La sal de les ferides 3/60

L’obscuritat és un pou sense fons, per on nado per sota l’aigua en busca de res ni de ningú. Absorta i perduda, estic completament submergida en ella. Records opacs i molt negres, que s’apaguen a la meua ment. Buida, em perdo entre les ombres. Inconsciència. No sé quants glops han faltat per entrar en aquest paradís tan llunyà, però ja no hi ha marxa enrere.
No estic al meu sofà. Somnio que em transporten no sé cap a on, però em deixo anar. Viatjo. Sons dispars. Gemecs intermitents. Un altre cop em traslladen. Un altra vegada m’arrosseguen. Em tomben. No soc jo. Soc una rentadora que està centrifugant. I vibro. Sento un dolor a l’estomac intens. Punxades repetides. L’obscuritat de nou, la meua acompanyant, s’acobla a mi. I ja no penso més. M’abandono a ella: BENVINGUDA OBSCURITAT!
El cel de sobte es va tornar blanc. Tinc els ulls oberts i veig un sostre immaculat. No sé on nassos estic i no em puc moure. Escolto a la Sandra que diu: està reaccionant i em prem la mà esquerra. Noto el tacte de la seua mà calenta, que em crema.
La Sandra em mira. Em somriu. I els seus ulls comencen a brillar. No, més llàgrimes no, per la meua culpa no. Però ja li han començat a sortir i no puc evitar veure-les, cauen damunt meu. Em xopo per la sal de les seues ferides y vull dir-li que pare, que estic bé, però la meua llengua no em respon.
—Elisa... ¡Menys mal que has tornat!
I em petoneja, un bes humit a la meua cara, que té gust a llàgrimes, que, a més, odio. No, no em puc permetre que la Sandra sofreixi. ¿Sap ella que he tornat a veure a Nasi i per això estic així? Ho sap segur... Torno a tancar els ulls i oloro aquesta olor tan peculiar que tant odio: el desinfectant d’hospital. ¿És aquí on he acabat? Sí, i torno a obrir els ulls, i veig que a la meua mà dreta porto una via unida a un gotero.
—Elisa... Prompte sortirem d’aquí —em diu—. Vindràs a casa meua. Sola no pots estar.
I ara sí, es quan puc pronunciar per fi un sí.
La soledat és com l’aiguardent, et crema i t’atrapa amb pocs glops que li donis. Soledat d’esses, de marejos durant nit i dia, una vegada vaig començar a beure, no vaig poder parar. Havia oblidat que jo amb l’alcohol no tinc control. Mai sé dir prou.
Recordo els últims dies com un núvol, entre baixades al supermercat per a adquirir diferents ampolles, que col·leccionava un cop buides. Em vaig beure totes les marques que compartia amb Nasi, i amb cada glop, el feia més present en la seua absència.
«Ara aquestes marques se les veuria amb Llum», em deia i al final entrava en un somni profund per al matí següent tornar a fer el mateix. Havia entrat en un bucle sense retorn, una espiral, que m’engolia, fins que a la fi va deure aparèixer la Sandra.
Tenia les claus de casa meua des de feia mesos. Li vaig donar en un moment de consciència, perquè vaig considerar oportú que ella les tingués. En aquells mesos tenia por de mi mateixa i ho vaig fer per a estar vigilada, però quan em vaig recuperar, ella mai me les va retornar.
—Has estat en coma, Elisa. Pensava que aquesta vegada et perdia.
I un altre cop s’aproxima. Besos salats a les meus pàl·lides galtes com el sostre de l’hospital.
Després de passar un llarg temps en observació, em donen l’alta i surto d’allí. M’acomodo al cotxe de Sandra, un Golf negre i brillant. Anem al meu pis un moment a buscar a Ghat i a recollir quatre coses que portaré al pis de la Sandra.
Ghat està diferent. Els seu pèl ja no brilla com abans i està una mica demacrat, molt més prim. Sandra m’ho deu notar als meus ulls, perquè comença a dir:
—Això no és res comparat a com me’l vaig trobar. Estava tan malament, pobret. Portava dies sense menjar. Ara ha engordit una mica.
M’entra una gran pena, al veure com Ghat ja m’està llepant un altre cop els dits dels peus, que sobresurten de les meues sandàlies. No em mereixo les seues carícies. Sense voler, el vaig abandonar. Però... ¿com podia cuidar de la meua mascota si era incapaç de cuidar-me a mi mateixa? L’acaricio i el tacte del seu pèl em tranquil·litza, però no em resta culpabilitat que sento en aquest moment.
El pis està bastant canviat. La Sandra s’ha encarregat de recollir-lo. Ni en tota una vida li podré pagar el que està fent per mi.
—Gràcies —li dic de la manera més sincera que puc.
—Tu faries el mateix per mi. Ets com una germana i ho saps.
Mentre la Sandra agafa la maleta, que ja m’ha preparat. Jo agafo a Ghat a la meua falda, que pesa molt poquet i m’acomiado del meu pis.
De tornada al cotxe, creuem distints barris de la ciutat, fins que a la fi veig la fatxada ataronjada de l’edifici de Sandra. Pugem per l’ascensor fins a l’àtic i la Sandra obre la porta. El pis està molt silenciós.
—I Jaume? —li pregunto.
—Encara està treballant —em diu ella mentre deixa la maleta on lo que a partir d’ara mateix serà la meua habitació.
—I tu? —la interrogo—. No deuries estar també treballant?
—Elisa, m’he quedat a l’atur fa unes dues setmanes. Et vaig trucar al mòbil, però no me’l vas agafar.
Les cerveses fredes i el meu malestar amb la vida em van impedir contestar aquella trucada tan important per a Sandra. La meua amiga necessitava desfogar-se i jo li vaig fallar com ho vaig fer en mi mateixa. Em sento malament i sento com llàgrimes inevitables m’estan pujant pels ulls, un calfred em sacsa i se m’escapen tremolant.
—Ho sento tant, Sandra —li dic a la fi.
—Pensava que em diries, benvinguda al club dels aturats —em diu ella somrient i restant dramatisme a la situació.
—Són temps difícils, però els superarem, veritat?
—És clar, Elisa.
Però els seus ulls negres rosen la preocupació dissimulada per la ganyota del seu somriure i sento com la Sandra també necessita de la meua ajuda. Abraço el seu cos menut. Les nostres galtes de mar s’ajunten i compartim el nostre tacte fi i humit.
—Vaja parell que estem fetes, Sandra, plorant com dues ximpletes.