VOTACIONS (EXCEPCIONALS) DEL REPTE CLÀSSIC - DCCXI - COLORS

Hola a totis.

Poso tots els relats que diuen que concursen, així que he tret els de les germanes i el de la atlantis que deien fora de concurs. Me’n surten deu, però poso també l'enllaç al repte, per si faig res malament. ENLLAÇ AL CLÀSSIC

Fem com en el nanorepte i posem els tres que més ens agradin, i guanya qui tingui més punts, entenen que ser el primer té tres punts i el tercer 1.
Us sembla bé?

DONCS AQUÍ ELS RELATS

• 01 - Connexions cromàtiques

Els signes del zodíac es van trobar, curiosament, en les parelles que acudiren al curset de pintura creativa i ràpida (que en temps moderns no es podia perdre el temps, deia l'eslògan, a més de 'viure són quatre dies; amb la crisi, tres; amb la pandèmia, dos; i doncs...apunteu-vos-hi ja!').

Amb poques sessions, van prosperar.

La Sílvia i en Pedruskus, una àries i un escorpit, compartiren únicament el vermell que els representava. Es notava la gran passió entre ells i només usaven aquell color a tort i a dret, fins que no en quedà. Foc, cireres, maduixes i figues obertes eren les seves representacions més recurrents, prou realistes.

La Shaima i en Biel, taure ella, balança ell, coïncidien amb el verd sobretot clar i clarament quedava mostrat en prats bucòlics i serens, ulls de gats amables, algues en aigües potables. Van exhaurir el pot d'aquella tonalitat. Les seves creacions traspuaven la gana no només gastronòmica típica horoscopal d'ella sinó la gràcia i elegància del seu company octubrenc.

L'Irene i en Jofre, ella bessons, ell peixos. El color que els pertocava a ambdós, el lila, no durà massa. L'usaren amb goig i sense aturador i pinzellada aquí i allà, apareixeren violetes i cebes en les seves capes i ...una sotana morada (to que representa arrepentiment i penitència), cosa que, tothom coneixedor del tema bisbe solsonenc deixat-anar, causà una sonora i llarga riallada.

Una virgo, la Gemma, i un sagitari, l'Albert, exhibiren el blau que els caracteritzava amb teles plenes de medis líquids i cels, sobretot. Tots dos tenien els ulls blau net, gens freqüent.

Una leo cercadora de festa i ben vestida, la Fani, pintava sola, abusant del groc que era el seu color. Que si el Sol i el Sol i el Sol i d'això no sortia. Sort que un cranc sense parella, en Joan, acudí a donar-li tocs de plata i blanc amb la presència de la Lluna i la LLuna i la Lluna al costat de l'estrella de la vida. El resultat magnífic comentat per la professora els impulsà a fer-se un petó impetuós el darrer dia, amb aplaudiment tot seguit de la resta d'alumnes.

Després de la classe final, la professora tancà l'aula, que quedà fosca i ella somrigué per aquell color que, capricorn com era, la definia: negre. Sentí, llavors, una mà passant-li per la cintura, un tacte màgic. Es girà: el gris de l'aquari que s'estimava, present en els ulls somiadors de l'home, la captivava. Li omplia de tota classe de colors l'existència!



• 02 - Un dia de tots colors

Encara era negra nit però un airet fi assenyalava que aviat clarejaria. A les cases, a alguna finestra, ja lluïa una llum groguenca. El poble començava a despertar.
El cel va tombar a un blau límpid, cap núvol blanc a l'horitzó. El dia seria bo per a la festa que tots esperaven amb deler.
Cap a quarts d'onze la plaça de l'església es va anar omplint de familiars i convidats. També s'hi van aplegar els veïns que no es volien perdre res.
A les onze en punt, baixant pel carrer gran, van aparèixer el Lluís i la Mercè, agafats de la mà, tranquils i somrients, com si anessin festejant tot fent una passejada. Eren els nuvis.
Anaven ben abillats. Ella duia un vestit estampat en tons malva i ell duia pantaló i niqui gris marengo. Ambdós coberts amb barrets de palla fina. Feien molt de goig.
En arribar al cap del carrer tothom els va rebre amb un calorós aplaudiment.
El Lluís va passar el braç per sobre les espatlles de la Mercè. Estaven sorpresos i es van emocionar.
Arribats aquí, la gent va obrir un pas per a una munió de fills i néts de la parella que, amorosament, la van acompanyar fins a la porta de l'església on els esperava el mossèn que, donant a tots la benvinguda, els va convidar a entrar per dur a terme la cerimònia.
En acabar, ja marit i muller, van enfilar el passadís de sortida. Les galtes enrojolades i els ulls brillants.
Una pluja de pètals de flors grogues, rosades i blanques els va caure al damunt deixant l'aire impregnat de perfum de primavera.
Van fer un dinar i una bona festa fins tard.
Al vespre, l'horitzó, va pintar un cel de tots colors com a regal de noces.



• 03 - La força d'un color

Ara, ella era de vermells. Un bon dia se'n va adonar en comprar-se unes ulleres noves.
Esperant el seu torn a l'òptica, va veure un anunci, una noia, molt bonica, és clar, duia unes ulleres vermelles, senzilles, molt senzilles, sí, però elegants també i, es va quedar unes com aquelles.
Des de llavors sempre duia alguna cosa a conjunt amb les ulleres, les arracades, alguna peça de roba i les sabates.
Havia tingut ulleres de diferents colors, roses, blaves, marrons, negres, però aquestes vermelles eren amb les que se sentia més a gust, es va adonar que li donaven confiança.
Ella percebia el vermell com un color que transmetia força, escalfor, energia. Això li semblava ara mateix, i és així com se sentia!


• 04 - La pau dels daltònics

Vas obrir els ulls a un món de colors, però la teva realitat estava dotada de tons grisos, en una àmplia escala, però sols de grisos. Vas trigar a adonar-te del detall. La mare es tornava boja, tanmateix et defensava a mort, per un altre cantó, el pare es creia que no entenies algunes paraules, o que t’equivocaves per fer-te veure. Passats els primers anys, i després de rebre alguna garrotada del pare maltractador, els vas fer entendre, ja amb paraules, que aquella ampolla que ells deien que era vermella, per a tu era d’un to lleugerament diferent d’aquella altra que ells anomenaven blava.
Sols quan el pare va fugir de casa frustrat per milers de culpes mai seves, sempre dels altres —segons les seves paraules—, vas albirar el tènue color de la llibertat i la pau.

• 05 - Meravellosos pigments

La tardor m’endinsa dins d’un paisatge idíl•lic; aturo la mirada en el maragda que ja comença a esgrogueir i en la llum rogenca de cada pedra, i aquests bells pigments em pinten de goig la mirada. Alenteixo el pas per poder gaudir-los lentament, i se m’ablamen els sentits quan els contemplo. Després, observo un fum grisós, que surt de la xemeneia d’una masia, i un pagès de galtes rosades que taral·leja una cançó mentre cull codonys groguencs. M’apropo a un riu que m’ofereix un glop d’aigua cristallina, i poc després m’ajec en un pla perfumat de romaní; la blancor d’una neu novella ja comença a pintar el cim d’una muntanya.
Plovisqueja, el cel ara ha esdevingut gris de plom i una fina capa d’aigua amara el bosc; em protegeixo sota la capçada d’ una alzina i, com que ja és l’hora de berenar, trec un saborós entrepà de la motxilla.
I mentre bereno, em pregunto encuriosida quin altre paisatge tan bell com aquest podré trobar en el més enllà...


• 06 – La botella anyil


Quan eren dos quarts de quatre de la vesprada, Antoni s’alçà de la seva
butaca morada, amb la idea de dutxar-se. Va prendre una bona decisió, anar a fer-se una volta als voltants de la ciutat on vivia. Aquesta no era ni molt gran ni molt xicoteta. El dia era especialment molt blau, amb un sol especialment bo.

Quan anava per un camí que no transitava quasi ningú, de sobte va veure una
botella de color anyil al costat d’una pedra redona i grisa. Tenia curiositat per ella.
Després d’uns minuts, la va agafar, aleshores quan la va tocar de sobte se li difuminà la vista i es va convertir en un borinot de color rogenc. Quan es va adonar del seu canvi, la soltà i s’admirà.

Al cap d’una estona l’abastà una altra volta sortosament, es convertí en una papallona rosada. Quina sensació tingué en aquell moment. No sabia com!, però fou així.

Després es convertí en una libèl·lula blavenca i a la vegada bruna. Una altra volta en un abegot morat. Aleshores Antoni pensà que aquella botella era especialment meravellosa i infreqüent.
No sabia què fer i no ho va dir a ningú. Se n’anà a casa i la va guardar en un caixó de la tauleta de nit.




• 07 – Petjades

Tant de temps trepitjant un terreny conegut i observat a la distància reglamentaria feia preveure una ensopegada en qualsevol instant.
Efectivament, tres dies després de la consideració, mentre el cel lluïa serè un blau metàl·lic i homogeni, un panot mal cavalcat em tombà en tota la meva llargada.
El primer indici de gravetat fou la taca de fluid vermell estès en la maleïda i venjativa rajola grisa traïdoria. Hores més tard una crosta rugosa de color marró teulat, blindava la ferida i la superfície del genoll exhibia tots els tons blavosos semblant a rius i rieres. La sang coagulada revelava un to rogenc sota la pell arremangada i rivetejada per un fil negre com la vergonya de l’estimbada al mig del carrer. Els blaus, morats i turqueses dibuixaven, per enèsima vegada, un nou mapa en aquell genoll prou malmès. Un mapa inintel·ligible com el pòsit negre del cafè de cada dia.
Avui, a peu coix, un rumb conegut i un pas lent em permeten observar el ventall d’ocres que m’ofereix la tardor tot just encetada.

• 08 - Quin Pantone és l'ocell blau de Bukowski ?

M'havia passat el poema feia una estona i jo l'havia llegit només una vegada. En sentir la pregunta se'm va ocórrer una resposta insolent i em vaig girar per deixar-la anar. Oh, quins ulls! Eren grans, lluents, amb un prat verd, rodó, al mig. La seva mirada em va fer perdre el fil. Després d'uns instants amb la meva mirada perduda dins la seva, vaig encertar a mussitar "Què has dit?" Va contestar, ràpida, "Que no m'has entès? Saps quin Pantone és L'ocell blau de Bukowski ?" La resposta, amb un inesperat to alegre, reflectia la blanca innocència de qui mai parla amb segones.
Havia de contestar. Vaig abaixar la vista cap la primera estrofa,

Hi ha un ocell blau en el meu cor que
vol sortir
però sóc dur amb ell,
li dic queda’t aquí dins, no
permetré que ningú
et vegi.

Això va d'ànima, vaig pensar, l'ànima és blava i el cor vermell. Ah, el Barça! Aquesta beneiteria del meu magí em va fer somriure. Com pot ser que un escriptor tant negre tingui l’ànima blava?, vaig continuar pensant. Ara, aquesta reflexió em va fer sentir inquisidor i amb ella va aparèixer la imatge d'en Bukowski assegut davant meu, en un banc, amb les mans lligades amb una corda i el cap cobert amb una caputxa groga.

i dormim junts
així
amb el nostre
pacte secret
i és tan tendre com
per fer plorar
a un home, però jo no
ploro,
plores tu?

Després d'un considerable esforç de concentració havia arribat al final d'aquest curt poema. Ara tenia clar que l'ocell era blau, però el seu cor, el del poeta, oscil·lava entre el rosa i el violeta.

Llavors me'n vaig adonar, "Escolta", vaig dir, "què és el Pantone?"


• Strong>09 - El mar dels teus ulls

No havia vist mai el mar, però vaig sentir la seva immensitat en el mateix instant que les teves pupil·les es van posar en mi. Tenies una mirada que penetrava més enllà. Em va semblar que desfullaves els meus pensaments com qui desfulla els pètals d’una margarida, deixant-me el cor al descobert.

Eres un home de poques paraules, i de fet no en vas necessitar gaires per convèncer-me que series l’amor de la meva vida. Tardes càlides passejant agafats de la mà van donar pas a nits aplegats l’un en l’altre. A mirades còmplices per sobre el bressol. A permutes dels passatemps; vermuts per gronxadors, westerns per aventures i pirates. Als adeus necessaris que, amb el temps, tornen multiplicats els diumenges a dinar. Al silenci d’una casa enyorada d’allò que va ser.

No he deixat mai d’estimar-te. Fins i tot ara, que hi ets sense ser-hi, navego pels records a través del mar dels teus ulls. I tu, perdut en el laberint de la memòria solques les ones desproveït de velles experiències. Malgrat tot ens retrobem, algunes estones, en un afecte antic que la teva intuïció no et permet oblidar del tot.

• 10 - La tria

La Pat i el Marc es van conèixer a última hora de diumenge. Es van agradar, es van atraure, però només van tenir temps per a un bes humit i una grapejada apressada. Van quedar per al dijous vinent. Per no acabar a soles el que hem començat junts, va dir el Marc i la Pat va assentir.
Tres dies sencers separaven dijous de diumenge. Per una banda, a la Pat se li farien eterns, però per l’altra tindria temps per anar a la perruqueria, a la depiladora i per triar què posar-se. En aquestes situacions, el que més la feia dubtar era la roba interior.
Dilluns ja va obrir el calaix de les calcetes per triar quines posar-se. Va desestimar les lila —còmodes i pràctiques, però impersonals—, el tanga negre —el tacte no li feia el pes— i aquell conjunt tan elegant amb brodats i transparències suggeridores que s’havia comprat l’any passat, quan pensava que el professor de música li demanaria per sortir i que ara trobava d’un erotisme desfasat. Va deixar les blanques, que li donàvem un aspecte de nena entremaliada, les de flors vermelles sobre fons malva —del tipus culotte lleugerament folgat— que trobava molt sexis i les verdes menta, que eren d’un teixit tan prim que, arrapades com li quedaven, insinuaven el relleu de la canal de la vagina i fins i tot el del borrissol del pubis.
Dimarts se les va provar diverses vegades, però no va arribar a decidir quines posar-se.
Dimecres al vespre encara no havia pres cap decisió i llavors se li va ocórrer d’enviar un missatge al Marc. Blanc, vermell, verd, tria un color, li va escriure. No especificava de què es tractava. Vine sense, va ser la resposta que va rebre tot seguit.