/arrels/

l'enyor per la infantesa és algo recurrent en els teus relats

tothom, des del moment en que deixa de ser un nen/a, es pregunta quin sentit té creixer, tornar-te gris i oblidar els valors d'un infant

fa mal oblidar de mica en mica el que un pensava quen era una criatura, quat tothom era igual, el sol et somreia i la preocupació més gran que tenies era juagr i passat-ho bé
com també és horrible que no tinguis opció, que hagis de madurar peti qui peti, que si algun dia fas una criaturada, tothom et miri malament.

en el fons, mai deixem de ser nens, però amb el temps ens disfressem d'adults i en encadenem nosaltres mateixos a la maduresa.

to canvia amb el temps, però hem d'aconseguir no oblidar mai qui sóm, encara que la resta desaparegui en el passat

m'agrada molt com escrius
et continuaré llegint

és un relat molt tendre.

"com si fos seu el món"
.......................

"el porticó trencat que feixuc l'abraçava
amb cops de vent i enyor"

Fa esgarrifar de tan bonic!

tens molta raó. Quantes vegades sembla que el món és d'un i no, és de molt s d'altres, i cal deixar passar, fer-se a una banda, deixar passar, i no barrar mai, el pas.

I, també, que bonic deixar-se abraçar pels cops apassionats d'un vent d'enyor que ens sacseja i ens fa sentir vius en la renúncia d'allò que només niua en el recrod.

Tens dins teu un pou sense fons, sorprenent, d'aigua viva! Aprofita-la!

ens deixen emprentes molt endins del cor. La infància sempre resta mig dormida dins nostre a punt d'esclatar en els moments més inesperats. Encara podem recordar les olors, els sorolls, el tacte de les coses que s'han dibuixat dins nostre per sempre amb retolador indeleble.
M'agrada molt el ritme del poema i la naturalitat d'aquells moments viscuts que s'apropen i gairebé es deixen sentir.
Al final s'esquincen les imatges d'aquell temps passat, vessant una llàgrima de nostàlgia per tot allò que sembla poder-se tocar amb la punta dels dits i en canvi és llunyà i irrepetible.
Molt original com uneixes els dos escenaris en els darrers versos. Li has donat amb originalitat i senzillesa un gir ple de matisos.

Petonets, Pere!

Noi, m'has una lliçó sobre la mort i la realitat de la vida que m'has deixat sense alè. Precisament avui que se m'ha mort una bona amiga i estic una mica trasbalsada. Però m'ha encantat el teu punt de vista sobre el pas del temps i la fugacitat de la vida.
El teu poema es mereix la màxima puntuació (els alexandrins s'ho fan valer, no creus) i el teu enginy i espontanietat alhora de plasmar tes vivències, encara més.

Molts potons, artista!
Montse

aquest final no me l'esperava pas...
amb el teu estil propi per descriure situacions, i imatges en la ment dels lectors, com sempre,e hhh. Felicitats!
una abraçada!!!!