X IDENTITAT INÈDITA

Amiga relataire, em complau la naturalitat amb que expresses els teus exuberants comentaris, els replico aquí perquè està mal vist fer-ho en els comentaris del relat. I no em demanis si la que ho prohibeix és la constitució perquè no ho sé.

Na Margalida d’Alaior existeix o va existir. I ho puc dir amb seguretat perquè va ser el meu monumental nas el que es va situar entre el seus pits, a la prudent distància que permetien una anorac, una camisa, una samarreta i uns sostenidors. I va ser precisament al cim del Matagalls on vàrem fer la coneixença, jugant al contravent. No em va dir que l’anomenés Marga.

Noia, tens una idea molt negativa de la Constitució. Si vols que et digui la veritat, no sé de que va ni m’importa. Sóc una mica frívol i em fixo molt en la marca i la fàbrica d’on va sortir fa que em mereixi tota la desconfiança.

Mira, de poema n’he penjat un fa una estona, aquí, una mica més avall. Em fa una mica de vergonya dir que faig poesia perquè sempre m’he considerat només un versolari.

Que la justícia no busca la veritat és cert, tant com ho és que la veritat no la busca ningú, entre altres raons perquè com l’amor o la felicitat, no existeix. Existeixen les veritats, els amors i les felicitats de cadascú, de vegades tant diferents que són oposades. Per desgràcia, ens hem acostumat tant a parlar d’aquestes irrealitats genèriques com si existissin que serà difícil eliminar aquest malentès del nostre llenguatge.