La sal de les ferides 7/60

CAPÍTOL 7

El món s’ha convertit en un mocador, que em pressiona al voltant del coll. Els meus alumnes es pensaran que soc ximple, o muda doncs no he pronunciat paraula des que la Llum ha entrat a l’aula. No puc deixar d’observar-la perquè, malgrat intento desviar la mirada, els meus ulls acaben per fixar-se en ella inevitablement.


Està molt més morena que l’últim i únic dia que la vaig veure. El sol o els rajos UVA, vet a saber, s’han encarregat de bronzejar-la a consciència. M’imagino que anirà a alguna platja nudista, doncs no se li noten les línies antiestètiques del bikini.
Us cos daurat, sense cel·lulitis, emmotllat a la força d’hores de gimnàs, uns pits grans i ferms, que sobresurten i segurament no cabrien dintre la copa de vi, amb el pubis perfectament retallat i, el seu velló, una prima línia daurada brasilera. En resum, un cos que deu tornar boig a Nasi sense remei.

La Llum respira lentament. Quieta. Posa professionalment com una estàtua grega, i jo penso, que per què els alumnes no pinten un bodegó i han d’entretenir-se amb el seu cos. Doncs és clar, no puc protestar, perquè l’assignatura que faig tracta sobre el cos humà i no puc canviar el temari.

Em passejo per la classe, contemplo els llenços dels alumnes i veig tantes captacions de la Llum que em marejo com si estigués fent girar un calidoscopi i ella, altiva, es multipliqués davant dels meus ulls.

Comprovo el rellotge i veig que encara queda mitja hora per a acabar. Els minuts a prop de la Llum passen molt lents i només tinc ganes de què tot acabi. M’imagino a el Nasi recorrent-li el seu cos despullat amb la llengua, i m’entra ràbia, que em puja com l’escuma de la cervesa, i m’entren ganes de donar cops a la taula amb els meus nusos dels dits, que ja estan lliures de l’anell de compromís que em va regalar, quan les coses semblaven anar bé. Quan el Nasi només tenia ulls per a mi, quan la Llum no existia a les nostres vides, quan era feliç vivint la vida i teixint un futur en comú.

Un futur que es va consumir, sense més, com tota la beguda que em vaig arribar a beure, relliscant per la meua gola i cremant-me per dintre.
Després el timbre sona indicant la fi de la classe. La Llum es vesteix de pressa. Un vestit de color d’or com el seu dens cabell, que li cau per l’esquena. Agita el cap, es pentina el cabell amb els dits, em diu adeu i un fins demà amb la seua veu melosa i desapareix per la porta.

Acabo d’ajudar als meus alumnes a recollir les pintures. Un desig ardent de sostenir una beguda freda apareix en la meua ment. És tan difícil apartar-lo que decideixo agafar el bus per a anar a teràpia. Avui no és dimarts i no hi ha reunió, però la psicòloga segur que està. Necessito la seua ajuda, que aquest fotut desig desaparegui, que s’evapori amb la mateixa força que m’ha vingut.

Baixo del bus i camino uns metres cap a l’edifici verd pastel. Pujo per les escales fins al segon pis i em trobo a Toni, que està parlant amb l’administrativa.

—No, Ana avui no està, perquè li ha sortit un imprevist —escolto que li diu.

La pell se’m posa de gallina al sentir-ho i el ferm desig, que segueix allí, m’agafa dels peus i els dirigeix cap al bar més proper. Em dono mitja volta per anar-me’n, però la veu forta de Toni em crida:

—Elisa! Has vingut a veure a Ana? No està, però si vols podem anar a prendre un cafè aquí a la cantonada.

Sé que no he d’entrar a cap bar, perquè si entro, estic perduda i Toni m’ho deu notar a la meua mirada, perquè canvia d’idea.

—O si ho prefereixes, podem anar a casa meua. Visc aquí a prop.
—Val, Toni, millor a casa teua.

M’acomodo al sofà de Toni i ell prepara un parell de cafès expressos. Viu en una casa unifamiliar bastant gran, amb tres pisos que no ha trigat en ensenyar-me. La casa està molt ben ordenada, neta i decorada amb bon gust.

—La meua dona i jo la vam comprar pensant en tenir fills —em diu amb els seus ulls brillants—. Però en un breu instant, tot va canviar. He pensat en vendre-la i anar-me’n a un apartament més petit, però no és un bon moment. No vull malvendre-la.

Em fixo en la seua mirada castanya pel sofriment dels últims mesos. Sota del seus ulls, té unes petites bosses tintades del color de l’albergínia, perquè Toni fa temps que no dorm bé. Ho sé, perquè ho ha dit repetits cops a teràpia i no vol prendre patilles, perquè ja té bastant en estar enganxat a la beguda.

—Toni, aquesta tarda m’has salvat de fer un mal pensament —li dic—. Si no arriba a ser per tu, ara estaria bevent a qualsevol bar. He tingut un mal dia.

I se l’explico, perquè hi ha confiança i a teràpia hem traçat uns forts vincles on ens comprenem. Ell m’escolta amb atenció, assegut al meu costat i donant petits glops poc a poc al cafè.

—Elisa, has tingut mala sort, però has de treure alguna cosa positiva de tot això.

Tens treball, malgrat tinguis que veure’t amb la Llum. Ja sé que és dolorós, però no et matxuquis, ¿m’entens? Fa uns dies estaves malament, perquè pensaves que mai tornaries a treballar. I mira’t ara, si dones el millor de tu, pot ser que quan s’acabi la substitució, t’ofereixin alguna altra cosa.

—Sí, tens raó, però vaja primer dia que he tingut, ¿no? L’última persona que volia veure i l’he tingut que aguantar durant tota la classe. I demà la tornaré a veure fins que els alumnes acabin els quadres.

—Doncs que es donin pressa. —I em somriu mentre em guinya l’ull esquerra.

Elisa, aquesta noia, la Llum, és una model temporal. Tu ets la que dirigeix la classe. Quan acabin el quadre, vindrà una altra pintura amb un altre model. Aquesta vegada et recomano que el triïs masculí, i d’aquesta manera, t’alegres la vista tu.

Toni em fa riure de la seua ocurrència, perquè ben pensat, no està malament la idea. És més, m’agrada. La Llum com a molt estarà una setmana. Després, canviarem el model. L’estona que he passat amb Toni m’ha passat molt de pressa. Ja és hora de sopar i m’acomiado d’ell fins demà, que tenim sessió de teràpia. Al seu costat, el desig de beure s’ha dissipat una miqueta i me’n vaig a casa molt més tranquil·la i relaxada.

Sandra, absorta a l’ordinador, no se n’ha adonat que arribo més tard que de costum. Això és una bona senyal, perquè no l’he preocupat. Em saluda movent el cap i segueix dissenyant l’esborrany d’una pàgina web.

Del sopar m’encarrego jo. No vull molestar-la ara que està creant, segur que quan em pregunti com m’ha anat el dia, la Llum tornarà a aparèixer a la meua memòria irremeiablement.

Però mentrestant, remoc la vichyssoise i la rectifico de sal. Ella està aparcada en un racó del meu pensament. Jaume posa la taula al menjador, perquè ha començat a refrescar. Setembre es comença a acomiadar, i la tardor, a poc a poc comença a despuntar dies més frescos, inestables i ombrívols.