La sal de les ferides 10/60

L’odi és un còctel “molotov” que ha rebrotat en la Maria d’una manera perillosa. El Nasi i la Llum donen l’última calada al cigar i tornen a entrar al bar agafats de la mà.

—Mireu-la —diu la Maria a la fi—. Ara està amb aquest, la mala puta!

Ningú dels cinc sap que aquest és el Nasi, perquè no el coneixen i suposo que no entenen perquè la meua mirada, lluny de l’odi que sent la Maria, s’ha convertit en fosca.

—Anem a un altre bar? Anem a un altre barri? —diu el Jesús.

—Si voleu podem anar a casa meua, tinc un futbolí —ofereix el Toni.

No ens sembla malament la idea i pugem als cotxes. La Maria s’ha assegut al meu costat durant tot el trajecte i em posa al dia ja que, com em vaig saltar bastants sessions de teràpia per culpa de la meua recaiguda, no sabia fins a quin punt la seua germana, convertida ara en la Llum, li ha pogut fer tant de mal com em conta:

—Es va gitar amb el meu xicot —diu una Maria, que tremola dels nervis incontrolables que sent en aquest moment—. Deu dies abans de la boda, al meu pis, al meu llit.

«I jo, ximpleta de mi, que havia anat al pis per a posar un cobrellit, que ens havien regalat, me’ls trobo despullats i follant. Vaig tenir ganes de matar-los a tots dos, i si no ho he fet encara, no sé el perquè.

«I el que em sap més mal es que ella ho va fer per a fotre’m a mi. No és que estigués enamorada del meu xicot, ni res d’això, què va! Ho va fer, perquè la Llum mai vol que als altres els hi vagin les coses bé.

«Quan jo ja havia sortit dels meus traumes adolescents, quan m’havia rehabilitat inclús de la beguda, quan tenia un futur per iniciar, va deure pensar: no és bo que a la Maria li vagin les coses bé, si sempre ha estat la gorda i lletja de la família, anem a prendre-li el xicot, perquè li va deure donar morbo, vet a saber el que li passa pel seu capet.

«I ara està amb aquest noi, però no duraran, ja et dic que la conec molt bé. La Llum és una capritxosa, li agrada ser sempre el centre d’atenció, captar les mirades de tots. I és clar, com era jo la que em casava, havia deixat de ser-ho i no li va deure agradar això gens ni mica.

«Doncs mira, et diré que es foti, doncs no ho ha aconseguit, que em torni a arrossegar per la beguda, malgrat la boda s’hagi anul·lat, no he provat ni una gota d’alcohol. Ella, en canvi, sí que beu i no és conscient que el seu món s’està timbalejant i que acabarà malament si no ho deixa.

Giro el cap i veig el cotxe de l’Anna, que ens està seguint. El Toni no diu res. Condueix silenciosament i a la fi aparca el cotxe al carrer.

M’he quedat amb ganes de contar-li a la Maria que aquest noi, era el meu Nasi. Em sento pròxima a ella, perquè sé el que se sent quan has d’anular una boda en contra de la teua voluntat, quan tot és trenca al teu voltant, i quan la beguda en majúscules et crida pel teu nom per a que la consumeixis.

Admiro que la Maria no hagi fet cas, no com jo que, a la més mínima, en el desert sec de les meues carències, vaig tornar a refugiar-me en l’oasi de l’alcohol.

Entrem a la casa del Toni i anem a la planta baixa, perquè allí és on es troba el futbolí. Ell s’encarrega de servir-nos uns sucs de fruites i ens tornem per a començar la partida. Començo jo amb el Lluis; la Maria i el Jesús formen part de l’altre equip.
Fa molt de temps que no jugo i he perdut pràctica, que suposo que els demés noten.

La Maria mou els canells amb força i molta habilitat i acaba marcant quasi tots els gols a la meua porteria. Quan acabem és el meu torn i el de la Maria descansar i els demés comencen una altra partida.


Seiem al sofà i crec que ha arribat el moment per a dir-li

—Maria, el noi amb qui estava la Llum... És el Nasi, el meu ex.

—Hòstia, tia, en serio? Al costat de la meua germana, acabarà malament. Ja et dic... Tot el que toca ho acaba destrossant.

—Crec que ja porten bastant temps junts...

—Bah, això és perquè ella li està traient alguna cosa. Drogues, diners o el que sigui. El teu ex deu ser una titella. T’ho dic de veritat. No em miris així, no pensaràs que estan enamorats? La Llum no sap el què és això. Només utilitza les persones en benefici propi. Si ell està enamorat, sofrirà molt.

Amb les paraules de la Maria, sento pena en un primer moment pel Nasi, malgrat sigui difícil de comprendre. Al cap d’una estona, jugo de nou al futbolí amb el Toni; la Rebe i el Lluis a l’equip contrari. Penso que, si la Maria té raó, el Nasi ho té més que merescut i un somriure maliciós sorgeix dels meus llavis.

M’estic rient per dintre i per fora, ja que no necessito venjar-me per tot el dany que m’ha fet, sinó que ha tot porc li arriba el seu Sant Martí. Començo a marcar gols, me moc al ritme de la música del CD que ha posat el Toni i aquesta partida l’acabo guanyant jo.

Tornem a canviar, aquesta vegada descanso amb la companyia del Lluis, que mentre s’asseu al sofà em diu:

—No sé perquè serà, que jugant junts sempre perdem i quan vas amb l’equip contrari, m’acabes guanyant.

I riu, mentre m’ho diu. Un somriure enigmàtic que li marca petites arrugues a les seues faccions, tan a prop de la seua boca.
..
El que m’atrau del Lluis, en aquest moment, és que sé molt poc d’ell. No és un llibre obert com podria ser el Toni. És més reservat, molt més callat i mai saps el que està pensant en realitat.

—Doncs atreveix-te a guanyar-me —el repto.

No sé com ha passat, però un bes ràpid i fugaç s’ha estampat contra la meua boca, que em deixa sense paraules.

—Així? —em pregunta.

Però no li puc contestar. Baixo la mirada, perquè em costa aguantar-la. Em perdo en la immensitat del seus ulls castanys, perquè la temor a un nou fracàs m’impedeix moure’m i retornar-li el bes.

El Lluis s’aixeca del sofà i es retira a l’altre costat de l’habitació i jo em quedo sola. Reflexiono sobre el que acaba d’ocórrer i miro el quadre que hi ha penjat a la paret.
Un paisatge clar amb taques delicades i la seua perspectiva, tan ben transmesa, em transporta al color verd d’una esperança, que encara em queda per tocar.

Els demés ja han acabat la partida, però tant el Lluis com jo els diem que no volem continuar i ens quedem on estem.

El Lluis està d’esquena a mi. Puc veure el seu cos atlètic i la meua mirada se’n va irremeiablement cap al seu cul, tan ben posat, que em plena el pensament d’un sentiment que feia molt de temps que no sentia.

L’excitació és com un còctel de licors de fruites sucoses, que t’endolceixen i et mullen on només hi ha cabuda per al desig. «Elisa, et quedaràs així i et perdràs les oportunitats que la vida et presenta?». Em renyo. No, no pots quedar-te en aquesta vida sense gaudir-la.

M’aixeco del sofà, vaig directa cap a Lluis i li murmuro:

—M’ha agradat.

El Lluis es gira, puc veure l’alegria al seus ulls, que sempre recordaré per haver estat sòbria. M’agafa de les mans, les besa i m’acaricia amb aquestes paraules:

—Elisa, avui i tots els dies que et veig, estàs preciosa. Aquesta tallada de cabell et queda fenomenal, no m’he pogut resistir al poder que té la teua boca. Sí, vull guanyar-te, però no a una partida de futbolí, vull guanyar-te d’una altra manera. Si vols demà vinc a buscar-te i anem a beure un cafè. Tots dos. Sols. Què em dius?

Aquesta dolça proposició m’agrada encara més que el bes. El miro fixament i li responc:

—Sí, Lluis. A quina hora?

Quedem per al dia següent, dissabte, a una terrassa a prop del pis de la Sandra. Ja s’ha fet bastant tard i hem de marxar de la casa del Toni. Ens acomiadem tots.

Pujo al cotxe del Toni, que em portarà a casa, i li dic adeu al Lluis que se’n va amb el cotxe de l’Anna. El Jesús i la Maria també venen amb mi.

La Maria, que ja s’ha relaxat bastant, ens confessa que ho ha acabat passant molt bé aquesta nit, malgrat:

—No tan bé com tu, Elisa. —I em guinya l’ull esquerra.