La sal de les ferides - CAPÍTOL 2/60

Em desperto perquè Ghat m’està xuclant els dits dels peus amb la seua llengua aspra. És l’única carícia que rebo durant mesos i li estic agraïda. Sento que el meu cap va a explotar d’un moment a un altre. Tinc la boca molt pastosa i lamento el moment en què vaig començar a beure.

Recordo la veu de Nasi, tan llunyana, dient-me que la nostra relació no podia ser. El perquè, que mai em va contar, em va lligar el cor i així es va quedar, quiet i parat durant dies, setmanes i mesos. Ara torno a tenir aquesta sensació i sé en el meu interior que possiblement Llum tingui alguna cosa a veure a la nostra història. Tot semblava anar bé i, sense sap discussió pel mig, de sobte, em deixa d’un dia per l’altre. No vaig tenir temps d’assimilar-ho, i vaig entrar en estat de shock.

Els plans que teníem de boda es van enfonsar junt amb el meu got de Martini blanc. M’ho va dir tan fred, tan distant, que les seues paraules de gel em van bloquejar. No vaig poder reaccionar y ell se’n va anar, va fer les maletes i va desaparèixer de la meua vida. Em vaig sentir estúpida, enganyada i un odi va començar a créixer al meu interior per haver-me tret les il·lusions.

Llavors vaig començar a beure a marxes forçades. Abans ho feia només per diversió. Era una bevedora compulsiva de cap de setmana, on Nasi m’acompanyava la major part de cops. Ara bevia per necessitat, perquè sabia que l’alcohol aniquilava els meus pensaments destructius, sense ser conscient de què amb ell la que em destruïa era jo. Vaig tardar en adonar-me’n, i a la fi, Sandra, una de les meues millors amigues, després de trobar-me inconscient al meu sofà, em va brindar la seua amistat més que vertadera.

Al principi, em vaig resistir, però després de llargues conversacions amb ella, em va fer reflexionar. Vaig acabar per demanar ajuda. No fa ser una tasca fàcil, però vaig acabar per sortir del pou, fondo i obscur, on havia estat llarga i gitada durant varies estacions, que anaven passant sense arribar a distingir-les. Recordo que a la primavera el grup de psicòlegs que em tractaven em van derivar a una teràpia de grup, perquè pensares que ja estava preparada.

El primer dia el vaig passar bastant malament, perquè això de parlar en públic, davant de persones desconegudes, em posava molt nerviosa. «No has de fer res que no vulguis», em van dir. I em vaig alleujar, més capacitada per a explicar la meua història, que vaig començar amb aquestes paraules:

—Hola. Em dic Elisa i bec freqüentment des de fa set anys. Primer ho vaig provar per a experimentar alguna cosa nova, per a divertir-me i poder-me evadir als caps de setmana dels estudis. Però poc a poc, l’alcohol va anar entrant a la meua vida sense adonar-me’n. Vaig sens incapaç de divertir-me sense la seua companyia, que sempre esperava amb ansietat.

«D’aquella època només recordo el “botellon”, les ampolles que comprava a mitges amb les meues amigues, per a poder xalar de la nit jove que sempre passava d’una forma veloç. La matinada ens atrapava i la sortida de l’alba ens indicava, que la diversió havia acabat. Entre riures, ens acomiadàvem fins a la nit següent.

«Entre setmana era una estudiant exemplar i treia bones notes, i els meus esforços em costaven, però era al cap de setmana on perdia els papers i feia coses que després em penedia, perquè era incapaç de recordar-les.

«Una boira espessa cobria les imatges dels meus records opacs, però al principi no li vaig donar importància. Vaig pensar que era normal per a la meua edat, perquè la resta es divertia de la mateixa manera que jo, i d’aquesta forma, m’integrava al grup.
«Tímida per naturalesa, l’alcohol em proporcionava una confiança que mai abans havia tingut. M’era fàcil relacionar-me amb els meus amics i també m’ajudava a lligar, per què no?

Envermelleixo i noto les orelles molt calentes, doncs he pensat en Nasi, perquè va ser en aquella època quan el vaig conèixer. Una nit de copes me’l van presentar en un bar. Era l’amic del germà gran d’una companya d’institut. Vam conversar i, al matí següent, tenia el seu telèfon mòbil guardat a la meua agenda. Titubejo, bec una mica d’aigua i continuo amb la meua història:

—Vaig lligar amb un noi i no vam trigar a tenir una relació formal. Continuava sortint amb les meues amigues, però em vaig anar distanciant poc a poc d’elles. El meu xicot també bevia com jo, per a divertir-se. Tots dos ho passàvem molt bé en aquella època d’estudiants.

«Quan vam acabar la carrera i, després de trobar treball, ens vam posar a viure junts. Però al cap d’un temps, ell em va deixar. Aquí va ser quan el meu problema amb la beguda es va agreujar, doncs ja no bevia per a divertir-me, sinó que ho feia per a oblidar-me del present.

«Bevia cada dia i sola, al meu pis, sense cap necessitat de relacionar-me amb ningú.

Se’m talla la veu i els meus companys de teràpia m’aplaudeixen i em diuen que és un bon inici. M’assec a la cadira i la teràpia avança amb uns altres casos que escolto amb atenció.

Ghat ronca per a demanar-me l’esmorzar i jo, que estic absorta amb els meus pensaments, no li faig cas. A més a més, no puc moure’m del sofà, perquè tinc dolor a tot el cos. El meu sofà s’ha convertit amb el meu espai vital des que vaig tornar a veure a Nasi. El pessimisme és com un vi negre i dens, una vegada el proves et costa apurar fins l’última gota.

Recordo les cares dels meus companys de grup: Jesús, Maria, Toni, Lluís, Rebeca. Tan diferents entre sí, però amb una mateixa història que compartir: l’addicció per una droga molt comú: l’alcohol.

El que més em va impactar va ser la vida de Toni. La seua dona va morir d’un accident de cotxe i ell era qui conduïa. Un conductor borratxo va xocar contra ells, i Toni bevia en el present, perquè se sentia culpable de no haver esquivat l’altre cotxe. Des que l’alcohol minorava la culpabilitat que sentia, doncs ell, just abans de tenir l’accident, havia tingut una discussió amb la seua dona, que ara no tenia cap importància.

De sobte i, mentre penso en Toni, m’entra un desig de beure cervesa per a treure’m la ressaca que porto. Baixo un moment al xinès de la cantonada i compro quatre llaunes. Les bec pausadament. Estan fresques i entren molt bé.

Ghat finalment es queda sense esmorzar i m’observa amb els seus ulls grans i verds obscurs. Sap millor que ningú que els meus mals dies han tornat a començar,
Sona el telèfon mòbil. Veig a la pantalla que és Sandra i no sé si agafar-lo doncs ella és endevinaire en això de les recaigudes. Si contesto, crec que m’ho notarà a la veu; si no ho faig, potser es preocupi i acabi venint.

A la fi, decideixo deixar que el mòbil soni fins que es cansi. Creuo els dits per a què Sandra no torni a entrar a la meua vida. No vull veure a ningú, tan sols vull xalar de les dues llaunes que em queden amb tranquil·litat, sense sermons per part de la meua amiga. Ara no, no puc, no els necessito. Nasi està amb Llum i jo estic palpant l’obscuritat de nou.