La sal de les ferides 8/60

CAPÍTOL 8

Em desperto, perquè m’he oblidat tancar la finestra i una corrent d’aire, que amenaça turmenta, em sacsa.

Ghat s’ha colat a la meua habitació i està dormint sota el meu llit. Un tro ressona prop de nosaltres i el desperta. Miro el rellotge. Son encara les set del matí, però no tinc ganes de dormir. Em vaig a preparar un cafè ben carregat, perquè avui m’espera un dia dur.

És dimarts, dos d’octubre, el cel està ennuvolat i no em deixa entreveure el sol. Acabo d’encendre tots els llums, perquè no veig res al meu voltant. Jaume no tarda en aixecar-se i agraeix que el cafè ja estigui preparat. Se’l beu de seguida i se’n va a treballar.

La Sandra encara dorm i intento no fer soroll per a no despertar-la. Ahir es va quedar treballant fins tard, perquè havia d’entregar uns esborranys. Irremeiablement els trons, que cada vegada són més intensos, l’acaben despertant. Em diu bon dia, badalla i em pregunta com he dormit després del que li vaig explicar ahir.

—He descansat bastant —li responc i aquesta vegada no menteixo—. Si m’he despertat aviat, és pel fred que entrava per l’habitació. Vaig oblidar tancar la finestra.

La Sandra somriu, perquè sap que soc molt despistada. La pluja, que cau amb força, m’interromp.

—Avui et porto a treballar en cotxe i així no fa falta que agafis el bus —em diu—. I posa’t ben guapa.

La Sandra mai m’ha renyat pel meu físic descuidat i la seua observació em sorprèn, malgrat no m’ho prenc malament, perquè sé que té raó.

—Quan fa que no vas a la perruqueria?

No li responc, perquè ni jo mateixa ho sé. Vaig cap al lavabo i em miro davant de l’espill. El meu cabell encrespat, llarg i completament abandonat. Els meus llavis ressecs, les meues ulleres sota els ulls marcades, les ulleres de vista que amaguen la vida dels meus ulls, les meues orelles sense arracades, la meua pal·lidesa característica que ressalta els punts negres del meu nas... La veritat és que el reflex de qui soc a l’actualitat, em retorna l’espill, no m’agrada gens.

Sandra, que m’ha seguit fins al lavabo, em diu:

—Necessites un canvi d’imatge, perquè tu vals molt. No saps treure’t partit.

I decideixo anar a la perruqueria aquesta mateixa tarda, després d’anar a treballar i abans d’anar a teràpia. Necessito renovar-me per dintre i per fora, com una planta que necessita més terra per a poder continuar creixent i evolucionant. Des que el Nasi em va deixar, m’he quedat ancorada com barca sense mariner i a la deriva, ja és hora que continuï amb la meua vida. El dol, que he sentit durant aquests mesos, mereix arribar al seu final.

Sandra aparca el cotxe enfront l’acadèmia, tanco el paraigües i entro.

La Llum ha arribat abans que jo i ja està despullant-se enfront meu. Pensaments masoquistes em turmenten, ja que intento veure si té alguna dèbil marca de Nasi sobre la seua pell. Alguna empremta que li hagi deixat fruit de la seua passió, però no hi ha rastre, i de seguida desvio la meua mirada cap els meus alumes, que per ells estic aquí, i la Llum no deixa de ser una decoració més de l’aula. Un objecte al que pintar.

Els dic als meus alumnes, que es donin pressa, perquè l’última mitja hora la dedicarem a la pintura abstracta com a extra del temari. Les figures orgàniques i l’abstracte, el tema que se m’acaba d’ocórrer per a deixar que la Llum se’n vagi una mica abans. La Llum es torna a vestir sense protestar. Un vestit a ratlles verticals, que li realcen la figura i la fan parèixer més alta i abandona l’escena mentre camina amb els seus tacons d’agulla, que fan soroll sobre el terra.

Llavors jo començo a parlar i a exposar la meua teoria sobre el cos humà i l’abstracte, per a què els meus alumnes no se n’adonin de la meua maniobra. Ells m’escolten atents i al final em fan preguntes, que responc i els avanço que demà serà l’últim dia que veuran a la Llum per a donar-li color. Respiro alleujada, perquè possiblement no la torni a veure.

Si vull anar a la perruqueria, no tindré temps d’anar a menjar a casa, per això decideixo menjar un entrepà de pernil dolç en un bar. Em demano una coca cola light per a beure i sento com les bombolles m’estellen dintre la boca. A la taula del costat, observo com quatre nois s’estan bevent unes cerveses, una rere l’altra, amb la seua escuma i la seua frescor i m’entren desitjos de acompanyar-los, però la meua consciència frena l’impuls que he sentit.

Pago a la barra el que he consumit i entro a la perruqueria. Només desitjo un canvi d’imatge i ho deixo a les mans de la perruquera que, després d’analitzar les meues faccions i el tipus del meu cabell, decideix sanar la meua cabellera. Em talla el pèl a l’altura de la nuca, i me’l pentina amb un aire desenfadat i modern. Em miro i m’agrado per primera vegada en molt de temps, després em depila les celles, més perfilades i estretes; me fa una manicura francesa i, per últim, em maquilla com a obsequi de la casa. Qualsevol diria que tinc una cita, si només vaig a teràpia, però el que he fet amb el meu aspecte també ho considero un tractament intensiu.

Estimar-se comença per un mateix, si no et valores tu, ningú ho farà per tu. Quan surto de la perruqueria, encara em sobra bastant de temps per a anar de compres. Fa un munt que no renovo el meu vestuari. Amb el canvi de temporada, aprofito per comprar-me una falda color teula, unes camisetes estampades de vius colors i un vestit negre. La falda nova i una de les camisetes me les deixo posades, després de que la dependenta em talli l’etiqueta.

Camino pel carrer amb el paraigües tancat en una mà. El cel ja fa estona que s’ha aclarit i a l’altra porto les bosses de les compres que he fet.

—Uau! —diu el Lluís en veure’m—. Estàs estupenda.

Fa tant de temps que no escolto un complit, que envermelleixo; em trec les ulleres, perquè dintre de l’habitació on fem teràpia no les necessito. La meua miopia també necessitarà d’unes lents de contacte per a deixar apreciar els meus ulls verds. Pròximament aniré a una òptica per a què me les facin.

El Lluís em menja amb la mirada i jo m’assec al costat de Rebe, que encara que trista, pareix que estigui una mica millor. Toni i Maria no tarden en entrar. Els dos xerren animadament sobre una sèrie de televisió, que no he tingut oportunitat de veure, per això no puc entrar a la conversa.

La psicòloga l’Ana es disculpa per no haver estat allí ja que la van cridar de l’extraescolar que feia el seu fill per a dir-li que s’havia caigut. Res important. Una torcedura en un turmell, però van estar llarga estona a la sala d’espera del centre de salut.

—Ja m’han dit que dos de vosaltres us vau passar per aquí —diu mentre ens mira a el Toni i a mi indistintament.

—Sí —diu el Toni—. Només volia comentar-te que podríem fer un sopar. Fa molt de temps que no surto i evito anar als restaurants per a no caure en la temptació de beure.

—Jo també —l’interromp el Jesús—. Els cambrers et miren amb cara rara, quan els dius que retiren les copes de vi i que només vas a beure aigua.

—I aquests menús en los que s’inclou l’ampolla de vi la vulguis o no? Que acabes pagant per ella, malgrat no la beguis... —Apunta la Maria.

—La societat accepta com a normal el beure amb moderació, clar està. Quan et passes, llavors ets menyspreen. Son uns hipòcrites! Està molt inculcat a la nostra cultura, però aquesta moderació és molt relativa. Un, dos, tres gots de vi? Al quart, ja et miren malament —diu el Jesús mentre es toca la seua panxa cervesera.

—Sí. Als sopars, si vas en amics o amb qui sigui, t’ofereixen beure. Vinga, t’invito a una cerveseta. I si els hi dius que no, damunt insisteixen. Vinga, només una. Per una, no passa res. A què no t’oferirien amb la mateixa naturalitat una ratlla de coca damunt la barra del mateix bar? —Dic jo notant que m’estic alterant una mica.
La Rebe riu, la primera riallada que li escolto des de fa temps.

—A mi em sembla bé el tema del sopar —diu a la fi.

L’Anna també ho troba una bona idea, perquè diu que serà una experiència nova per a nosaltres i decidim sortir aquest mateix divendres. El Toni s’encarregarà de reservar taula en un restaurant de la ciutat.

Poder xalar sense l’alcohol de fons, em crea una mica de nervis, perquè no sé si podré. Estic tan acostumada a ell, a l’evasió que em produeix, que això de poder gaudir d’una nit sense ell, em resulta estrany. Però ho vull provar, una prova més per a què em confirmi que no el necessito.

Continuarà...