenta per dir-me minuts després:

—Escolta, Elisa, t’agradaria anar amb mi a una caseta rural per al pont?

Aquesta dolça proposició em plena de felicitat i no tardo en contestar-li:

—Lluis, has tingut una idea magnífica —li dic mentre li faig un petó amorós a la galta.

—Això és un sí?

—És clar.

Ens aixequem tots i el Jesús li diu de broma a la Maria:

—Maria, no acaparis la PSP. Vinga, anem a fer una carrera tots junts per torns.

La Maria, resignada, deixa el joc que estava jugant i se separa una mica del grup. El Lluis i el Toni han començat amb el simulador, i jo crec que ha arribar el moment per aproximar-me a ella. I així ho faig. Lluny de preguntar-li què li passa, perquè ja ho sé, li dic:

—Maria, aquest vestit que portes avui et queda molt bé. Et fa més prima.

—No ho diràs per burlar-te, veritat? —contesta ella a al defensiva.

—No, Maria. T’ho dic en serio. —I és veritat perquè és d’un color obscur, que li dissimula les formes i fa que el seu cabell d’or destaqui més.

—És nou. Em vaig deixar aconsellar per la dependenta de la botiga.

—Dons et va aconsellar molt bé. Un dia si vols podem anar de compres juntes.

—Bé, val, però jo acostumo a anar a llocs de talles grans. No crec que siguin per a tu —em contesta confosa.

—Doncs t’acompanyo i, si vols, després podem anar al cinema o on t’apeteixi.

—Saps on m’agradaria anar? A un concert de música. Fa molt que no hi vaig!

—Em sembla bé, malgrat la que m’hauràs d’ensenyar a ballar seràs tu.

I per la cara de la Maria rellisca un tímid somriure i em diu:

—Tracte fet.

—Doncs anem. Crec que ara ens toca fer la carrera a nosaltres.

Ens posem amb el joc i ens concentrem en ell, veig que els meus reflexos han millorat considerablement des que ja no bec, i em sento capacitada per a treure’m el carnet de conduir, que l’he deixat aparcat més d’una vegada.

Per la nit dormo a casa del Lluis, enredada al seu llit, i al matí següent, ell s’ha despertat abans que jo, em sorprèn amb un bon esmorzar, i alguna cosa més.

—He teclejat «Escapades romàntiques» al Google» i m’han sortit infinitat de resultats. Què et sembla aquesta?

I m’ensenya un colorit de fotos d’una caseta rural molt cuca, que es troba al cor dels Pirineus.

—Té fins un jacuzzi al bany —em diu entusiasmat—. He trucat i està disponible. Vols que la reservi?

—Però valdrà molts diners, Lluis —li dic.

—No tants... Està d’oferta, tu no hi pensis amb això. Vols anar-hi? Sí o sí?

El Lluis no em deixa una altra opció i al final li rodejo el coll amb els meus braços i li dic que sí.

El temps passa més lent, ara que sé que m’espera un càlid pont als Pirineus, que espero amb ànsia. A la fi anirem amb el cotxe del Lluis, que s’ha comprat fa poc, i vol fer-li uns quilòmetres. Jo tan sols he d’ocupar-me de fer la maleta, que deixo preparada abans d’anar a treballar i, quan acabi el Lluis em vindrà a buscar a casa de la Sandra per a emprendre el viatge.

M’emporto tota la roba que puc fer entrar a la maleta, i em costa bastant tancar-la, però a la fi ho aconsegueixo. Miro el quadre blau i el meu llit, que fa dies que he substituït el cobrellit fúcsia per una funda nòrdica del color de la mar i m’acomiado per uns dies de la meua habitació.

La Sandra i el Jaume també ens han imitat i se n’aniran aquesta mateixa tarda a un hotel. Ghat es quedarà sol per uns pocs dies, menys mal que el veí del segon B s’ha ofert a cuidar-lo.

Continuarà...