La sal de les ferides 11/60

CAPÍTOL 11

A les cinc de la tarda, puntual com un rellotge, el Lluis truca a la porta. El saludo i em dona dos petons a les galtes, que bullen de felicitat. No sé per què, però torno a sentir el batec de les il·lusions agradables, que puc tocar si estiro una mica la punta dels dits.

Dic adeu a Sandra i sé que, amb aquesta mirada que em dedica, m’està dient que vagi en compte.

Em sento feliç, però a la vegada una mica insegura. Fa tant de temps que no tinc una cita que no sé com comportar-me i a la fi decideixo ser jo mateixa, sense disfresses que emmascarin la meua personalitat.

La terrassa es troba enmig d’un parc. Els colors ocres i marrons han començat a cobrir-lo de fulles caigudes d’uns grans arbres. La llum del sol es filtra a través d’ells, que ara estan quasi despullats i ens asseiem en dues cadires de vímet, que són bastant còmodes. Demanem dos cafès. El de Lluis sol i el meu amb una mica de llet condensada.

La cambrera no tarda en portar-los. Els dos fumegen i m’espero, mentre remoc el meu per a què es refredi una mica. Mentrestant, miro al Lluis als ulls i penso el poc que sé d’ell i que m’agradaria saber molt més de la seua vida.

És cinc anys més jove que jo, però la vida l’ha fet madurar de cop. La seua mare, l’única persona que tenia a prop, va emmalaltir greument i la va haver de cuidar durant llarg temps fins que a la fi es va acabar morint en un llit d’hospital. Al veure’s sol i completament desorientat, va trobar en l’alcohol una salvació fictícia. Però a la fi, va decidir per ell mateix posar punt i final al seu problema.

—Estàs molt callada, Elisa —em diu.

I reconec que té raó ja que quasi bé no he pronunciat paraules, des que ens hem vist. Però li responc de seguida:

—Tu també.

—És que admiro els teus silencis i em concentro en el teu respirar.

No puc evitar somriure. Aquest noi està boig de lligar, però m’està agradant. Li dono un glop al cafè i el seu sabor dolç i amarg em plena.

—Lluis, fa tant de temps que no gaudia d’un cafè en bona companyia...

I ell comença a mirar a ambdós costats, al seu voltant, i em diu:

—Doncs jo no veig a ningú, no sé qui serà la bona companyia...

—Tu —li dic directament.

Puc apreciar com les seues galtes envermelleixen, una tonalitat rogenca, que va pujant d’intensitat en pocs segons.

—Ens ho vam passar bé ahir, no? —raspera el Lluis i canvia de tema.

—Sí, clar que sí! —menteixo a mitges.

M’he n’adono que ahir només vaig xalar durant el descans del futbolí, quan ell em va donar aquell bes inesperat. Tot el que va passar abans de què ell aparegués amb el seu somriure ho caracteritzaria com dolorós i accidental.

—Podríem repetir un altre dia, no? La casa del Toni és una passada! I això que no t’haurà ensenyat tots els vídeo jocs que té. Molen molt! De quan en quan, quedo amb ell i fem campionats. T’animaries a venir?

—Si el Toni no té inconvenient...

—¡Què va! Si tan sols vol estar acompanyat. Com més siguem, més riurem. Així no se sent tan sol com jo —afegeix.

—I jo.

Perquè me n’adono del perillosa que és la soledat, quan no es vol estar sol. Si la Sandra no hagués aparegut en aquell precís instant, possiblement no ho hagués contat. I sé que, gràcies a ella i al seu marit, ara puc estar enfront del Lluis, perquè ells em van rescatar del meu desert de carències.

—Tu també et sents sola? —em pregunta.

—Bé, ja no. Ara ja no. Però sé el què és això i no és gens agradable, la veritat.

—Què va a ser agradable si és el pitjor que li pot passar a un! Menys mal que amb la companyia, la bona, tot es soluciona. Perquè si no, més et val estar sol, que mal acompanyat. No diu així la dita?

—Sàvies paraules —observo.

Ens hem acabat ja el cafè, han passat més de dues hores, les faroles ja fa estona que s’han encès i ha començat a refrescar.

—Vols venir a casa meva —em proposa el Lluis—. Podem veure una pel·lícula si t’apeteix.

Ens aixequem de les cadires i anem caminant al pis del Lluis, perquè està bastant a prop. Viu a tan sols a tres maçanes del pis de la Sandra.

El seu pis és minúscul i bastant minimalista amb els mobles que el composen, poc em diu dels seus gustos personals, si no fos per un ordinador molt cridaner que té al saló i molts de sedés apilats en una taula auxiliar. També em fixo en la televisió de bastantes polzades acompanyada per una «home cinema». Les parets estan despullades, sense quadres ni pòsters.

—Acabo de pintar fa poc. Fa olor encara a pintura i això que no paro de ventilar —diu el Lluis mentre tanca la finestra i baixa la persiana, perquè entra bastanta fresqueta.

—Vine, —continua— i triaràs la pel·lícula que vulguis veure.

Obre un moble replet de DVD originals, on hi ha infinitat de títols que recorro amb la vista.

—Jo ja les he vist totes. Les compro a un videoclub quan ja han passat de moda i les posen a bon preu. Hi ha de tots els gèneres, no sé quin et poc agradar més.

En trio una a l’atzar. La majoria no les he vist ja que fa molt de temps que no veig pel·lícules i no me’n recordo de l’últim cop que en vaig veure una en condicions.

El Lluis va directe a la cuina. Treu un paquet de crispetes i les prepara al microones.

—Així que ets de comèdies romàntiques —em diu somrient—. No és de les millors que tinc, però entreté bastant.

—És que avui m’apeteix veure alguna cosa previsible —m’excuso—. De drames ja n’hi ha bastants a la vida, no creus? I les de terror no em van massa.

—Doncs aquesta és bastant previsible, la típica. Noi coneix a noia... Però no et dic res més.

I es posa la punta d’un dit als llavis a mode de silenci, encén la televisió i posa el DVD.

Seiem al sofà de color terra i el Lluis l’estira per a què estem més còmodes. El meu riure s’escapa ja en la primera escena, mentre menjo crispetes i em sento molt a gust en aquest pis i al costat del Lluis. La pel·lícula avança bastant ràpid i, de sobte, un final feliç res sorprenent, em deixa un bon gust de boca.

Els crèdits apareixen a la pantalla. Lluis m’agafa les mans i me les besa. Un bes tímid i bastant breu, però la meua boca s’està endolcint una mica més. No sé si anar-me’n ja i li ho faig saber, perquè ja és hora de sopar. Ell em mira amb ulls insistents mentre diu:

—Queda’t a sopar. Avui és dissabte i demà no treballem.

I em dona un bes més llarg, amb un bri d’humitat que m’embriaga.

Pensant-ho bé, no tinc gens de ganes de marxar ara, que tot està començant.

Truco a la Sandra i li ho dic, a més a més també vull deixar-li una mica d’intimitat a la meua amiga amb el Jaume, que des que estic jo en tenen poca.

El Lluis escalfa un pastís de verdures al forn. Seiem al menjador i comencem a sopar.

—La meua mare els feia molt millors —em diu—. Des que ja no està, ara recorro quasi sempre al menjar prefabricat.

—A mi m’agrada cuinar.

—És que jo tinc poc temps, la veritat. Estic quasi tot el dia treballant i, quan arribo a casa, el que menys m’apeteix és posar-me a la cuina. Vaig a la comoditat, després de passar-me llargues hores solucionant els problemes que tenen els clients amb el seu ordinador, em sento saturat.

—El meu treball és més relaxat. Fa temps que no pinto i ho trobo a faltar, per això cuino, perquè és una forma d’expressar la meua creativitat.

Parlant en el Lluis, m’entren ganes de tornar a tenir un pinzell entre els meus dits.
—I per què ja no pintes?

—És una llarga història, l’últim quadre que vaig pintar, el vaig acabar tirant a les escombraries.

—Tenim temps. M’ho pots explicar. Bé, si vols.
..
La camiseta blava, que porta avui el Lluis, es contraposa al meu quadre roig, que vaig acabar trencant. Me’n recordo de la frustració i de la ràbia acumulada que vaig acabar sentint. Després d’allò, la meua inspiració es va aturar, estancant-se al meu cap. Ara inexplicablement ha tornat a sorgir, la puc sentir bategar entre les meues venes i transporta idees al meu cervell.

—Saps el què és una pluja d’idees? —Li pregunto.

—Alguna cosa d’això he escoltat, però mai n’he sentit una. Jo no tinc pluges d’aquestes. Tu sí?

—Bastantes en tenia, sí, fins que es van aturar.

—I per què es van parar?

Quan et trenques per dins, quan sents que tot es deté, quan t’oblides fins del teu nom, la inspiració mor. I de rebot, tu també una miqueta per la falta d’ella. Però això no li ho puc contar al Lluis, perquè li hauria de parlar del Nasi i de la Llum i no vull trencar-me la vetllada.

M’aixeco de la cadira, perquè ja m’he acabat l’últim tros de pastís de verdures, recullo el plat i el porto cap a la cuina. El Lluis em segueix.

—Vols alguna cosa de postres? —m’ofereix.

—A tu —li dic, em giro i el miro als ulls detingudament.

I ara soc jo qui el beso. L’acaricio per damunt de la camiseta, que no tardo en treure-se-la i amb decisió anem cap a la seua habitació...

Continuarà...