La sal de les ferides 5/60

L’alcohol que tot ho resta mentre sumes glops al teu cos. Te va traient trossets teus fins que no queda res del que vas ser.

A mi va restat l’autoestima, la confiança, el valor, la voluntat, el treball. A Rebeca, molt més, els seus dos petits diamants: els seus fills. En un moment de debilitat, que tots sofrim havia anat a comprar una ampolla de vodka, deixant-se a dos nens dintre del cotxe a l’aparcament amb tanta mala sort que durant el poc temps que va tardar, algú va avisar la policia.

No, no la estic justificant, sinó que la comprenc, perquè tots podem tenir dies dolents i cometre errors, a ella li ha costat la custòdia dels seus fills, que ha passat automàticament al pare. Un home egocèntric i prepotent, que s’ha encarregat durant anys de maltractar la seua dona. Rebeca bevia per suportar els seus insults, les seues burles mentre l’alcohol la convencia que no tot ho feia malament com li feia creure el seu marit. Mai li va posar una mà al damunt. Eren un altre tipus de cops, invisibles, que no feia falta dissimular en maquillatge amb els que era copejada dia rere dia.

Avui la teràpia s’allarga una mica més que de costum. Rebeca està tan enfonsada. El seu espès cabell negre està humit pels plors, perquè li cauen matxons rinxolats sobre les galtes. Llàgrimes que sorgeixen de les conseqüències de la nostra malaltia, quan realment te n’adones del que has fet, però ja no hi ha marxa enrere.
El més curiós de tot és que l’ampolla de vodka no se la va arribar a beure. Li va relliscar de les mans al veure com acudia la policia a emportar-se els seus fills i es va estampar contra el terra i es va partir en mil bocins, mentre la seua ànima es dividia en molts més. Tots els presents sentim ganes d’abraçar-la, per a reparar l’irreparable i així ho fem. Ens fonem en una càlida abraçada per a donar-li coratge per a continuar, perquè Rebe, ara està caminant sobre una corda fluixa i en qualsevol moment pot caure.

A la sortida, m’espera Sandra. Pugem al seu cotxe i durant el trajecte li vaig contant la mala sort que ha tingut Rebe.

—L’impuls de beure, que es tan fort quan et sorgeix, que et treu el poder pensar en claredat. Això li va passar a Rebe. Ella sempre s’ha dedicat en cos i ànima als seus fills, sempre els hi ha donat una bona educació. Merda, Sandra, estava rehabilitada completament. Portava set anys sense provar l’alcohol, no sé què li va fer provar aquest maleït vodka.

Sandra no diu res i deixa que m’expressi, paraules que porto en ment, reflexions que dic en veu alta.

La voluntat és fràgil com el most, perquè una vegada fermenta i es converteix en vi estàs perduda. En pocs instants els teus ànim es poden alterar de tal manera, que acabes fent just el contrari del que vols fer.

—Això significa que mai em curaré, perquè la nostra malaltia és incurable. Viuré sempre en això, puc estar millor, puc estar pitjor, però quan l’impuls sorgeix i no el pots controlar, t’arrossega i et va restant. Sandra, soc una alcohòlica empedreïda.

—No diguis això —em diu la meua amiga i frena el cotxe, doncs ja hem arribat.

Baixem del Golf, pugem al pis i abraço fortament a Ghat, que no entén de malalties cròniques. Els seus ulls verds obscurs brillen i em fan somriure. Porto dos dies sense beure i el meu estómac reclama menjar.

—Saps que em menjaria ara? Una truita de patata. Aquesta nit cuino jo.
Vaig directa a la cuina a preparar els ingredients. Pelo les patates i les vaig tallant a trossets acuradament i d’una manera fina. Els fregeixo una miqueta amb dos alls a foc lent. Bato sis ous mentre Sandra em vigila la paella i afegeix la ceba que ha tallat prèviament.

Escorro les patates i ho mesclo amb els ous batuts, li afegeixo i cuejo la truita a foc baix.

—Boníssima —diu Jaume al provar-la—. ¡Quina bona cuinera tenim!

I les seues paraules m’alegren el dia. Aquesta vegada no em deixo res al plat, la veritat és que Jaume té raó, m’ha quedat una truita molt bona. Ghat ha menjat abans que nosaltres, jo mateixa m’he preocupat de posar-li el seu plat de menjar i ara, mentre natros estem en les postres, ell està llepant el seu tradicional tassó de llet.

Quan acabem de sopar, me’n vaig directament al lavabo i escolto des d’on estic com Sandra lamenta que encara no li hagin trucat de cap lloc per a anar a treballar, i això que ha enviat varis currículums.

—La situació està molt difícil —la consola Jaume.

—Sí, però no em puc quedar de braços creuats, mentre ens arriben factures que no podrem pagar.

—Tenim el meu sou, Sandra. Podem anar tirant de moment i segur que et surt alguna cosa mentrestant.

—Sí, tenim el teu sou, però està bastant retallat, no creus? Quan vam comprar el pis, ho vam fer segons el sou que llavors cobràvem i ara tenim un munt de pagaments i molts pocs ingressos.

—I què vols fer ara?

—He pensat en anar-me’n a l’estranger. No ho sé. La situació allí potser que estigui millor.

—Anar-te’n? Tu sola? Sense mi?

—Seria temporal.

—Ha sigut Elisa qui t’ha omplert el cap de tonteries?

Al sentir el meu nom pronunciat d’aquesta manera tan despectiva, se m’eriça la pell. Em quedo paralitzada dintre del lavabo i penso. Per què ella no m’ha comentat res abans? La idea que Sandra se’n pugui anar i em quedi sola, sense la seua ajuda, em dona pànic. «És clar, com t’ho ha de dir si ets una alcohòlica, Elisa», em dic. «Una malalta que quasi no es manté en peu». I una sèrie de pensaments negatius s’enreden a la meua ment i començo a tenir palpitacions.

La llum del lavabo s’està apagant. És la meua vista, que encara que tingui els ulls oberts, només veig negre. Un crit surt de la meua gola. Escolto passo. Algú se m’apropa.

—Elisa? Estàs bé, Elisa?

Sandra truca a la porta.

No puc contestar. Noto com Sandra em sacsa.

—Jaume, de pressa! Elisa s’ha desmaiat.

I poc a poc, les meues oïdes deixen de sentir i tot es converteix en dens silenci.