Cercador
58 i 85
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
"En tal dia com avui va néixer el meu avi. Avui compliria cent tretze anys. Molts anys, certament. Massa anys, segurament. O pocs, si la vida es vol i se sap usar i agrair amb lluentor..."
Escrivia això, la Tresina. Darrere seu, entaulades ben a prop, escoltà unes veïnes-conegudes criticant-la. Espontàniament se'ls encarà:
-Senyores! Prou! Sí, jo en tinc cinquanta-vuit, de plantes crasses, també dites suculentes; i, sí, ell, ELL, té vuitanta-cinc cactus! 58 i 85.
Les boques de les jutjaires es van obrir més que les arques d'un rei amb els guanys pels barrils de petroli àrab.
Sense donar-los temps a dir ni piu, la Tresina girà en rodó i se n'anà.
La seva, de boca, ara serrada, les havia vençut. Feu via, cap a la llar. En Gonçal l'esperava, esmorzarien -el segon esmorzar- al jardí, sota la figuera d'ombratge refrescant. Ell, amb es seus tendres vuitanta-cinc anys; ella, amb els seus acaronadors cinquanta-vuit.
Li vingué un riure estupend, en un instant, recordant com, el dia abans, havien creat junts una rima ben-passa-com-puguis arran la ingesta d'uns cítrics adquirits ben barats degut a la manca de dolcesa.
'Cinquanta-vuit,
vuitanta-cinc,
la mandarina àcida
és la que fa defecar més
de la fruita que tinc'.
Com de ridícula sonava!
Amb tot, l'havien convertida en cançoneta divertidament enfadosa. Motiu de felicitat.
Encara no havia assolit el domicili que, entre una placeta víctima de deixadesa i la vorera, quelcom funest cridava l'atenció a l'asfalt.
-Ooooh, noooo!
Un gat aixafat, reduït al gruix d'un segell. La comparació va voler que s'auto-fotés-una-hòstia, per estúpida, per, es va dir, no mostrar-se prou sensible i pensar, també, que s'acabarien els felins com s'acabava l'era d'enviar cartes.
Uns quants transeünts, en veure-la palplantada enmig de la calçada mentre els vehicles emprenyats la 'claxonaven', van acostar-se-li. Comentaris emotiu-repetitius:
-¡Un gato, qué pena!
-Pobre bèstia!
-Aiii, quina mala fi! Quina pena!
La Tresina marxà, tocada.
Un cop a lloc, quedà clavada a l'inici del passadís. Li venien uns mots que un mag d'una pel.lícula que havien vist feia poc, deia: "Massa sovint mor qui no s'ho mereix; massa sovint viu qui no s'ho mereix".
-Si hagués estat un eriçó, l'esclafat, la gent hauria demostrat una menor compassió. Si hagués estat una rata, fàstic i alegria.
En Gonçal assentí mentre acariciava el ratolí amb mobilitat reduïda que havien salvat, trobat arraulit sota una canal. En Lí.
La Tresina duia un vestit fresc de cotó, de quadres madràs de vius colors. Aquell teixit de l'Índia, afegit als trets exòtics de la dona, l'afavoria. El madràs s'enfosquí amb la mullena de, seguides, cinquanta-vuit llàgrimes (qui les comptà?) que, seguides de poca treva, continuaren en un altre tram de dolor de vuitanta-cinc llàgrimes més (qui les comptà?). I un tercer tram de cinquanta-vuit més vuitanta-cinc.En Gonçal, prest, aquelles recollí en un got. Després sortiren a rescatar les despulles del malaurat felí per enterrar-lo sota el roser de flors esponeroses molt flairoses, de to butà, que regaren amb aquella aigua de l'ànima. I les crasses i els cactus, cinquanta-vuit i vuitanta-cinc, s'ho miraven i ho abraçaven.
Escrivia això, la Tresina. Darrere seu, entaulades ben a prop, escoltà unes veïnes-conegudes criticant-la. Espontàniament se'ls encarà:
-Senyores! Prou! Sí, jo en tinc cinquanta-vuit, de plantes crasses, també dites suculentes; i, sí, ell, ELL, té vuitanta-cinc cactus! 58 i 85.
Les boques de les jutjaires es van obrir més que les arques d'un rei amb els guanys pels barrils de petroli àrab.
Sense donar-los temps a dir ni piu, la Tresina girà en rodó i se n'anà.
La seva, de boca, ara serrada, les havia vençut. Feu via, cap a la llar. En Gonçal l'esperava, esmorzarien -el segon esmorzar- al jardí, sota la figuera d'ombratge refrescant. Ell, amb es seus tendres vuitanta-cinc anys; ella, amb els seus acaronadors cinquanta-vuit.
Li vingué un riure estupend, en un instant, recordant com, el dia abans, havien creat junts una rima ben-passa-com-puguis arran la ingesta d'uns cítrics adquirits ben barats degut a la manca de dolcesa.
'Cinquanta-vuit,
vuitanta-cinc,
la mandarina àcida
és la que fa defecar més
de la fruita que tinc'.
Com de ridícula sonava!
Amb tot, l'havien convertida en cançoneta divertidament enfadosa. Motiu de felicitat.
Encara no havia assolit el domicili que, entre una placeta víctima de deixadesa i la vorera, quelcom funest cridava l'atenció a l'asfalt.
-Ooooh, noooo!
Un gat aixafat, reduït al gruix d'un segell. La comparació va voler que s'auto-fotés-una-hòstia, per estúpida, per, es va dir, no mostrar-se prou sensible i pensar, també, que s'acabarien els felins com s'acabava l'era d'enviar cartes.
Uns quants transeünts, en veure-la palplantada enmig de la calçada mentre els vehicles emprenyats la 'claxonaven', van acostar-se-li. Comentaris emotiu-repetitius:
-¡Un gato, qué pena!
-Pobre bèstia!
-Aiii, quina mala fi! Quina pena!
La Tresina marxà, tocada.
Un cop a lloc, quedà clavada a l'inici del passadís. Li venien uns mots que un mag d'una pel.lícula que havien vist feia poc, deia: "Massa sovint mor qui no s'ho mereix; massa sovint viu qui no s'ho mereix".
-Si hagués estat un eriçó, l'esclafat, la gent hauria demostrat una menor compassió. Si hagués estat una rata, fàstic i alegria.
En Gonçal assentí mentre acariciava el ratolí amb mobilitat reduïda que havien salvat, trobat arraulit sota una canal. En Lí.
La Tresina duia un vestit fresc de cotó, de quadres madràs de vius colors. Aquell teixit de l'Índia, afegit als trets exòtics de la dona, l'afavoria. El madràs s'enfosquí amb la mullena de, seguides, cinquanta-vuit llàgrimes (qui les comptà?) que, seguides de poca treva, continuaren en un altre tram de dolor de vuitanta-cinc llàgrimes més (qui les comptà?). I un tercer tram de cinquanta-vuit més vuitanta-cinc.En Gonçal, prest, aquelles recollí en un got. Després sortiren a rescatar les despulles del malaurat felí per enterrar-lo sota el roser de flors esponeroses molt flairoses, de to butà, que regaren amb aquella aigua de l'ànima. I les crasses i els cactus, cinquanta-vuit i vuitanta-cinc, s'ho miraven i ho abraçaven.
l´Autor
922 Relats
984 Comentaris
458968 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com