Veredicte del repte clàssic sobre el somriure inoblidable

Em trobo amb cinc somriures diferents (bé, quatre, perquè un encara se l'espera) i ara jo...quin somriure se'm dibuixa havent de 'fer de jutgessa'? El que fan les dones del signe balança, que, sí, deu quedar-hi bé :)

He observat que tots són relats de somriures guanyadors (bé, quatre, perquè un encara se l'espera), :-)


A 'Dolça metzina', el somriure que guanya és el de la contundència contra el plagi que, si més no, d'entrada abat un altre somrís miserable.

A 'Cinquanta', la força colpidora d'un somriure de no-rendició s'enfronta al monstre del nazisme. I sí: també el guanya.

A 'Quin patir!', l'angoixa, visitant incessant, precedeix a un necessari somriure, aquell que calma la respiració i abraça a la vida, aquell que es manifesta quan la salut guanya.

A 'Els preliminars', fent esperar al darrer paràgraf, el somrís guanya a les expectatives d'àlgids moments íntims, àdhuc els reforça.

A 'A la recerca del somriure inoblidable', també el somrís ha de guanyar...no? Jo crec que sí, aquell que per sota del que es resisteix a aparèixer, ja hi deu ser. Mentrestant, anar-se entretenint a fer-lo sortir com cal, el somrís-fita, que només un precís toc de plaer dispararà.

Agraeixo totes les participacions amb un somriure com cal :-)

I passo la responsabilitat del proper Clàssic a deòmises, per una narració on el somrís és protagonista continu, un somrís que es plantifica enèrgic davant una diabòlica horrorosa realitat.



Mena