REPTE POÈTIC VISUAL 55. Convocatòria.

No vull posar-me la boca al dit
ni em cal rosari al voltant del pit
per adonar-me'n del que em dic
mentre em remiro el melic.

I em dic, m'ho dic
a mi mateixa i en silenci,
que d'aquí un temps, potser no gaire...

i si m'esvero, reprimeixo el crit,
i en xiuxiueig, no és cap secret,
callo el que ja m'he dit.

-psi, psi-
Xiuxiueja a l'alcavota.
-l'hereu casat,
afligit de nits d'alcova monògama,
indaga sobre vos.
Confio el secret
al seu esguard.-

Filatures de fum
encobrint secrets cobejosos,
rastrejant la flaira pecaminosa
d'on dins els divans,
plaents de carn,
subordinen a les senyores del pecat.
De boca orella,
l'anciana pagana ,
uneix a l'amant seduït pel sexe
de pits, cuixes i llençols ferits d'esperma.

Xiuxiueja a la servent,
-que l'ànsia,
a resultes del deliri del senyor,
sigui el mèrit d'un colom missatger
que recaigui sobre l'ampit de la seva finestra
on la cita serà manllevada.-

Silenciosa arriba,
de puntetes,
com la negra nit.

Entre ombres s'amaga,
sorprenent ésser,
mà freda i forat al pit.

Cau pesant damunt l'esquena,
acarona amb llençols marbrats,
lladre de respiracions febles,
col.leccionista d'identitats.

Cerca els somriures de la saviesa,
s'alimenta de pobres i rics,
allunya el dolor i l'esperança,
s'apodera del gran i el petit.

I emmudint l'últim respir marxa,
recolzant en l'arbre de l'eterna son,
una altra vida alliberada
de sobreviure en aquest món.

angie

En aquells temps de plom del color del carbó,
la puresa del lliri, del gesmil la blancor,
la duresa del marbre, i aquella tibantor
de la carn jove i tendra
animava els voltors...

Poderosos que volen ser els amos de tot;
la luxúria dels cossos, voluntats i delers,
de la Vida i la Mort...

Aleshores les bruixes s'aprofiten per treure'n
beneficis d'això, i a la blanca poncella
li proposen trobades amoroses discretes
amb aquells capitosts a canvi de prebendes,
de diners, d'influències, de favors de perdons...

Però encara hi ha alguna que floreja el seu urc
i, posant-se el dit índex al davant dels seus llavis,
dirigint-se a la bruixa, contesta la proposta,
i en veu baixa diu:
Mut!!!

***

FRANCESC

Per l'espiell de la porta
les paraules d'un desert
síl·laba a síl·laba s'escolen

Psssst, calla

escolta el silenci com canta
traspassa la reixa i el cadenat
i no s'atura al llindar

Psssst, vine

endinsa't en el meu paisatge
que la teva mirada trenqui
la nuesa en el pòrtic de la nit

Psssst, mira

per l'escletxa dels porticons
sospiren les frontisses i breguen
els batents ventejats d'amor

No t'oblidis del meu cor.
Clama i calla tota la veritat del dolor
De l'enamorat, cansat de tot,
Las de ser home i viure amb la gàrgola
Que he esdevingut pels xiuxiueigs, per la malvada
Alcavota que ha incendiat allò que estimava.

No t'oblidis del meu cor.
És la resquícia que queda de la humanitat
Que perdo enmig de la putrefacció
De l'engany, deixada al llast dels llavis
De la mentida i del secret, tenebres que tenyeixen
Amb el sutge de la nit perpètua, amb el sobtat despertar.

No t'oblidis del meu cor.
Batega encara per ella, per qui reviu
Entre paraules vanes, a través dels anys
Viscuts pel no-res, en racons on les raons per fer mal
No existeixen, on la malícia es barreja amb la vida
I arrasa amb el que troba al seu pas.

No t'oblidis del meu cor:
És l'erm murmuri que d'esma viu
Al fons de la meva gola, emmudida per la vilesa...

d.

A Escalunya no hi ha Tapanyes

Si estiro la mà en tocaré l'ensunya
lenticular que et cau de la barbeta.
Simple. Et dic. Callaràs ja, besunya?

Situació: el dit no assenyala jeta.
¿lenitat divina o persistent punya?
Sizígia temporalment estreta.

Signe dactilar. Coll de la vicunya
lentament vinclat. No estiris la veta.
Silenci. A callar! S'acosta la grunya.


Glossari:

ensunya: Greix de qualsevol...
lenticular: Semblant a una llentia.
besunya: Persona que sap manegar-se per aconseguir el que vol.
lenitat: Blanor a castigar les faltes.
punya: Esforç insistent per a aconseguir el que es vol.
Sizígia: Punt de l'òrbita de la Lluna en què es troba en oposició al Sol.
vicunya: Mamífer artiodàctil de la família dels camèlids (i semblant a la llama, bah!).
grunya: Soroll de trons llunyans (que s'acosten, que s'acosten,...).
Escalunya: Ceba que fa nombrosos bulbs (Tipus de, clar).
Tapanyes: No vol dir res. (O bé, versió femenina plural del forat d'una nansa per on es treu el peix).
(Tot i que potser no era això el que volia dir...).

X

p.s. Dedicat al Pope. Ja està dit.

Conxorxa


Vella i jove fan conxorxa per burlar una prohibició.
El seu pacte les fa lliures d'un estat d'eterna por.
No les toca ni una culpa, més aviat un desig viu
de fer que esclati l'espurna d'un joc fugaç i lasciu.

Oculta el rostre la jove en mantellina de missa,
i el seu dit damunt la boca és prec d'entesa furtiva.
Duu vestit de distingida, seda i brocats al faldell,
i a dins de la carn polida puny un crit: zel i clavell.

La vella duu un mant de pobra, és enllà del bé i del mal,
i amb un gest d'encobridora li diu que li obrirà el pany.
En la seva aquiescència hi rau la llagoteria.
Qui podria aturar el que no es pot fer a la vista?

Allò normal de la vida es fa sota transacció;
més enllà hi ha una cortina d'enveja i maledicció.
Males llengües que critiquen i condemnen sens pietat,
que enfonsen tothom qui sigui que tingui felicitat.

Damunt hi penja l'espasa que porta l'inquisidor,
i els dimonis que predica en un món de tenebror.
Les dues dones convenen quin és el seu interès
i se'n riuen tant del mort com de qui el vetlla, a pleret.

Tàcit és el seu secret que se segella amb el llavi.
Res és dit, tot sobreentès, tot a recer de xivarri.
La jove tindrà el seu plat de passió, menja completa,
i la vella la ració de la sopa que fumeja.

Ja se'n van a fer el dinar les dones que fluixet parlen,
mentre es conten un secret menudet, d'aquells que agraden.
"Al conill, posi-hi safrà", li diu l'àvia a la néta,
"no, dona, què dieu, ca!", si a mi m'hi agrada la menta.
"Fes-ho com t'agradi més", diu dona Paula amb paciència,
"si és així, posa-hi bolets, o bé frescos o en conserva".
"Ca, àvia, que el meu Josep no n'hi vol, de mallerenga.
A ell li agrada un allet abans d'anar a fer la sesta".
"La sesta amaneix-li bé", ja diu l'àvia, eixerida.
"Calleu dona, que llavors, rento plats, faig les gallines".
I ara l'àvia que ja es senya: "Filleta, a mi m'ho has de dir?
A ton iaio jo el tenia com un àngel en coixí."
"Xiiist, àvia, us diré un secret: a mi m'agradava en Pere,
i si fos la sesta amb ell, no la deixaria enrere".
I l'àvia es torna a senyar: "Valga'm Déu, doncs, criatura!
No dubtis a anar a resar, però si el Pere pots caçar
fes-hi una rebolcadura, que els anys aviat pesaran
i el que no has tingut de jove no t'arribarà de gran".
I així xiuxiuegen, riuen, i ja agafen galzeran
per celebrar, aquest migdia, una confidència tal.

Calla,
que la palla balla
quan murmures bru brou purulent.
Ni que diguis que no ho digui, prou que gralles
quan el cor et bull d'estuf rogent.

Calla,
que la pell se't bolla
contemplant la toxina corrent.
Ni que riguis quan pessiguis amb tenalles
de mentides i mal parlament.

Calla,
que ni la canalla
no ho pot fer com tu tan malament.
Ets més vella adhuc que l'escudella,
i no saps que el mal l'escampa el vent?

Calla,
tros d'olla podrida,
que el silenci és dolç i complaent;
entona els seus versos i esparpalla
la maldiença tofa de la gent.

Se la veu senyora, -la sabata, la delata.
La vella alcabota recull, sense gràcia
una penyora que la jove li dóna, furtiva.
Li xiuxiueja al seu torn, amb insistència
demanant un silenci macabre,
als desitjos inconfesables.

Esfereix la imatge, -els blancs i negres.
Que repelint-se es busquen
mostrant un temps ple de penombres.