RPV 278: ESCRUTINI I COMENTARIS

Bones!
Doncs aquí teniu l’escrutini.
També, tal i com us vaig prometre, us poso uns comentaris a cada una de les vostres participacions. Ja aviso que jo de mètrica no hi entenc ni un borrall, per això la vaig demanar lliure, perquè com puc valorar-ho jo? El que sí que puc valorar és el que m’ha transmès o la impressió que m’ha donat, a veure si coincideix amb el què vosaltres volíeu expressar.
Per una banda, estaria molt bé saber l’objectiu de qui composa el poema, però per l’altra, limita la llibertat de sentiment de qui ho llegeix. Això passa amb altres expressions de l’art com són les cançons (un exemple el tenim ben a prop, el “Boig per tu” de Sau està dedicat a la lluna, però es pot extrapolar a l’amor, la parella,...). No m’enrotllo més, espero que prengueu la meva bona intenció.


1.- Cosits els llavis de Rn Bonet (1* 2 **3**: 5 vots)

Reboli, m’encanta que es vegi d’allà on véns i d’on ets, amb les expressions ací, infot,... El català normatiu potser està bé per regular-ho tot una mica, però la llengua és molt rica en matisos i està bé conèixer-la per estimar-la millor encara.
Callar, per no sortir de la línia marcada, per no buscar-se problemes, per ser normal. Què vol dir normal? Fas un clam a queixar-se, a poder dir l’opinió ben alt. Perquè, a més, hi ha qui no només calla, sinó que “fa la mà”, que jo he entès que és un “fer la pilota”. Jo tenia una profe a la universitat que ens deia “no seáis ovejas”. Tot i així, costa ser rebel, és una contradicció i un equilibri constant.

2.- No és silenci de Mena Guiga (1 2 3 :’-( )

T’haig de dir que m’ha costat reconèixer-te en aquest poema. Tens una forma d’escriure molt teva, almenys en els reptes i els relats a moltes mans. Això està molt bé. És com, fent el símil futbolístic (tot i que fa uns anys que no segueixo el futbol), que deia que el joc del Barça es coneixia (ho dic en passat perquè sembla que el Barça té una crisis, no?) als primers tocs. Tot i així, també està molt bé sortir d’aquesta línea.
Aquest “te’n fa” se’t clava dins, com el remordiment, i és clar que li fa mal, i no només un mal físic, sinó que em transmets que és un dolor emocional. Les tisores i els ganivets, aquí, deixen de ser armes blanques per passar a ser salvadores, a significar la llibertat i la fi del patiment, per dir tot allò que s’ha callat. Les últimes dues línies, la cirereta del pastís: “...això no és silenci, sinó... presó.” A qui li parles? A algú en concret o a un grup? Anem a alliberar aquesta boca cosida, a veure què vol dir?

3.- Els crits del silenci de Prou bé (1****2 3*: 5 vots)

Aquest posar la primera lletra de cada frase en majúscula és fet conscientment o és configuració del Word? Només t’ho dic perquè per mi, canvia el sentit si es posa d’una manera o d’una altra, és un signe de puntuació més, un voler ressaltar allò que es diu, com a frases juntes però separades, no sé si m’explico.
T’han cosit la boca, a tu, però també a tots nosaltres, dius. Entenc que és el poder, aquells qui manen. Però tu vols sortir-te’n i que ho fem també nosaltres. Arribarà el dia que aconseguirem, perquè ja hem callat prou. Esperança, optimisme. Així serà?

4.- Ara és l’hora d’Identitat Inèdita (1*2 3**: 3 vots)

Com a la companya Prou bé, et demano si aquestes primeres lletres en majúscula a cada línia són fetes a posta, per destacar cada principi de frase.
Ja al títol m’havia semblat que volies fer un homenatge al nostre himne. Després, ho he confirmat. I perquè sigui més contundent, com ho és l’himne, poses verbs sols, en segona persona del plural, en imperatiu. El “calleu”, però, guanya la batalla dels verbs, potser per la boca cosida de la imatge?

5.- Els sorolls del silenci de Kefas (1****2*3: 5 vots)

Fins ara dels poemes que he llegit, ets el primer que no es dirigeix a algú o algun grup, tot i que està clar que són sentiments que ens passen.
Oh, la solitud de la festa, Kefas! Pot ser contradictori, però podem estar amb molta gent i sentir-nos sols. Allò que no som capaços de dir ens fa fer coses que no volem “la fredor de l’abraçada, la mirada desviada”.
L’amoreta m’ha recordat una cançó que jo havia cantat molt en corals, “El ball de Sant Ferriol”: “Jo i el pastor, que vivíem d’amoretes, jo i el pastor, que vivíem de l’amooooor” , jejeje
La vida, certament, està plena de contradiccions.

6.- Per dins d’Atlantis (1 2****3*: 4 vots)

Ostres, el fistó! Realment no se m’havia ocorregut, si ho sabés ma mare, cosidora encara ara! I realment és molt gràfic.
No et deixen estimar algú, boca cosida, però ets valent i no et rendiràs, encara que estiguis trista. Amb la boca no podràs, però amb els ulls sí, és com ara amb la mascareta, no podem fer somriures als que veiem amb ella posada, però els nostres ulls ho han de poder dir tot.

7.- On és el silenci d’Aleshores (1 2 3* : 1 vot)

Company aleshores... has fet unes poques faltetes que segur que ha estat culpa de les presses. Ara em diràs que els altres també n’han fet, però és així, les que no sé no les puc veure, jjejeje També m’ha faltat un “ha” al tercer vers, és així?
Apostes per dir que tot i que tinguem la boca cosida, hi ha altres formes d’expressar-se: amb el cos i amb la ment. La veritat acaba sorgint, tard o d’hora. Està clar, la veritat pot portar dolor, de fet no hi ha veritat sense dolor, sempre es perd alguna cosa, per petita que sigui. Valdrà la pena?

8.- Silencis d’Homo Insciens (1**23**: 4 vots)

Amb molta humilitat, evoques una vida en la què voldries ser silenci. Un silenci positiu, que clama a la veritat. El silenci d’aquell qui està a punt de declarar el seu amor a qui estima? El silenci d’abans d’una confessió que buidarà el pap a qui fa temps que s’aguanta el que té a dins? O desig de silenci? Perquè un silenci, així, esdevé molt ampli, molt bast.
Els versos “I empassar-me la saliva, amb calma i serenor” és una imatge per mi contradictòria, ja que relaciono l’empassar la saliva amb un “ai, que em toca fer o dir alguna cosa que...”, però clar, si allò que dius ha d’esdevenir catàrtic, doncs potser va bé, haver de passar una mica de nervis o dubtes primerament!

9.- LLAVIS CLOSOS de Brins (1*2*3: 2 vots)

He deixat el títol, tant a les votacions com aquí, en majúscules, perquè entenc que tu així ho volies, companya Brins.
“Arrel de les meves branques”, la metàfora ben clara de l’arbre per dir que la teva mare, per tu i per tothom normalment, és un dels pilars de la nostra vida.
T’has quedat amb els llavis tancats, perquè ara, ja és massa tard? Quina melangia i nostàlgia desprèn el teu poema! El penediment, quan no has dit allò que tenies dins. Sí, ens ha passat i per desgràcia ens tornarà a passar, perquè els humans ens encallem una vegada i una altra en els mateixos errors. Per què ens costa tan d’expressar els nostres sentiments? Realment ens fa tan febles, o més forts? Això ho hauríem de canviar!

10.- QUAN ESTIC CALLAT de Perla de Vellut (1 2 3***: 3 vots)

Eixir... quin verb més poètic, certament.
Callar vol dir tenir demència? O vol dir que no t’atreveixes a parlar, ets covard? Jo crec que tot ho som, ho hem estat o ho serem alguna vegada a la nostra vida, qui no ho reconegui ja ho és. Sempre hi ha un moment de dubte, és humà, no som robots.
Però ser de poques paraules no té perquè ser negatiu, a cops la verborrea també sobra. Sí, clar, els extrems sempre couen. Viuràs sense paraules, potser, però potser viuràs amb accions... endavant, boca tancada!


11.- El vuitè segell de Rautortor (1*2*3: 2 vots)

La gran Grècia! Grècia i Roma, realment, ens han ensenyat i ens poden ensenyar moltes coses encara! Tan de bo s’ensenyés més, però de forma diferent. Els clàssics són aquí per ajudar-nos a comprendre el món, tot i que nosaltres ens posem a vegades traves per aprendre’n. És per això que manifesto, humilment, la meva desconeixença. Necessito més informació, per valorar millor el teu poema, perquè sinó, sento que no estic sent justa.
Tot i així, em llanço al buit... Set segells, per set puntades d’agulla. Si no podem expressar-nos, serà la fi del món, un apocalipsi que es veia a venir? Els que manen posen les lleis, les normes, i ells sols es carreguen el món, al voler polir-lo al seu gust.
És aquesta part en cursiva algun diàleg que surt en alguna de les obres d’Aristòfanes?
Paraules com “tantost”, en desús, com el mateix desús gairebé, perquè la llengüa evoluciona, cap a bo, cap a dolent, qui ho sap? Cap a diferent! Ja els clàssics es queixaven de l’evolució cap a “lo” vulgar de la llengua, cada generació se’n lamenta...


12.- Excrescència (o Absència) de Deòmises (1 2****3: 4 vots)

Primer de tot, com t’ho fas, company esdrúixol, per conèixer tantes paraules esdrúixoles? Potser ja ho havies explicat, però jo o bé no hi era o bé no vaig estar al cas... Però sàpigues que la meva memòria fonedissa pel que vol (jeje) recorda encara el bell color lapislàtzuli que va sortir fa un temps en un repte clàssic)
Aquest extracte del poema de Neruda m’ha fet tornar a recordar que diuen que els poemes, més que llegits, estan per ser declamats en veu alta (bé, la lectura pròpiament dita va començar així, segons tinc entès).
Fas referència al poema de Neruda, però tot i que aquell és un poema molt bo, el significat dels teus mots no em deixa el regust de boca que em deixa l’altre. No, no t’estic fent la mà, com diria en Reboli, jeje, però és ben cert que sembla que en l’altre poema és millor que qui estimis estigui callat, per poder parlar ell? Noooo, que no em coneix a mi. Encara que qui estimis sigui bell, i fantàstic, realment és millor un callem junts, oi tant que sí, perquè si hi ha un demà on vulguem parlar, ho farem junts.

13.- Cada cop que callas de Beka (1 2 3 :’-( )

També et dic a tu que deu ser a causa de les presses el fet que hi hagi faltes, poquetes però hi són.
Punyent: qui calla el maltractament, és còmplice? Sí, perquè si sentim cada dia crits i plors al costat, hem d’observar i avisar a algú, però no ho fem, perquè? Víctimes de la nostra covardia? O de la nostra societat?
Perquè sí, quan callem un maltractament, algú pateix, i molt.


I el poema fora de concurs:

Tanca la boca de Prou bé

Te’l valoro igual, que per un no vull que quedi així. Ben trobat el buscar dites que tinguin a veure amb el silenci, el fet de callar... Tot i que t’haig de dir, que encara que deixes clar que són dites castellanes, el fet de traduir-les literalment... fa uns anys, en un anunci de detergent, un noi li deia a l’altre “estàs fet un pinzell”. Aix! Jo ho hagués posat en castellà, directament. Parlar massa és un extrem que cal evitar, de la mateixa manera que no parlar mai tampoc és bo, per ser un altre extrem. Com podem callar, per trobar l’equilibri? No ho sé, jo que sóc de parlar però també m’encanta escoltar sempre haig de fer equilibris? Comunicar-se per WhatsApp està bé, però a cops no hi a res com una bona trucada!



Bé doncs, fins aquí les meves valoracions, espero us arribin amb tot l’afecte amb què us les transmeto.
Després de fer el recompte dels vots, tenim un triple empat de 5 vots:

1.- Cosits els llavis de Rn Bonet (1* 2 ** 3**: 5 vots)
3.- Els crits del silenci de Prou bé (1**** 2 3*: 5 vots)
5.- Els sorolls del silenci (1**** 2 * 3: 5 vots)

Si tenim en compte l’ordre de preferència, no em voldria equivocar dient que és Kefas el guanyador, perquè tot i que està empatat a vots en primera posició amb Prou bé, Kefas té un vot en segona posició. Si us plau, digueu-m’ho si m’estic equivocant...

Recordem el poema de Kefas:

5.- Els sorolls del silenci

Una veu que no contesta
una paraula amagada
una nota desnonada
la solitud en la festa

el pensament que s'absenta
la fredor en l'abraçada
la mirada desviada
l'amoreta que turmenta

hi ha un silenci per l'amor
i un silenci per la guerra
el silenci és sorollós

quan de nosaltres desterra
l'únic poder salvador,
nostre amor per la bellesa


Felicitats Kefas! Et toca organitzar el proper Repte Poètic Visual!

A tu i a tota la resta, us torno a agrair la participació, ens llegim al proper!
Un somriure,
Anaïs