077H

Aquella setmana, els membres del Consell per a la Qualitat Expressiva foren convocats a porta tancada. No era habitual —les deliberacions s’havien retransmés en directe amb subtítols sinestèsics des de 2038—, però l’assumpte exigia reserva. A l’ordre del dia només hi figurava una línia, Anàlisi de La Proposta Narrativa Inclassificable 077H. Cap sinopsi. Cap autor. Només un sobre lacrat amb el segell opac de la Subdirecció d’Escriptura Desviada. La sala, folrada amb fusta de cirerer i il·luminada amb focus direccionals, oferia cadires amb memòria postural en semicercle i una taula baixa de vidre trempat. El primer en arribar fou el professor Màrius Llopis, de l’Escola Superior d’Interpretació Afectiva. Deixà el seu exemplar de Retòrica i immunitat social al costat d’un got de sàlvia encara tèbia i feu un gest de concentració nasal. En arribar els altres —especialistes en filologia comparada, intoxicadors semàntics jubilats, una creadora de continguts performatius amb màster en Subtext col·laboratiu—, tots coincidiren, com de costum, en no dir res.
La sessió s’inicià amb la lectura ritual del text. Bé, del que es tenia per text: un fitxer únic amb accés limitat de només vint segons de durada, sense opció a còpia, ni captura, ni repetició. Es projectà damunt d’una làmina de silici actiu i, com exigia el protocol, s’hi mostraren fragments aleatoris, sense estructura ni lògica narrativa. Alguns sospitaren que era una obra inexistent. D’altres, amb veu greument delicada, afirmaren que allò representava la forma pura de la narració per vindre. Una dona jove, provinent de l’àmbit biblioterapèutic, murmurà que en una de les frases havia percebut l’aroma inequívoc d’una metàfora no articulada.
No hi ha autor registrat, anuncià la veu sintètica del Consell. Ni rastre de plagi, ni indicis de sintaxi programada. El document no conté cap errada, però tampoc cap tema. L’únic patró identificable és el to. El professor Llopis —de mena circumspecte— s’alçà parsimoniosament i es col·locà darrere de la projecció com si esperara un senyal. Aquest text conté màgia fosca —declarà—, però no sabem encara si és de caràcter corrosiu o revelador. Les mans començaren a moure’s. Es prengueren notes sobre superfícies efímeres, que s’autoesborraven al cap de vint minuts. Es proposà una classificació reversible. Es valorà l’opció de declarar-lo obra excretiva —categoria reservada a les emissions espontànies de significat— i es suggerí, amb gran contenció, que potser l’autor no existia, i que això no constituïa un problema sinó una condició d’excel·lència.
Al vestíbul, un sensor activà automàticament la projecció hologràfica d’una cita atribuïda a ningú, Tot allò que no pot ser llegit ha de ser entés. Ningú no l’entengué. Però tothom la trobà reveladora. Un murmuri recorregué el passadís com una brisa doctrinal. A l’escala d’emergència, el director de redacció del Butlletí del Servei de Premsa, Publicitat i Xarxes Socials es va senyar amb el signe del comentari. I fora, mentre els núvols es disposaven com caràcters arcaics d’una llengua morta, una dona gran obrí per casualitat un llibre en blanc i, per primera vegada en dècades, sentí que algú l’estava llegint a ella. Sí, a ella.
La notícia es filtrà abans que el Consell emetera cap comunicat oficial, com solia passar amb tot el que és realment rellevant. A l’hora precisa en què s’esperava la roda de premsa, els principals mitjans ja oferien peces llargament editades sobre La Proposta 077H, amb titulars calculadament ambigus com L’obra que no diu res però ens implica a tots o Lectura sense lectura: nou horitzó per a l’experiència lectora compartida. En qüestió d’hores, s’havia instal·lat la certesa que allò no era un text sinó un succés, una mena de vibració crítica sobre la qual no es podia dir res, només participar-hi. L’editorial que havia rebut La Proposta —anònima, sense remitent, sense fitxa tècnica— anuncià que en faria una edició única, sense paraules, però amb pròleg extens i notes a peu de pàgina numerades a l’atzar. L’exemplar pilot, enquadernat amb pell regenerativa i titulat simplement amb una línia obliqua, fou exposat en una vitrina de clima variable i rotació lenta, envoltat per un espai de silenci obligatori. Es formaren cues llargues, lentes i respectuoses, com davant d’una relíquia que ningú no reconeix però que tothom entén que ha de venerar.
Mentrestant, a la Facultat de Lectures Transversals, s’hi va convocar una sèrie de seminaris d’urgència per a abordar la natura exacta del fenomen. Els cartells de les jornades aparegueren la mateixa nit, dissenyats amb tipografia desjerarquitzada, sense contrast i en tons morats, grisos i absents. Els ponents —alguns d’ells antics alumnes de Llopis, d’altres simples aspirants a editorialitzar el misteri— s’alternaven per a afirmar que La Proposta trencava amb el paradigma lector tradicional, tot i no haver-lo enunciat mai. Es parlà de litúrgia textual, d’experiència lectora sense intenció, de recepció presemàntica. Algú, visiblement commogut, va sostindre que només allò que no es pot recordar realment transforma. El públic prenia apunts obsessivament. Alguns, amb por, preguntaven si era legal sentir emoció davant d’un text no escrit. Una professora de teoria implicativa contestà que, per descomptat, només calia registrar-la en una de les aplicacions homologades pel Ministeri de Qualitat Estètica.
Les xarxes digeriren l’esdeveniment amb un entusiasme mesurat. Es multiplicaren les fotos d’exemplars buits, de llibres oberts damunt de taules perfectament netes, amb llum blanca i tasses de café que no fumejaven. L’etiqueta #LecturaPlena arrossegava comentaris com Mai no havia llegit tant sense llegir res, o Em sent buidat com mai, i això em reconcilia amb l’excés de mi mateix. Alguns intentaren construir una paròdia, però foren ràpidament desactivats per algoritmes de coherència comunitària. La ironia no tenia lloc dins del que semblava una conversió col·lectiva, delicada, de base epistemològica difusa. Les úniques bromes tolerades no semblaven bromes.
El professor Llopis desaparegué dels registres. Ningú no ho relacionà directament amb La Proposta, però la seua absència fou interpretada com una extensió coherent del seu posicionament: en tant que el text era immaterial, també ho havia de ser el seu comentarista. Un grup d’estudiants deixà llibres seus al peu de l’escala nord de la facultat i en cremà les pàgines en silenci, sense escarafalls, sense càmeres. Després estengueren els braços cap amunt, tancaren els ulls i digueren gràcies per no haver estat.
El Ministeri de Salut Cognitiva emeté, a mitjan matí, un informe preliminar. No era públic, però es filtrà en qüestió de minuts. El text alertava de símptomes persistents entre aquells que havien estat exposats de manera continuada a La Proposta 077H: somnis circulars, confusió lèxica, episodis de mutisme, alteracions lleus del metabolisme narratiu. S’hi indicava que no s’havia detectat cap perill directe, però que calia evitar una lectura no mediada. L’informe acabava amb una frase escrita en roig, En cas de simptomatologia disruptiva, acudiu al vostre Centre de Reestructuració Interpretativa més pròxim.
L’impacte fou immediat. Les llibreries retiraren els exemplars en exposició i en disposaren versions encapsulades; el mateix llibre, dins d’una funda opaca, amb instruccions específiques d’ús. La coberta havia estat redissenyada amb una textura asèptica i el subtítol, afegeix el teu horitzó sense desbordar-te, apareixia amb lletres de pal sec —sans-serif—, en un verd higiènic. A la contracoberta s’incloïa un QR per a accedir a una guia de lectura responsable, amb preguntes de seguretat, visualitzacions respiratòries i una llista de paraules a evitar si se’n parlava en veu alta.
A la seu del Consell, es convocà una reunió d’urgència amb tècnics de Retòrica Preventiva. Es valorà la necessitat d’establir zones de quarantena conceptual i es proposà una nova categoria, obra no inoculable. El debat girà al voltant d’una sola idea, pot la lectura funcionar com a vector d’alteració? I si és que sí, hauria de ser tractada com a fenomen víric o com a interferència sistèmica? Els presents es mostraren dividits. Uns demanaven que es feren més estudis. Altres, mesures. El més gran de tots, un home que feia tres dècades que recodificava poemaris per a ús terapèutic, digué que Tot això és perquè el text no ens demana res. Només ser-hi, I això, amics, no ho tolerem.
La ciutadania començà a desenvolupar comportaments adaptatius. Es crearen grups de lectura segura, formats per individus amb elevada resistència semàntica. S’editaren pòdcasts explicatius amb experts que simulaven haver llegit l’obra. Es posaren en circulació microcàpsules amb fragments diluïts per a evitar reaccions adverses. Alguns usuaris reportaren taquicàrdies, però també episodis de comprensió involuntària. A les xarxes, proliferaven missatges en què es barrejaven entusiasme, por i devoció. La frase més repetida era Jo encara no l’he llegit, però ja no soc el mateix.
Els mecanismes de mercat feren la resta. Una coneguda marca d’oci llançà una col·lecció de productes inspirats en el llibre: coixins de silenci, espelmes amb olor de significat en suspens, una app que simulava llegir per tu mentre t’analitzava el nivell de vulnerabilitat interpretativa. Una editorial infantil publicà un àlbum il·lustrat titulat El llibre que no feia mal; contenia només una coberta i, dins, una targeta que deia Ja has llegit prou per hui.
A la Facultat de Lectures Transversals, mentrestant, el professorat insistia que allò no era literatura. No tenia prou context, ni prou conflicte, ni prou arquetips. Un doctor amb accent atàvic assegurà que el text era tan pla i deshumanitzat que només podia ser obra d’una màquina. Ningú el contradeia, però tots acatxaven el cap. A la sortida, una alumna deixà caure el seu exemplar de Teoria de la recepció empàtica i continuà caminant. Ningú no el va recollir. Era massa aviat per dir-ho en veu alta, però tothom començava a notar una cosa que no sabien com anomenar. Potser gana. O un vertigen. O la primera síl·laba d’una pregunta.
La subsecretària d’Emergència Interpretativa comparegué amb una veu prèviament esterilitzada i una expressió que oscil·lava entre la contenció i l’alleujament farmacològic. Confirmà que el nombre de casos de lectura disruptiva havia augmentat un 4,7% respecte al període anterior, amb especial incidència en zones amb accés al text no regulat. Es parlà de lectures no supervisades, de grups de contagi espontani, i d’un fenomen emergent, la replicació informal. S’havien detectat còpies manuscrites, fragments transcrits de memòria, i un cas extrem —aïllat, però simptomàtic— d’un individu que havia escrit una versió pròpia –asseguraven—, després d’haver sentit el ritme sota la pell. El protocol era clar: desinfecció semàntica, quarantena de context i, si calia, extirpació metatextual.
La subsecretària insistí que no calia alarmar-se. El sistema havia desenvolupat una resposta adaptativa efectiva. Es distribuïren decàlegs de neteja discursiva, píndoles de memòria blanca i dispositius d’intervenció lèxica ràpida. Al metro, els altaveus recordaven que en cas de símptoma interpretatiu, mantingueu la distància sintàctica recomanada i acudiu al vostre centre de lectura segura. La campanya funcionava. El nombre d’episodis es va suavitzar. Però una altra mutació, més subtil, començava a propagar-se: individus que, sense haver llegit el llibre, en parlaven amb una autoritat inquietant. Alguns signaven articles, d’altres donaven conferències, i un nombre creixent d’assistents als clubs de lectura afirmaven haver plorat per dins, només en escoltar el títol.
Al Consell, la tensió era palpable. Es convocà d’urgència un Ple Extraordinari amb assistència reduïda i protocol d’higiene epistèmica. Els membres entraven en silenci, amb mascaretes de significació baixa i guants d’interpretació estanca. S’habilità una urna per a dipositar-hi totes les metàfores que pogueren considerar-se contaminants. El president obrí la sessió amb una proclama, La literatura ha deixat de ser una pràctica i ha esdevingut una condició vírica. Ningú no aplaudí. El silenci fou absolut. Un metge semàntic demanà que es declarara el nivell 2 d’alerta hermenèutica. Un altre, més prudent, proposà una reescriptura controlada del text original, que permetera fixar una versió oficial i aturar la propagació de derivacions. Però no es pogué arribar a cap acord. Fora, cada vegada més gent duia el llibre —o allò que en quedava— en bosses hermètiques, en fundes de plom, en capses de paraules. Es multiplicaven les sessions de lectura col·lectiva en entorns vigilats, on tothom mantenia els ulls oberts però evitava llegir en veu alta. Algunes veus solitàries, sobretot entre els més joves, defensaven que la lectura no havia de ser segura, que havia de fer mal, que una bona frase podia arruïnar-te la vida amb una alegria ferotge. Se’ls escoltava amb respecte profilàctic, com si foren portadors d’un llenguatge encara no homologat. A la Facultat de Lectures Transversals, el degà convocà una conferència oberta titulada Lectura i immunitat: cap a una comunitat profilàctica. L’Aula Magna s’omplí de gom a gom. El degà, amb veu suau i moderada, afirmà que no es tractava de criminalitzar la lectura, sinó d’aprendre a conviure amb ella. Parlà de ceps textuals, d’immunització estètica, de la necessitat d’una cultura resilient. Afirmà que el llibre en qüestió no és una obra; és un vector, un cos sense intenció pròpia, una resposta al desig comunitari automodulada. I, en conseqüència, el que està en joc no és la literatura, sinó el sentit comú. Les últimes paraules caigueren com un diagnòstic fred, necessitem formes de lectura que no demanen res. Ni tan sols ser llegides.
No hi hagué convocatòria ni ordre oficial, només una cadena de gestos curosament espontanis que es repetiren amb una fluïdesa inquietant. Al primer pis del Centre de Racionalització Cultural, habilitaren una zona de confort discret per a autors implicats. La paraula implicat no designava cap falta ni cap mèrit, però funcionava com una categoria operativa: volia dir sospitós, culpable, central, prescindible, tant se val. L’espai, de línies suaus, mantenia una temperatura constant i una il·luminació calibrada per a evitar pensaments reiteratius. Als llits hi havia llençols de cotó asèptic i una tauleta amb infusions depuratives. El silenci es recomanava amb rètols de caràcter pedagògic, descansa, no raones. Un cartell advertia que la prolongació de l’estada podia ser interpretada com una voluntat autoral residual. Els funcionaris —psicòlegs molt ben ensinistrats— oferien llibres sense autoria, títols difuminats per una capa de vernís semàntic. Cap d’ells parlava més del compte, però sabien escoltar amb un nivell de neutralitat gairebé mèdica.
Una vesprada —el sol projectava ombres perfectes contra les persianes electròniques—, una funcionària deixà damunt d’un llit un sobre. A l’interior, una targeta amb el nom de l’autor i una frase impresa amb tipografia clara, Et necessitem per a completar el cicle. L’autor —un home com cal— no demanà res. S’alçà amb lentitud, es posà la roba neutra que li havien deixat plegada damunt de la butaca, i seguí la guia il·luminada pel passadís. Al seu pas, les portes es tancaven suaument. L’acompanyaren fins a una sala circular, buida, amb grades de pedra polida i un cercle de llum al centre. No hi havia públic, però les càmeres suraven amb una quietud que imposava. Una veu consistorial, sense timbre definit però canònica, li demanà que s’agenollara. Davant seu, una estructura de fusta cremava a foc lent, sense flama. Només una brasa constant, viva i estàtica com un cor sense batecs. Li preguntaren si volia dir alguna cosa. No ho feren amb violència, sinó amb aquella educació impecable que només deixa dues opcions. Respirà. Pensà en els contes, en aquella frase que no deia res i ho deia tot; en la màquina, que mai no l’havia estimat però tampoc traït. Pensà en la primera vegada que algú va riure en llegir-lo; i en la darrera, quan una mà amiga li digué que el que feia no era literatura, sinó un experiment. La veu parlà de nou. Li preguntaren si tenia cap objecte per a oferir. Ell allargà la mà, tragué un full de paper i el deixà caure a les brases. No hi hagué cap esclafit, cap trop. Només un silenci lleugerament dens. Les càmeres parpellejaren. En una altra sala, algú anotà el seu nom en un registre amb obsolescència planificada. Quan la flama tocà el full, s’elevà una columna d’aire ardent. L’autor romangué quiet, agenollat, amb el gest obert, com si esperara una absolució beatífica del no-res. No es mogué quan començaren a cremar-li les palmes de les mans. No tancà els ulls quan el foc li obrí la pell en solcs, ni quan l’olor de carn cremada omplí la sala amb una serenitat gairebé quirúrgica. Cap crit de dolor. L’escena, simplíssima, durà exactament vint-i-nou segons. Suficients. Les càmeres —diuen— no enregistraren res. Els presents, sense intercanviar mirades, abandonaren l’espai amb aquella elegància apresa que es reserva per als funerals d’Estat. Al vestíbul, una màquina dispensava exemplars del llibre amb una paraula sola damunt d’una nova coberta, Autoritzada. Algú, en veu baixa, pensà allò que només s’atreví a pensar en veu alta un cop acabada la cerimònia, tal vegada escrivia bé.