La sal de les ferides 9/60

CAPÍTOL 9

Els hi he dit a la Sandra i al Jaume que no m’esperin. Aquesta nit surto. M’he posat el vestit negre amb uns leggins i un collar de bijuteria a joc amb les arracades. Em poso les lents de contacte, que recentment m’he comprat i em maquillo a consciència.

Sembla mentida que, amb tots aquests simples canvis, que estic fent a la meua imatge, em senti tan bé.

Em miro a l’espill i comprovo els resultats: torno a ser jo. L’Elisa d’abans, la de la fotografia de la boda de la Sandra, que transmetia felicitat tan sols mirar-la.

Hem quedat davant de l’edifici on fem la teràpia. No sé a quin restaurant anem, però ens portaran amb el cotxe del Toni i l’Anna.

Després d’admirar-me, la Sandra em deixa una bossa de mà petita, perquè no en tinc cap, que em conjunti amb la nova roba.

Quan arribo, ja m’estan tots esperant. Pujo al cotxe de l’Anna amb Rebe i Lluis i creuem la ciutat; a l’altre cotxe van els altres. El meu cor s’accelera quan l’Anna aparca davant d’un bar conegut, on vaig veure a Nasi per últim cop.

El bar on ens vam conèixer, on em va fer el primer petó, on vaig perdre també la innocència als lavabos aquella boja nit tan present encara entre els meus records. El restaurant està just enfront, baixo del cotxe i miro a través del cristall per si està per casualitat. Em fa tanta temor tornar-lo a veure... Però no, el bar està quasi buit. Tan sols estan les cambreres i alguna que altra persona recolzada a la barra.

Entrem al restaurant, que fa olor a sidra, i ens asseiem a una taula, que tenim reservada de fusta forta. Sec al costat del Toni i la Maria, i comencem a xerrar sobre si volem carn o peix. Llegim la carta que ens mostra un gran repertori de menjar per degustar.

—Em menjaria una orada a la sal —dic.

—Doncs jo un entrecot al pebre —diu Toni.

—Jo no sé per quin plat decidir-me —dubta Maria que, quan es tracta de menjar, li agrada de tot.

La Maria està bastant pleneta, avui s’ha posat una camiseta ajustada, que li realça els sacsons. Els seus fracassos amb la dieta són constants, que sempre lamenta quan fem teràpia: «Hi ha gent afortunada que pot menjar el que vol i mai engreixa, en canvi, jo engreixo amb un simple got d’aigua», diu.

—Jo també vull orada —anuncia Rebe—. Fa tant de temps que no en menjo una!

—Ja ho tinc decidit. Em menjaré un xurrasc —puntualitza la Maria i els seus ulls brillen de tan sols pensar-ho.

—Bona idea —diu el Jesús—. Jo també en vull un.

L’Anna i el Lluis es decideixen per lluç a la donostiarra. El cambrer anota els segons plats, que hem escollit, perquè de primer tot serà per a compartir, plats per a picar que triem entre tots.

—I per a beure, senyors?

—Treu dos ampolles d’aigua grans —diu el Toni.

El cambrer posa cara rara, però no comenta res. S’emporta les copes i els gots de sidra buits i desapareix cap a la cuina.

—Quina ocurrència —li diu el Lluis al Toni—. Justament venir a una sidreria.

—És que és un dels millors lloc de la ciutat, en quant a menjar es refereix —es defensa el Toni—. Quan treguin el menjar, ja ho comprovareu per vosaltres mateixos.

I el Toni no s’equivoca. El menjar està deliciós. Ha estat una bona decisió venir aquí, malgrat que puc observar, com serveixen la sidra a les taules del voltant, com la gent beu sense parar, com xerren acaloradament.

Sento inseguretat, que es filtra en els meus moviments dubtosos. No sé de què parlar ni què dir. Em quedo callada, escolto als meus companys, i penso en el Nasi, en el que estarà fent a aquestes hores, si estarà en algun lloc proper a mi, si encara està amb la Llum, si en algun moment del dia em recorda, si ha arribat a penedir-se de la decisió de deixar-me.

I entre els meus pensaments, que m’omplen de melancolia, trec amb els meus coberts la sal grossa que cobreix l’orada, i crec que les meues ferides estaran en algun lloc del meu interior recobertes de sal, que em cou i em dol, però que, malgrat tot, cicatritzen perquè es desinfecten entre el mar de llàgrimes que he vessat en els últims mesos.

—Estàs bé, Elisa? —em pregunta l’Anna.

Contesto amb un moviment de cap afirmatiu, perduda entre records. M’estic perdent la meitat del sopar. Faig un esforç per a apartar-los de mi, i em fixo amb els altres.
En la Maria, per exemple, que ha devorat el xurrasc i només li fa falta xuclar-se els dits, que suposo que no farà per educació. En el Toni, que somriu, com si fos l’amfitrió de la festa. És dels poc cops que l’he vist amb la mirada tan alegre i admiro la llum de les seues pupil·les. Avui està molt xerrador i tan sols és interromput de quan en quan, pels acudits de Jesús, que ressonen per tot el local. El Lluis també està bastant callat, i em pregunto, si li passarà alguna cosa o també sent la mateixa inseguretat que jo.

De quan en quan, intercanviem mirades de silenci, perquè està enfront meu i jo baixo la mirada.

Em costa que un altre noi, que no sigui el Nasi, em miri. No estic acostumada al joc d’espills, que poden arribar a enlluernar-me, si no vaig en compte.

Demanem les postres, un pastís de maçana de la casa, que m’endolceix el paladar, i la menjo lentament. La maçana està en el seu punt òptim, boníssima.

—Un xarrup? —diu el cambrer mentre recull els plats.

Tots ho neguem, però ell insisteix:

—Vinga, invita la casa.

A la fi, el molt pesat, acaba portant una ampolla de licor de maçana i els serveix,
però ningú dels sis ho toquem. Paguem i sortim al carrer.

—On voleu anar ara? —pregunta l’Anna.

—Voleu un bitllar o un futbolí —proposa el Jesús.

—Sí —responen Maria i Rebe.

—Aquí, al bar d’enfront, crec que n’hi ha un —diu el Lluis.

Creuem el carrer, jo no puc amb la meua ànima, perquè veig com el Nasi surt del bar en aquest precís moment a fumar-se un cigar amb la Llum, que porta un vestidet bastant curt, que li realça les seues cames.

Em paro en sec, però ell ja m’ha vist i em saluda amb el cap. Una salutació, que fa que el seu cabell es mogui suaument acompanyant el gest.

No vull apropar-me. Em clavo a l’asfalt negre i brillant. La Maria que també els ha vist també es frena i dona una colzada al Lluis per a dir-li:

—Jo a aquest bar no entro, amb la meua germana aquí sí que no.

Els meus ulls s’engrandeixen al sentir-ho perquè, es la Llum la germana que sempre li ha fet ombra a la Maria?

Miro a la Maria, que tampoc es mou del lloc i observa fixament a la Llum des de la distància, i veig en els seus ulls un odi, que s’encén com el foc...


Continuarà...