1937: EL VIATGE CAP A L’EXILI

Un relat de: Identitat Inedita
1937: EL VIATGE CAP A L’EXILI
L’Ignacio i la Merceditas
El vaixell és molt gran. Els pares han quedat enrere; l’Ignacio és molt petit; no tant en edat com per a viatjar sol i viure la separació dels seus pares. Té vuit anys. Les llàgrimes que pugnen per sortir i lliscar galtes avall s’aguanten com allau a punt de sepultar viles i pobles, enganxades a les parpelles. Esperen només un esclat per rebentar.
Corre el dia 13 de juny de 1937. L’embarcament ha estat providencial; a només sis dies, Bilbao cauria sota les bombes alemanyes; la legió Còndor en seria la responsable.
El recorregut fins al port havia estat fet amb camions. Haurien
d’esperar fins la nit per salpar. Mentrestant, en fer-se fosc, els encarregats del passatge, varen començar a fer identificacions i a entregar targetes personals que els enganxaven a la roba. Ja es veia que la partida es produiria en breu. Els nervis a flor de pell. L’espera es va fer llarga; la sortida a les cinc del matí. L’Ignacio mirava amunt hi veia com uns avions que semblaven amics perquè no llençaven bombes, anaven patrullant el cel... L’Ignacio estava esglaiat; Sabia que hi havia molts nens que havien d’embarcar i que també, en l’èxode, hi anirien professors, ajudants i algun metge; el que no sabia és que serien tants. Li donava la impressió, que el vaixell, tot i veure’s enorme i fort, n’era, no aguantaria amb la càrrega que li venia a sobre... Tampoc sabia que uns quants passatgers
serien descarregats a França i que els que quedessin serien els que continuarien viatge cap a Rússia. Tots aquests infant anaven a cegues. Havien posat confiança amb el que els havien dit els seus pares, per això només tenien basarda, no por.
Amb l’esquena ben dreta enfila la passarel.la i comença a pujar per l’escala feta de plafons de fusta i protegida a ambdós costats per unes cordes.
La plataforma es belluga; esclar, encara que són a port no estan en terra ferma.
Una lleu sensació de mareig l’envaeix. Serà un malestar que anirà en augment, o s’hi anirà fent i el superarà?
La coberta del vaixell ja es troba plena de gom a gom d’altres infants, més petits i més grans que comencen l’èxode cap a un país, per a ell, ells, completament desconegut.
Els comiats han estat plens de promeses però amb això no n’hi ha hagut prou; amb vuit anys separar-se dels pares és molt dur.
Qui li explicarà rondalles a la nit? Qui l’amanyagarà quan prengui mal? Qui el peixerà quan estigui malalt? Qui l’ajudarà a fer els deures...? Amb qui farà un tomb a cavall com feia a casa allà a les muntanyes basques?
Ara haurà de trobar altres companyies i d’altra gent que es preocupi per ell. Però, és que hi ha tanta canalla a bord que li sembla impossible que ningú es pugui fer càrrec de ningú!
Una mà, amb suavitat, el fa anar cap endavant. Això el treu de les seves cabòries i fa que es fixi amb la resta de nens que pugen per la passarel.la.
Aviat trepitjarà coberta i podrà comprovar com n’és de segur el vaixell.
Quatre passatgers més endavant, ja més lluny de “terra ferma” hi ha una nena que plora amb desconsol. Ara no té qui li tregui els mocs de la cara ni qui li eixugui les llàgrimes. És molt petita, l’Ignacio compte que no deu tenir més de cinc anys... fa tanta pena. Els seus cabells rossets els porta pentinats en dues trenes fermades al cap de vall per dos llacets vermells... És bufona. I molt menuda.
Amb quatre empentes ben donades es fa pas i se situa al
costat de la petita ploranera.
Hola, dóna’m la mà i veuràs que la pujada se’t fa més fàcil. Va, dóna’m el farcellet i jo te’l duc. La nena no se’n refia; al farcellet hi du totes les seves pertinences: mudes de roba una fotografia dels pares, una nina de drap i una mica de menjar.
L’Ignacio es presenta. Mira em dic Ignacio, Ignacio Prats, tinc vuit anys, i encara que el meu pare és català, la meva mare és basca i jo he nascut a Bilbao. I tu? Tu qui ets tan menuda i soleta en aquest vaixell tan gran?. Mercedes, sanglotant; em dic Mercedes Andrade i... i tinc set anys. Ostres! Em pensava que eres més petita, ara entenc que ja parlis tan bé! Va! continua. Els meus pares són de la capital, sempre diuen: nosaltres som de la capital; diuen que són Replicants? No, filla
deuen dir que són republicans. Ah! Doncs això. La qüestió és que volen anar a un país més segur i han pensat que jo per un temps estaria més segura en un país amic. La Unió d’alguna cosa. Mira! A mi no m’ho han dit; ho he sentit explicar als avis. És tot el que he pogut entendre.
L’Ignasi se la mira amb una tendresa que ni sabia que tenia. Ha decidit afillar-se-la. A poc a poc li anirà explicant de què va tot... bé, tot el que ell ha entès.
Ja són dalt. Molt d’espai no hi ha. Potser hauran de dormir a coberta i entomar la humitat i el fred de la nit?
Des de coberta veuen com el vaixell va prenent distància del moll i les figures del pares es van desdibuixant, cada cop són més petites...ja ni es veuen.
Les incògnites es van desvetllant poc a poc. Dormiran a aixopluc i menjaran calent. Xocolata els han donat. La Mercedes no deixa anar la mà de l’Ignacio. Se’l mira des de baix i li sembla que estant amb ell no li pot passar res.
L’hora de dormir és més complicada. Nens i nenes separats... potser perquè n’hi ha de grans. Amb tot, els plors de la Mercedes poden més que les normes i pot dormir abraçada al seu protector. Aquest permís durarà tota la travessia. Per dinar és més difícil; fer-ho amb una sola mà, costa. La Mercedes no es deixa anar ni per fer el pipi. Sort n’hi ha de les estones que les cuidadores es preocupen de la higiene dels joves viatjants... llavors és quan l’Ignacio es pot desfer de la mà de la seva protegida...
A poc a poc, la Merceditas es va deixant anar; va agafant confiança i comença a jugar amb d’altres nenes i nens de la seva edat. Dormir, però, amb l’Ignacio.
Durant el dia poden circular pel vaixell. S´ha de tenir en compte però que és molt gran i és per això que tenen unes àrees delimitades per moure’s. El perill de caure a l’aigua sempre hi és. Per sort la travessia està resultant bona. No han enganxat grans tempestes que els hagin posat en perill...
El viatge va durar de dissabte de matinada a dilluns per la tarda. Bordeus ja s’havia albirat en la distància. L’Ignacio va pensar que el viatge havia estat més curt que no pensava. Esclar. No li havien explicat que aquella era una parada per desembarcar els nens que s’havien de quedar a França...
L’endemà els qui havien quedat al vaixell varen ser traslladats a un buc francès, el Sontay, que és el qui els duria a la seva destinació definitiva: San Petersburg, ara Leningrad; el 22 de juny van desembarcar. Nou dies de travessia des de la sortida de Santurzi. Ni temps de fer-se a la idea que ja havien arribat, que, ràpidament, després d’haver separat els qui s’havien posat malalts, o potser ja havien embarcat en males condicions, començaren a distribuir els nens, que estaven molt tristos i desconcertats entre les diferents residències infantils que s’havien adequat per acollir-los.
L’Ignacio porta de la mà la Merceditas i no la pensa deixar anar. Se l’ha afillada i en serà responsable per sempre; si més no, mentre duri l’exili.
La rebuda va ser apoteòsica. Cents de persones els esperaven enarborant banderoles. No s’ho esperaven. El comitè que l’havia preparat no va escatimar esforços. Els tractes amb la República espanyola van ser clars: el exiliats s’havien de trobar si no com a casa al menys amb el mateix escalf i confort.
Dolores Ibárruri que des de 1917, quan la Revolució d’Octubre, ja s’havia enamorat, connectat i compromès amb el moviment comunista, estava en tot i per tot.
Encara que les principals festes que se celebren al país basc cauen a ple estiu, els bilbaïns i gents d’altres contrades no estalvien cap moment per treure al carrer els seus “cabezudos” o per ballar en mig les places.
L’Ignacio, ara, ho recorda amb emoció. Com els seus pares el
vestien de gala i li donaven banderetes per agitar-les braços amunt enmig la gentada... llàgrimes a punt de caure. La Merceditas en té un record més vague. Recorda els vestidets nous i els llaços al cap. Agafada de la mà del seu protector mira com són observats i com els russos? els acaronen quan passen a la seva vora.
Potser no hi estaran tan malament en aquesta Unió, pensa.
Per sort els comitès de distribució varen tenir en compte temes de parentiu i coneixença... així, en veure aquell binomi format per un nen de vuit anys i una nena que justet arribava als set, a ningú se li va ocorre de separar-los. Instal•lats a una de les sis cases preparades, de les setze repartides per tot Rússia i després de molts dies, es van sentir tranquils.

L’abraçada va durar fins l’endemà. Tota la nit abraçats.

Comentaris

  • Identitat Inedita | 25-05-2021

    Tantíssimes gràcies Perla de Vellut. Estava segura que t'agradaria
    Una forta abraçada

  • Identitat Inedita | 25-05-2021

    Tantíssimes gràcies Perla de Vellut. Estava segura que t'agradaria
    Una forta abraçada

  • Un gran viatge, en la història [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 25-05-2021 | Valoració: 10

    M'ho he llegit a poc a poc i et trobe tan fascinant, i m'ha impressionat moltíssim.
    No sé que dir-te més, perquè és històrica. Realment una història amb fantasia.
    Salutacions.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Identitat Inedita

Identitat Inedita

110 Relats

285 Comentaris

14191 Lectures

Valoració de l'autor: 9.32

Biografia:
Montserrat Solé Bas vaig néixer a Barcelona l’any 1946.
TOTHOM EM DIU MONTSE
EL MEU CONTACTE: montses220@gmail.com
La meva primera escola, als dos anys i mig, va ser Les Escoles Franceses; als cinc anys vaig anar a l’Escola Virtèlia i posteriorment vaig acabar el batxillerat elemental a l’Institut Maragall.
Començo a treballar als quinze anys en diverses modalitats del comerç i als disset m’integro al món de l’ensenyament
Als dinou estudio Turisme.
Als 25 anys, juntament amb Mercè Galilea, entomo la direcció de l’Escola Nostre Temps, que dirigeixo i on hi faig classes de llengua.He dedicat una llarga part de la meva vida a l'ensenyament i, encara ara, m'agrada ensenyar tot el que sé.

Paral•lelament engego també amb la Mercè i la Xon Solé la Granja Escola Can Joval, a Solsona.
Als quaranta-dos anys em trasllado amb la família a Menorca on hi desenvolupo activitats professionals del món dels serveis. Hi visc amb el meu marit des de fa trenta-dos anys. Agraeixo la pau que s'hi respira però no em molesta el brogit.

Les nostres filles, quaranta-set i quaranta cinc, varen volar fa temps. Casades i amb fills ens han donat néts.
No ens veiem a diari ja que una viu a Angalterra i l'altra a Cardedeu però quan ho fem és molt emotiu i reconfortant. Allò que hi era, encara hi és.

Sóc una persona amb una gran curiositat, m’agrada saber; Llegeixo força, escric i brodo mentrestant miro la tele.
Actualment la meva principal activitat, però, és l'escriptura que diversifico en relats, poesies, flaixos, eròtics i novel.les.

M’agrada tenir convidats i cuinar. Els meus aperitius són sempre esperats abans de qualsevol àpat.

Resumint: estic jubiladeta; tinc setanta cinc anysi allò que em mou i em commou és: escriure, llegir, cuinar, cosir, estimar i patir.
M'ENCANTA QUE EM LLEGIU PERÒ MÉS M'AGRADA QUE EM COMENTEU. SISPLAU

EM DEFINEIXO:
Sóc una persona constantment preocupada però absolutament feliç. La felicitat és d'aquest món? Doncs això
Ara vull aclarir la meva identitat: Catalana, independentista de soca-rel sense cremar contenidors. Femenina que no feminista. Crec en la dignitat personal al marge de qualsevol consideració de sexe. La dignitat passa per sobre de tot i cadascú se la guanya.