La sal de les ferides - CAPÍTOL 1/60

CAPÍTOL 1

Els meus passos cansats m’han portat al bar de la innocència perduda. A la barra, clavat al bar, està Nasi bevent un guisqui amb gel acompanyat per una jove. L’he vist i m’ha mirat, però no crec en Déu. La seua careta de nen gitanada, torrada pel sol del Mediterrani, descobria les seues dents blanques en aquest somriure inicial que m’ha dedicat, desenganxat els seus llavis morats a causa del gel.


Suposo que s’haurà adonat que la seua cara contrastava amb la meua: pàl·lida, esgotada, amb grans pinzellades morades baix dels meus espills de l’ànima. M’ha donat dos petons a les galtes i m’he sentit espiada per aquesta dona que controla cadascun dels meus moviments. Ella reposa en un tamboret, amb un got mig buit de licor, amb la cara perfectament maquillada, no sigui el cas que deixi entreveure la seua pell emblanquida característica. Amb els ulls pintats d’abundant pintura, les celles perfectament depilades i un lunar a la part superior del seu ull esquerre, m’observa intentant dissimular.


Nasi trenca aquestes mirades i me la presenta amb delicadesa. Es diu Llum i jo murmuro pel baix «De la meua vida». Nasi em sent i em riu l’ocurrència, que ella no entén, per no haver-la escoltat al seu temps degut. Acte seguit, li sona el telèfon mòbil i s’allunya de nosaltres, cosa que agraeixo. Ara, per fi, sols els dos, els meus dubtes s’acceleren i no sé el perquè. ¿Que estic buscant en la immensitat d’aquest bar? ¿Cap a on em portaran els pròxims passos?


Nasi interromp els meus pensaments demanant-me un Martini blanc, però jo el miro fixament, i li dic que ja no bec, que ho he deixat.

—I tu tampoc hauries de beure, si després has d’agafar el cotxe —afegeixo.
Nasi, sorprès, fa una ganyota i sé que no suporta que li doni lliçons. Si no arriba a ser per mi, em diria que de mare ja en té una i més que suficient.

Llum torna a aparèixer amb el seu vestit brillant que enlluerna de tanta purpurina que porta, ha aprofitat el respir per a pintar-se els llavis de nou al tocador. Sé que sobro. Ho noto en el seus ulls petits i acaramel·lats, que estant desitjant trobar-se per a donar pas a la dansa dels cossos. Apuro la meua aigua amb gas. Li retorno els quatre petons a Nasi i a la seua sirena de companyia i em fonc amb els carrers de la ciutat.


Al carrer, vesso un mar de llàgrimes al fondre’s la meua màscara perquè ja no és Carnestoltes, perquè algú ha donat el canvi definitiu a aquest examen purament femení. He deixat de ser el seu celet bonic, ha canviat el lunar que tenia, i conservo al damunt del melic per un ull esquerre. I sento ganes de desaparèixer, afonada en el més fons, vaig directa a casa meua, on em gito al sofà. Encenc la televisió, però no posen cap programa d’interès que aconsegueixi distraurem dels meus pensaments.

Al veure’l de nou, he aconseguit que tornessin a renéixer els meus records, que creia ja perduts i ara em martiritzen com martells copejant-me als polsos. Un dolor de cap m’envaeix i em sento morir. Pensava que ja ho tenia superat, que el temps havia evaporat la sal de les ferides, però em necessito recompondre ja que en un sol instant s’ha enfonsat tot de nou.

Inspiro, espiro, inspiro, espiro... I, respirant m’adono de l’aire que m’entra als pulmons i em sento com un arbre observador i estàtic. Observo el menjador desordenat. Una pila de roba arrugada que encara està per planxar. La tauleta està plena de comandaments a distància, plats bruts i llibres. El menjar de Ghat està tirat per terra i m’he oblidat de servir-li la seua tassa de llet. M’angoixa tot tant, que em dona per recollir-ho per no pensar.

Mentrestant Nasi, en algun lloc prop de la ciutat, seguirà amb la seua vida i jo seguiré amb la meua: monòtona a més no poder, sense cap al·licient, buida, en definitiva. I és aquest buit, el que em pesa més, el que no cicatritza, el que em cou a l’ànima.


Ghat reclama la meua atenció i fa el seu ronc. Li dono la seua llet, que la té més que merescuda, per aguantar els meus mals dies. S’escolten trons de lluny, que es van apropant i, de sobte, la foscor m’envaeix doncs s’han fos els ploms. Em quedo a les fosques al meu sofà i, poc a poc, se’m tanquen els ulls.

A l’endemà, em fa molt de mal l’esquena per haver-me quedat adormida en mala posició. El meu sofà ha agafat la forma del meu cos musti i m’adono que Nasi no mereix ni un minut més dels meus pensaments.

Agafo un pinzell i plasmo el que sento entre taques i colors, que van adquirint formes difuses. Benvinguda inspiració que creia ja oblidada! Els meus dits àgils recorren els llenç i em sento viure.

Ghat es posa al meus peus i noto el seu pèl càlid i gris que em fa pessigolles als meus turmells. La llum que entra per la finestra no és la de la meua vida, però sobreviure als dies que vindran. L’optimisme és un bon licor que es beu de pressa, malgrat sigui difícil atendre’l en el temps.


Penso allunyar-me de la ciutat i començar nous projectes que sempre he tingut en ment. En els pròxims dies, navegaré per la Xarxa en busca de treball i en busca de cases de lloguer. Quan tingui l’oportunitat, no la deixaré escapar com fins ara, l’agafaré com clau roent. Necessito emigrar per tornar a començar. El pis em recorda a Nasi per tots els moments viscuts allí i crec que m’és impossible seguir.

El quadre està quasi acabat. Només em falten els últims retocs, que deixo per a després d’esmorzar. L’observo en atenció i m’adono que he abusat del color roig, com la sang que navega entre les meus venes, com el tamboret en el que reposava Llum, com la camiseta que portava Nasi el dia que em va deixar. I mentre un desig roent de trencar el quadre. Així ho faig i en acabar, em sento més tranquil·la. He alliberat la meua ira i frustració.

Poso a rostir en una paella un bistec de vedella amb un poc d’oli. Al menjar-lo, sento que està més dur que la sola d’una sabata i m’acabo menjant només la sosa amanida. Als postres, és quan sento el desig de tornar a beure. Ho penso detingudament i sé que, si ho faig, hauré de tornar a començar la teràpia.

Nasi ni cap tio es mereix que ho faci, però malgrat tot, baixo al supermercat per a comprar una ampolla de Martini. «Només aquest cop», em dic, però sé que és una promesa que no trigaré en trencar, igual que el quadre que he acabat per baixar a les escombraries.

Al meu sofà, em desponc a beure el Martini lentament i assaborint el seu sabor que tenis ja oblidat. Després, les mateixes ànsies que sento, em fan acabar l’ampolla ràpidament. Poc a poc, la meua ment es torna més lenta, pocs reflexos li queden per torna a adormir-se, i aniquilar la imatge de Nasi i Llum per un temps.

Continuarà... (Pròximament i que tingueu una bona entrada de curs).