La sal de les ferides 14/60

Les meues orelles brunzen després del que ens ha contat el Lluis. Una història punyent i esgarrifant, que m’ha posat els pèls de punta: la seua història.

Ell ara respira més tranquil amb els fulls de l’article a la mà, però encara té la mirada baixa.

Hem sortit i ja estem al carrer. Ens acomiadem de la resta fins la setmana següent.

—Vols que vagi a casa teua ara? —pregunto.

—Sí.

Pugem a l’autobús i durant el que dura el trajecte, no creuem cap paraula, malgrat els meus pensaments estan en ell. El puc imaginar en la seua infància, mort de temor, tapant-se amb un cobrellit per a no sentir les pallisses, que el seu pare li propinava a la seua mare.

El seu pare bevia i la beguda li desbocava el seu instint més violent i cruel. Quan escoltava la clau al pany, el Lluis sentia una revolada intensa, perquè sabia que la pau s’havia acabat a la seua llar. El seu pare entrava a escena i es timbalejava. Anava a la nevera, agafava una cervesa o una altra beguda alcohòlica i, mentre donava el primer glop, li deia amenaçant:

—Tu a dormir!

Encara que només fossin només les sis de la tarda. I el Lluis creuava el passadís, es tancava a l’habitació i el mal son començava per a la seua mare. Podia sentir els crits des d’on es trobava, però se sentia impotent, perquè amb tan sols vuit anys, no podia fer res per a lliurar-se del seu progenitor.

Un dia, el pare per primera vegada li va pegar una bufetada que li va traspassar la cara, després es va treure el cinturó i li va començar a pegar amb la sivella. El Lluis no recordava el motiu de què perquè el seu para havia reaccionat així amb ell.

La seua mare es va interposar i la majoria de cops acabaren sobre el seu cos. Va relliscar sang roja i brillant, que va acabar al terra de casa on abans vivien. A l’endemà, la seua mare es va armar de valor i va decidir fugir amb el Lluis cap a la ciutat.

Hem arribat al seu pis i seiem al sofà.

—Encara tinc por de creuar-me amb el meu pare algun dia —diu el Lluis amb els punys tancats—. No sé el que puc ser capaç de fer-li... Va arruïnar la vida de la meua mare i la meua. Saps el que és viure en por per a la resta dels teus dies? Per si el cabró et troba, vam estar a varies cases d’acollida, en distintes ciutats, perquè ell seguia pistes i el lloc on estàvem deixava de ser segur.

—Però a la fi no us va trobar, no?

—No. Saps la infinitat d’escoles a les que vaig anar? No podia fer amics, perquè ens acabàvem d’anar d’allí. I tornar a començar. Quan vaig començar la universitat i semblava que tot anava bé, la meua mare es va posar molt malalta.

La seua història em commou, perquè em conec el final i sé que no és gens agradable.

—La vida és tan injusta, Elisa. La meua mare, que mai havia begut, va acabar tenint un càncer de fetge. Mira tu com són les coses.

L’abraço fortament i la seua olor masculina m’impregna. Sempre m’havia cridat l’atenció la història del Lluis. Feia uns dies que volia conèixer-la, però senzillament no m’imaginava això. Ara entenc, perquè mai ho havia compartit a teràpia amb nosaltres. Les seues explicacions mai eren concises i sempre evitava parlar de sí mateix, però avui no sé per què s’ha decidit a explicar-m’ho i li agraeixo haver-ho compartit amb mi.

Li beso les parpelles que tenen una lleugera humitat per alguna llàgrima que ha vessat i li faig un massatge circular als senys.

—Sí que és injusta, sí —li dic, perquè no em queda dubte.

—Em sembla que no tinc res per a sopar —canvia bruscament de tema—. Vols que encarreguem una pizza?

—Bé, però que sigui petita. Jo no tinc massa gana.

—Ni jo, però alguna cosa haurem de menjar.

—T’apeteix veure una altra pel·lícula romàntica d’aquestes?

—Sí, però que sigui curta. Aquesta nit tinc treball.

Acabo de pensar en l’arxivador, que m’ha passat la senyora Fernàndez i me n’he d’anar a mirar el temari del curs abans d’anar a dormir, però el meu cor s’ha quedat al saló de Lluis i es resisteix a marxar.

—Val. —Y obre el moble dels DVD—. Aquesta pot estar bé.

Truco a la Sandra per a dir-li que no m’esperin per a sopar. La pizza no triga en arribar fumejant amb els seus quatre formatges i comencem a menjar-la amb una mica de parsimònia mentre la pel·lícula comença.

Quan acabem de menjar, ajuntem les mans i així les deixem fins que la pel·lícula acaba.

—T’ha agradat? —Em pregunta.

—Sí...

—Jo també vull fer com el protagonista, malgrat ja he trobat la noia dels meus somnis.

—Ah, si?

—La tinc davant —em diu directament.

Aquest canvi d’actitud en ell m’ha impressionat.

—Pensava que eres més tímid.

—El cor no entén de timidesa quan està lluitant per aconseguir a la noia.

Em besa i em perdo entre els seus llavis humits i carnosos com si el temps no existís. Les meues mans entren per la seua camiseta i li acaricio les lumbars que les té molt fines i noto com se li eriça la pell.

—Lluis, gràcies per aquesta nit, però ara sí que me n’he d’anar. Demà canvio de classe i m’he de preparar el temari.

—Ho sé. T’acompanyo.

Ens posem les jaquetes i sortim al carrer. Fa bastanta fresca i el vent no para de bufar. Què poquet queda per a acabar novembre!

Lluis em rodeja les espatlles amb un dels seus braços i m’acompanya fins el pis de la Sandra.