La sal de les ferides 13/60

Un nou model ben proporcionat es despulla davant meu. Seguint els consells de Toni, aquesta vegada l’he pogut elegir jo. I no he tardat en triar-lo maculí d’entre un munt de currículums, que hi havia al despatx de l’acadèmia.

M’he decidit per aquest, perquè l’acompanyava de varies fotos. No únicament amb un carnet, sinó que es mostra sense cap vergonya a la càmera, que capta des de varies perspectives el seu atlètic i impressionant cos.

L’hem cridat i no ha tardat a venir, amb uns texans ajustats i una camisa blanca amb el primer botó desbotonat. És bastant morè de pell, però el seu tors, que no tarda en ensenyar-me, no mostra cap pèl, sinó que està perfectament depilat.

Les alumnes de la classe no tarden en admirar-lo entre riures, que flueixen de les seues dents, quan el model es treu els pantalons i, davant de la meua mirada severa, es posen a treballar sens fer cap comentari més.

Robert té tan sols vint anys, però se sent segur del seu cos o això aparenta. És bastant alt, més de metro noranta, i tot està en perfecta proporció. Té unes mans grans, amb els dits bastant prims i la meua imaginació, mentre camino per la classe, no para de volar ja que penso, que serà una experiència totalment gratificant el poder perdre’m entre la seua anatomia. No m’he equivocat. Toni tenia raó: «Ja que treballes, almenys alegra’t la vista sempre que puguis».

Suficient he tingut en valorar i corregir els retrats de la Llum i crec que no he sigut massa objectiva amb les notes, que els hi posat als meus alumnes. Ara, si fan un bon treball, les compensaré. Crec que ja m’han posat algun nom, perquè alguna cosa m’ha semblant escoltar quan he entrat a la classe i els meus alumnes han callat de cop al veure’m.

Mentre admiro el cos de Robert, els hi parlo de les proporcions i de la forma que han de reproduir-ho al quadre. Tot és qüestió de tècnica i els hi dono alguns consells per a què així sigui.

Avui el matí em passa ràpid i menjo un plat combinat al bar del costat de l’acadèmia, perquè els dilluns també treballo per la tarda. Faig una classe teòrica sobre la lluminositat, que no tardo per donar per finalitzada.

Son les sis de la tarda quan surto d’allí. Agafo l’autobús i encenc el mòbil en el curt trajecte. Veig com el Lluis m’ha enviat un missatge que no tardo en llegir: «Encara segueixo pensant en tu. Fins demà». I el meu cor s’endolceix amb les seues paraules. Si soc sincera, mentre he treballat no he pensat gaire en ell, però ara, que ja no tinc res més que fer, recordo tot el que hem passat aquest cap de setmana i totes les bones sensacions que m’ha causat. Tinc ganes de tornar-lo a veure. I sé que demà, a aquestes hores, el tindré davant meu, amb la brisa del seu somriure que marca les arrugues de la seua cara, faccions que m’agradaria recórrer amb la punta dels dits.

Entro al pis de la Sandra. Ghat s’està rentant amb la seua llengua aspra i dona un salt al sentir obrir-se la porta. L’he espantat. No tarda en fer un ronc i li obro una llauna de sardines, perquè deu tenir gana. Em veu, quan li posa al davant i no tarda en devorar-la i quan acaba, maula amb més força com donant-me les gràcies.
Saludo a la Sandra, que està treballant, i entro a la meua habitació per a no molestar-la. Ha arribat el moment d’enviar-li un missatge al Lluis des del mòbil i així ho faig: «Jo també. M’has inspirat per a tornar a pintar. Petons».
Contemplo el meu quadre ja sec que em transporta al tòrrid llit del Lluis i penso en penjar-lo, si Sandra i Jaume no tenen inconvenient, a la capçalera del meu llit.

Dimarts, torno a estar a l’acadèmia amb Robert que segueix posant per a la classe. Truquen a la porta i és la directora, que em diu si em puc passar un moment al seu despatx quan acabi. Evidentment, li dic que sí, però em pregunto què nassos voldrà, si hi ha hagut queixes sobre mi, i un repertori de negativitat, que em posa nerviosa.

Avui, després d’això, quasi no em fixo amb el model. Robert només és un moble estàtic del que ja no gaudeixo. Quan sona el timbre, recullo les meues coses. Ajudo als alumnes a netejar i ordenar el que han embrutat i desordenat i vaig directa al despatx amb la boca bastant seca. Truco a la porta amb els meus canells i l’obro.
La directora, una dona bastant gran, amb arrugues a la cara, em somriu i es marquen encara més els seus solcs profunds. Em diu que segui, i així ho faig, inconscientment, creuo les cames, perquè estic tensa i la meua esquena s’ha tornat bastant rígida.

—Elisa, primer de tot vull felicitar-te pel teu treball. Estem molt contents de tu i de la teua labor, que tots apreciem.

A l’escoltar-ho em relaxo, descruo les cames, la miro amb cara alleugerada i continuo escoltant-la amb atenció.

—Com ja saps, Mari és bastant major i s’acaba de demanar la jubilació anticipada per motius de salut. Hem pensat que pots cobrir el seu lloc, si et sembla bé. Hauries de sortir a l’aire lliure amb els alumnes per a pintar la natura. Estaries sis mesos de prova i qui sap, si al final, et fem fixa.

Estic a punt de donar un salt d’alegria, però em controlo. Em sembla meravellós. S’acabaren els models, els paisatges sempre m’han atret molt més que els retrats.

Noto com la vida m’està somrient en el terreny laboral i sento un gegantí goig al cos. Li dono les gràcies a la directora i li dic que sí, sense pensar-m’ho dues vegades.

—Una última cosa, com començaràs a meitat curs, el temari ja està definit. Dona-li un cop d’ull aquesta nit —em diu i em dona un arxivador—. Demà comences ja i hauràs de portar els teus alumes a pintar una marina.

Em sembla correcte. La platja està a prop de l’acadèmia i fa molt de temps que no hi vaig. L’última vegada que vaig anar-hi, ho vaig fer en Nasi i, irremeiablement, em torno a recordar d’ell, del seu banyador i de la seua tovallola. Aparto els pensaments de la meua ment com puc i li dic:

—Aquesta nit m’ho estudio, gràcies, senyora Fernàndez.

Dels nervis, quasi no puc menjar. La meua amiga Sandra m’ha felicitat i estic radiant. Cobraré més, perquè les hores estaran millor pagades. I això de ser fixa en un futur, em produeix una gran satisfacció. Quan acabo de netejar la cuina, m’arreglo a consciència i vaig directa a teràpia.

Arribo abans per si Lluis ja està i podem parlar una mica abans que arribin tots. Però encara no ha arribat. La que sí està, és la Maria que s’apropa i em saluda. Comencem a xerrar i li dono al notícia del meu ascens.

La Maria somriu per primera vegada des que l’he vist, i observo que està una mica rara, distant, diferent.

—Què et passa, Maria? —li pregunto.

—Res, que Víctor, el meu ex, va aparèixer ahir de nou a la meua vida i em va dir que volia tornar amb mi.

—I tu què li vares dir?

—Naturalment que no. Que s’ho hagués pensat abans d’utilitzar la seua polla amb la Llum.

—I se’n va anar?

—Bueno... Es va quedar una estona insistint. Però a la fi, va marxar per sort.

—I tu, com estàs?

Maria arronsa les espatlles.

—Bé —diu a la fi—. Segones parts mai han estat bones.

Ja no li pregunto més, perquè acaben d’arribar els altres.

Lluis se m’aproxima i em diu un hola amorós i m’acaricia una metxa rebel del meu cabell. Es disculpa per arribar tard, però em conta que ha tingut un problema tècnic d’última hora amb un dels seus clients més importants.

Entrem tots a l’aula i seiem en cercle.

L’Anna dirigeix com sempre la teràpia. Avui ens dona unes fotocòpies i ens demana que les llegim en silenci. Llegeixo per a mi el gran títol, que acompanya l’article:

«Alcoholisme i genètica». Estem més predisposats els tolerants a l’alcohol a caure en l’alcoholisme per culpa d’un gen?

Acabo de llegir l’article, miro al meu voltant i veig que la cara del Lluis és tot un poema.

El primer en parlar és el Jesús.

—Això significa que els meus fills tenen més possibilitats de caure en el mateix error que jo? —pregunta alarmat.

Tots comencem a parlar a la vegada i l’Anna acaba posant ordre.

Lluis segueix callat, amb la mirada baixa i les galtes enceses. Li mussito a l’orella, què li ocorre, però no em respon.

A la fi, quan cadascú ja ha exposat el seu punt de vista, seguint els consells de l’ordre que ha posat l’Anna, li toca el torn al Lluis, que s’aclareix la veu per dir molt serio:

—Aquest article m’ha fet pensar en el meu pare.