REPTE POÈTIC VISUAL 371. Davant del blau; amb el que soc.

De vegades em sento tan unit al paisatge que no en soc un visitant, sinó part del mateix paisatge; un element més.
A mi, si més no, m'ha passat.
De vegades, el blau és tan fosc malgrat el Sol brillant, que no sé ben bé si soc davant de molta aigua transparent o d'una autèntica divinitat, de la qual vinc, m'alimento, i m'escalfo. Una divinitat que em pot matar o que em pot besar, i que he d'acceptar com és; amarada d'una bellesa anàrquica i alhora precisa i ordenada.



Quan soc davant d'aquesta sacralitat, i només escolto la seva veu misteriosa, i no soc ni tinc res més que la Terra, és quan sé que soc al lloc on he de ser en el moment que ha de ser.

Poemes fins al 13 de març a les 23:59.

Gaudiu!