La sal de les ferides 4/60

Sopem els tres: Sandra, Jaume i jo, sense massa gana. Hem preparat el sopar sense entusiasme amb quatre coses que hi havia a la nevera: quatre rodanxes de pernil i pa amb tomaca.

Jaume engoleix de pressa. Sandra està bastant callada i jo deixo que el menjar m’augmenti al plat. Al final, quan ens disposem a recollir i portar els plats a la cuina, acabo tirant el que m’ha sobrat, que és bastant, a Ghat, perquè el vull compensar després del que ha sofert per la meua culpa. A Ghat mai li ha costat tragar i aquesta vegada no fa excepció. No té aquest nus que tinc jo, tan prem, que no em deixa respirar en normalitat. Un nus de records que em lliga la meua existència.

Quan la cuina ja està neta, veiem la televisió al sofà, però jo només tinc ganes d’anar-me a dormir. No sé si podré, però necessito desconnectar del meu món enfonsat. M’acomiado dels dos, i entro a l’habitació que serà meua a partir d’ara. El sofà llit que hi ha a l’estudi és on dormiré en los pròxims dies.

Recorro amb els meus dits els pocs llibres que hi ha a les prestatgeries per si n’hi ha algun del meu interès, i sense adonar-me’n, observo la fotografia que hi ha a la part superior; soc jo, cinc anys més jove, amb un ram de núvia entre els meus dits, somrient àmplia a la càmera. A la boda de Sandra, on ella em va tirar el ram i les il·lusions van brotar aquell dia de primavera, on la felicitat semblava no tenir final.
Mirant-me d’a prop, no em reconec. No és la noia que cada dia es veu reflectida a l’espill del bany. La noia que plora perquè alguna cosa amarga i àcida li puja des de la gola. La noia que té set d’oblidar. La noia que s’apaga com un cigar. Las noia bruta que ja no es cuida, perquè no s’estima. Esta no soc jo: ERA JO.

I l’ombra d’un passat posa una fina sal a les meues ferides per a reobrir-les de nou. M’assec al llit amb la foto, que me la posaré a sota del coixí, per a veure si se m’enganxa una mica de vitalitat d’aquesta Elisa, que està a anys llum de distància de mi.

L’ansietat és com la rodanxa d’una llimona d’un got de tequila, perquè és l’última sensació que et queda després d’haver-te cremat per dintre. Sensació àcida i aspra, que et desintegra la llengua i les dents, que et calla la teua veu i on palpiten els teus pensaments de cop, sense oxigen.

Tapada amb el cobrellit fúcsia de Sandra i, això que fa bastant calor, em tornen a entrar ganes de beure. Em moc nerviosa entre els llençols, però no, no ho faré. «Demà tampoc», em dic. Necessito retornar a teràpia.

Aquesta nit, sense l’alcohol de fons, he tornat a somniar amb Nasi i, ara, mentre obro els ulls ho recordo tot, perquè les imatges que he viscut em resulten transparents. Fèiem el trasllat del nostre pis. Pujàvem les caixes de cartró replenes de les nostres coses a l’ascensor i omplíem la nostra llar d’objectes personals. Els mobles ja estaven, havíem llogat un pis que feia olor a pintura, doncs estava acabat de pintar. Era bastant nou i molt acollidor. Jo mateixa el vaig triar, perquè tenia una terrassa ampla amb vistes a la muntanya, que m’aniria molt bé per a pintar quadres d’aquarel·les per a poder exposar en un futur en una galeria d’art.

Havia acabat la carrera de belles arts i vaig trobar feina de professora de dibuix en un institut. El meu sou, sumat al de Nasi, ens permetria viure sense preocupacions i pagar aquell lloguer, que podia ser més car que el d’altres pisos, però va ser un caprici que vam tenir.

Li vam donar una bona estrena al pis, ho he reviscut al somni. Vam fer l’amor al sofà i vaig deixar que Nasi m’acariciés els pits menuts amb la punta de la llengua, i va recórrer els meus mugrons, que sobresortien com a puntes d’agulla. La meua pell envermellia, com si hagués pres el sol, de la fricció amb el seu cos ple d’energia.
He sentit un gran orgasme al somni, que ja creia oblidat, i en acabar, encara hi havia partícules de plaer a l’ambient. Les he pogut respirar extasiada, però els ulls de Nasi s’han anat deformant, fins convertir-se en fredor, i les seues paraules de què la nostra relació no podia ésser, m’han ferit les oïdes.

Llum ha aparegut de sobte al sofà i la seua purpurina, intensa i multicolor m’ha ferit la vista. «Podem fer un trio», em diu somrient i a mi, tan sols em donen ganes de plorar i cridar, i esgarrapar-li la pell, perquè les meues ungles s’han convertit en les de Ghat.

Em llenço sobre ella per a ferir-la amb les meus armes de gat. El meu índex rosa la seua blanca pell i se’l clavo amb força. Nasi reacciona i m’immobilitza, puc sentir els seus canells al voltant dels meus braços, com dos esposes, i em diu si estic boja. La sang brota de la ferida de Llum. Una fina línia, que li he marcat al seu escot, molt més voluminós que el meu. «Fote’t, tossina», penso, però no li ho dic, malgrat Nasi crec que se n’ha adonat dels meus pensaments, doncs em coneix bastant bé, per a llegir-los a través de la meua mirada.

A la fi, ell em solta, agafa la mà de Llum i se’n van del pis per la porta. Mentre se n’estan anant, Llum mou el cul, gira el cap i em dedica un somriure triomfal, que m’enterra entre els coixins del meu sofà.

Obro els ulls. Estic suant, una gruixuda capa d’aigua em xorra per l’esquena i pel coll. M’aixeco. La meua foto segueix sota el coixí. S’ha arrugat una mica i surto d’allí. La torno a posar de puntetes a la prestatgeria superior.

Sandra entra a l’habitació amb un camisó negre:

—Com has dormit? —Em pregunta.
—Bé —menteixo.
—Jaume ha anat a treballar. Vine, anem a esmorzar.

Les meues dues mans tremolen, mentre remoc el tassó de llet. Sandra me les agafa i els meus símptomes d’abstinència es detenen per uns moments.

—Sandra, avui és dimarts, hi ha teràpia de grup, però no sé si anar-hi —dubto—. Porto tants de mesos sense acudir.

—Ho sé. Els vaig trucar ahir, t’esperen. No et preocupis per res. Et portaré amb el meu cotxe i t’esperaré fins que acabis.

Sandra sempre m’ha donat facilitats per a seguir endavant, quan jo només veig grans i empinades muntanyes per a escalar, ella veu la senzillesa, la simplicitat del dia a dia. M’acabo l’esmorzar, cereals de xocolata que m’endolceixen i em calmen l’ansietat.

Després de menjar, pujo al cotxe de Sandra i creuem la ciutat. L’edifici on es fa teràpia és bastant antic i amb restes de pintura verd pastel. «Li fa falta unes bones capes de pintura», penso i entro per la porta de vidre. Sandra m’espera afora amb un llibre electrònic que ha portar per tal de distreure’s.

Entro a la sala i saludo a Toni, Jesús, Maria i Lluis amb el cap. Rebeca està a un racó amb la mirada acotxada, totalment apagada. Li vaig a dir alguna cosa, però Toni se m’apropa per darrera i em diu molt baixet:

—No li diguis res. Acaba de perdre la custòdia dels seus fills.